Neus Penalba: «La repatumització cuqui de Rodoreda no posa en dubte el vell clixé»

Neus Penalba Suárez (Tarragona, 1982) és professora de literatura catalana i espanyola a la Universitat de Cambridge, però va fer el llibre que acaba de treure robant hores a la matinada mentre era professora de secundària, d’escoles oficials d’idiomes, i professora associada a la URV. Fam als ulls, ciment a la boca. Una lectura de ‘La mort i la primavera’ de Mercè Rodoreda (Edicions Tres i Quatre) és un exercici formidable de crítica literària rigorosa i alhora llegible pel gran públic que ofereix una lectura nova de La mort i la primavera i entra en tots els debats crítics, socials i culturals oberts arran de l’èxit de la reedició de 2017 del gran clàssic de Mercè Rodoreda.

Quines condicions es troba La mort i la primavera el 2017 per aconseguir fer «l’entrada de cavall sicilià» que Rodoreda havia somiat per al llibre i no havia aconseguit fins ara?

Jo li vaig dir a la Maria Bohigas que havia llegit molt bé el moment de rellançar La mort…, i ella em va respondre que va ser pura casualitat, que no s’esperava que seria un èxit. D’una banda, penso que s’ha trobat un públic lector rejovenit que està mirant sèries com ara El conte de la serventa o Black Mirror, que poden fer més fàcil obrir-se a la dimensió fantàstica del llibre. De l’altra, també hi ha el moment polític que viu Catalunya. Jo no estic d’acord que La mort i la primavera sigui «un llibre sobre la sedició», que és com el va etiquetar Bohigas en aquell moment per promocionar l’edició, però sí que és innegable que el poble que ens descobreix el llibre és un lloc on el desig de viure de la comunitat està profundament reprimit i que això lliga amb els fets que es van viure a Catalunya el disset.

Has escrit per desmuntar clixés que apareixen arran d’aquest èxit, el que anomenes «la repatumització de Rodoreda».

La repatumització de Rodoreda no és només la de La mort…, sinó que La mort… fa que retorni tota Rodoreda. Però arran del boom de 2017, ara Rodoreda està molt més de moda entre les generacions més joves del que ho estava quan jo tenia vint anys. El problema és que està de moda de manera cuqui, cute, cool. Es fan tuits, stickers, memes i certes aproximacions biogràfiques que diuen que ara Rodoreda mola. 

I quin és el problema?

El problema és que torna a ser una apropiació cursi. Encara que tota aquesta operació es faci per dirigir Rodoreda a moltes noies menors de trenta anys, és una lectura plena de masclisme cultural. Aquesta cosa cuqui no deixa llegir-la des del lloc seriós des d’on s’ha de llegir, quan Rodoreda és l’autora més seriosa de les lletres catalanes. També hem vist com Irene Solà, Pol Guasch i Núria Bendicho imiten molt clarament l’estil de Rodoreda (tots tres a la seva manera: Solà agafa la part més amable i els altres dos la part més llòbrega). T’agradin més o menys, això parla del pes importantíssim de la novel·la. I hem vist moltes adaptacions teatrals i fins i tot cançons. Però aquest esclat no va acompanyat de nova crítica literària i pot impedir que sorgeixi la mena de crítica que permetria llegir Rodoreda allà on hi ha el millor d’ella i des d’on ella voldria ser llegida, que és des de la literatura.

Com pot ser que el llibre més sòrdid de Rodoreda porti a un retorn de la percepció cursi?

El 2017 hi ha el gran èxit arran de La mort…, però els més joves no han crescut amb la patumització tradicional de Rodoreda, la Rodoreda cursi que era molt present en la meva generació en tant que lectura obligatòria de secundària, lectura per a adolescents, o lectura per a dones. El que passa el 2017 és que Rodoreda comença a poder agradar a senyors intel·lectuals: La mort… sembla que descobreixi una Rodoreda tan bèstia que pot agradar fins i tot als senyors que consideraven que Rodoreda tractava «temes de dones». Però el que jo vull reivindicar és que Rodoreda sempre ha estat així de forta. A la resta de novel·les el terror i l’abjecció hi són igualment. Però és un terror que, sobretot, afecta les dones, un terror sexual. Sembla que La mort… converteix aquest terror sexual en un terror ritual que pot afectar a tothom, però, en el fons, que et cobreixin l’esòfag amb un líquid que recorda a la menstruació també és un terror sexual. Mirall trencat o El carrer de les camèlies eren llibres molt seriosos, i van ser uns senyors els que decidien que allò era cursi.

I què et grinyola de tot plegat?

Que la repatumització cuqui de Rodoreda no posa en dubte el vell clixé. Es vol crear la sensació que La mort… és un bolet i que és el millor, i que no cal llegir La plaça del diamant ni Mirall trencat. En el moment que dius que La mort… l’ha escrit una altra Rodoreda, estàs avalant el criteri que hi havia abans. Inconscientment, la nova generació que rep Rodoreda com a cute està repetint el criteri dels anys vuitanta o noranta. 

Retrates una Rodoreda molt ambiciosa i molt conscient de competir per a la posteritat. ¿Ella hauria volgut que el cim de la seva fama li arribés arran de La mort i la primavera? ¿Com és que vol ser recordada per la novel·la més metafísica i no per la més realista?

