Allò que penso de veritat, de veritat

Hi ha una biblioteca a l’Eixample on no vaig mai perquè queda al punt mig entre el meu pis i el de la meva ex. Custòdia sense resoldre. Per tant, per evitar mals majors, sempre que vull escriure, em desplaço a Sant Antoni, als Jardinets de Gràcia o m’aventuro al Raval.

Encenc una cigarreta. Fumo.

Mireu, va dir la Lola, ahir a la nit, i ens va ensenyar un seguit de captures de pantalla d’una conversa de WhatsApp entre el seu nòvio i una noia amb qui, suposadament, ell també queda regularment. Ens vam passar el mòbil. El Lucas s’ho mirava d’aprop, la Míriam apartava el fum amb la mà lliure. El que em fa més mal, va dir mentre llegíem els missatges, és que em faci mal. “No ho entenc”. “No me’n surto de treballar-ho, em segueix partint per la meitat i no sé per què em sento així”. 

A casa fumem en interior, que és una cosa bastant vintage, però que ens agrada igual. Vaja, crec que ens agrada, perquè sinó no seguiríem quedant o algú hagués fet algun comentari. Aixeco el cap de la pantalla i veig que a la Lola li regalima una llàgrima de ràbia galta avall. “No ho entenc”, diu. Jo desvio. M’aparto. Fumo. Calo. Exhalo. M’aturo i toco l’ase. Hi torno. Fumo. Calo. Exhalo.

Tothom decideix què vol dir una relació, però hi ha cert consens a dir que ha de ser un lloc còmode. M’anoto la frase a un paper per més endavant: és bona.

Ordeno aquí una mica el que diré quan se’m demani l’opinió per tal de no donar una lectura massa crua (que després em demanarà en Lucas sota la premisa d'”allò que penso de veritat, de veritat”) o expedir un consell massa vague que no serveixi de res. M’entretinc traient el plàstic del voltant d’un paquet nou de Marlboro. Me’l guardo. No sé si l’amor ens ha domesticat o si l’hem domesticat nosaltres, penso. No sé si l’hem instrumentalitzat massa només per donar-nos plaer. No sé si l’hem convertit en un objecte de consum i, en un replec narcisista, només busquem que l’altre ens confirmi a nosaltres mateixos allò que som o volem ser. I, en aquest joc de miralls esquinçat, no sé si hem donat tant per suposats els vincles que els hem desfilat per notar algun canvi o per simple imitació.

Opino el mateix, dic en veu alta, immediatament després que acabi el torn en Lucas.

Satisfet, fumo.

Tothom decideix què vol dir una relació, però hi ha cert consens a dir que ha de ser un lloc còmode. M’anoto la frase a un paper per més endavant: és bona. M’imagino explicant-ho a la Míriam, però me’n desdic de seguida: és cert que no entén l’amor sense esforç, sense transformacions. Callo i toco l’ase, tanco els ulls i no exhalo la calada que acabo de fer perquè, si així ho desitja, sigui la que em faci rebentar el cervell. No hi ha sort: al cap d’uns segons em regalima el fum inevitablement pel nas sense que li ho demani. 

El que has de fer és donar-te temps, li diem de forma coordinada per calmar-la, has de deixar que respiri. Aixeco el cap i descobreixo que tothom em mira. “Potser és que heu de parlar”, dic, jo què sé. La Lola em mira, com espantada, joder, i em diu que se l’estima molt i que no pensa perdre’l i que té ganes de treballar i de posar-se enserio en la relació perquè “no pot ser” —diu, i això és textual— “que tenir nòvio vulgui dir que hem de deixar de fer allò que ens agrada”. Fumo i faig que sí amb el cap. Exhalo.

M’enfilo pel Passeig de Gràcia i, quan travesso un grup de turistes, veig una noia que fa bona olor. Sento algú que demana paciència, un grup de japoneses fent-se una foto. Un free sample d’una crema, la Casa del Libro, un nen que es menja un iogurt. M’aturo, un semàfor. Mentre espero, em ve un Sant Jordi de fa molts anys. Per algun motiu, fa anys que se’m repeteix com si fos un plat d’escalivada. Se m’infla la panxa, tinc migranya, no puc dormir, últimament estic més trist. Un dia aniré al metge per apendicitis i serà una memòria entravessada.

Sempre he pensat que a la Lola no li cal Mefisto perquè sempre n’ha sigut un de petitet. Una proposta —que no “aposta”— decidida pel desengany, la desil·lusió i l’odi de les lluites de revolta. Aixeco el cap i ric i sento la veu de la meva mare que diu “gent jove, pa tou” i penso que ens fem grans, que és una bona idea per a la meva novel·la i que vull apuntar-la, però rebusco per la jaqueta i només trobo un paquet de cigarretes buit.

Als Jardinets de Gràcia m’adono que potser vam ignorar la cançó d'”Imagina’t un nen” quan va sortir perquè no té tornada i perquè no la vam acabar d’entendre. Penso que és bona idea, també, i em frustro perquè sé que no me’n recordaré de tantes coses i tombo al carrer de Bonavista perquè al de Gràcia sempre hi ha un rodamon i no sé com dir-li que no li vull donar el que em demana. 

Us avancem l’article d’avui del butlletí “Breu”, que Guillem Lloret Triola envia cada diumenge als seus subscriptors. Podeu trobar-lo (i seguir-lo) a breu.substack.com“.