Per ella La mort… és la seva gran obra. Li diu a Joan Sales que s’està deixant la vida en aquesta novel·la, que està lluitant com si li anés la vida, però que, si li queda bé, s’ho haurà guanyat. Sobre la metafísica, el que explico al llibre és que la metafísica, o l’espiritualitat, que és tan visible a La mort…, en realitat és present en tota l’obra de Rodoreda. Jo crec que La mort… és una crítica al materialisme associat a la modernitat que lliga amb l’estètica de l’avantguarda i l’antropologia que dominen el moment històric en què viu i escriu Rodoreda, i que és el llibre amb el qual intenta dir la seva en aquest camp, amb la seva pròpia veu.

L’hermetisme del llibre típicament modernista s’ha de llegir com un conjunt de pistes que poden ser correctament desxifrades, o com pistes falses absurdistes que volen subvertir la possibilitat d’un sentit?

Rodoreda és una escriptora modernista i alhora és kafkiana. A totes les novel·les treballa amb la dualitat del símbol, que, per una banda, vol ser interpretat i per l’altra rebutja la interpretació. Adorno diu que en la literatura de Kafka cada frase diu «interpreta’m» i, al mateix temps, cada frase diu «atura’t». Això és La mort i la primavera. La mort… és hermètica en un doble sentit: en el de crítica literària, però també com si fos una escriptura sagrada, que demana exegesi. Paraules com «cel», «pluja», «boira», a La mort… tenen un altre sentit profund, demanen una interpretació..

Disputes la lectura d’Arnau Pons segons la qual La mort… s’hauria de llegir en clau materialista.

Sí. Primer perquè crec que hi ha prou elements en el text per contradir-ho. Hi ha proves en el moment epifànic que el protagonista enterra la seva filla, mira cap a dalt i parla d’unes herbes plantades al revés… ¿Això què vol dir si resulta que, com diuen altres personatges, «no hi ha cap cel»? També hi ha el riure petit de l’ànima de la nena. I, sobretot, queda refutat en el conte que el noi del ferrer explica sobre com les ànimes van a la Lluna. Però és que, a part del mateix text de La mort…, si estudies Rodoreda en conjunt, no té cap sentit que Rodoreda faci una oda al materialisme. Rodoreda escriu només tres pròlegs al llarg de la seva carrera, i en els tres parla dels aspectes espirituals dels seus llibres, perquè l’any 82 encara ningú ha parlat de la importància de la dimensió metafísica en la seva obra.

Cap al final del llibre parles de la voluntat dels grans artistes d’avantguarda de restaurar el poder màgic que l’art havia tingut abans de la modernitat. És una espiritualitat retòrica que se subordina a l’efecte estètic, o ens l’hem de prendre seriosament?

Ni Rodoreda, ni Picasso, ni Cézanne es prenien la metafísica com un joc retòric. Jo no sé quines creences tenia Rodoreda ni ho podré saber mai. Però l’espiritualitat no és un mer instrument per a la inspiració estètica: hi ha una intenció mistèrica. Hi ha la voluntat de connectar amb l’experiència primigènia i traduir-ho en l’art, però no és una boutade, és una ambició genuïna. Michaux, Breton o Artaud fan viatges per entrar en contacte amb aquestes cultures primitives i poder narrar literàriament aquest contacte transcendental.

La crítica clàssica del materialisme a la metafísica és que l’espiritualitat és inherentment conservadora per la possibilitat de redempció que ofereix. ¿Creus que La mort… té un missatge més redemptor i esperançador que com s’està llegint?

Sí, i és el que he volgut reivindicar. El missatge redemptor es troba en el riure petit de la filla del protagonista. Ella és el personatge més pur, l’únic que no mor ni ofegat amb ciment ni per suïcidi. I aquesta ànima lliure retorna en algun moment per ensenyar alguna cosa al seu pare, per consolar-lo. Dit això, tampoc s’ha d’exagerar aquest vessant. Estic d’acord amb Pons que La mort… és un relat explicat per una ànima en pena, que l’ànima del protagonista, tot i que ha aconseguit escapar del ciment suïcidant-se, ha quedat atrapada en aquell poble, en aquell món. I la novel·la no està narrada per l’ànima de la nena, que seria una altra cosa. Però això no implica que no hi hagi transcendència, o que tot sigui un món hermètic, com creuen alguns vilatans. El problema del protagonista és que comet el pecat de suïcidar-se, i l’ànima d’un suïcida mai podrà arribar a la llum.

Però no creus que això la faci més conservadora. ¿Quina lectura política creus que hem de fer d’aquesta defensa de la transcendència en Rodoreda?

La política no es pot separar de la metafísica. Dir que a La mort… no hi ha possibilitat de transcendència ni de redempció, acceptar que «el cel no és res», equival a combregar amb la llei de ferro del ferrer, a combregar amb la ideologia concentracionària. I encara que el suïcidi es vulgui llegir com un alliberament polític, com un acte de sedició, el fet que l’ànima acabi rondant en pena atrapada demostra que és un intent fallit. En canvi, a Catalunya tu no pots parlar de l’anarquisme sense l’espiritisme. La creença metafísica que ens podem alliberar d’aquest vall de llàgrimes és una cosa molt política. Això ho ha estudiat molt l’antropòleg Gerard Horta a Cos i revolució (Edicions 1984). ¿Per què el sindicat de conductors de ferrocarrils de Barcelona tenia una revista espiritista? Perquè en el moment del pas del camp a la ciutat i les condicions de vida tan dures del treball a les fàbriques, aquesta heterogeneïtat religiosa que no passa per un capellà, en què cada persona pot ser mèdium i connectar amb els seus morts, té una gran potència política. Per això el franquisme té tant d’interès a posar fi a tot això, i aquest món es mor després de la Guerra Civil. I Rodoreda va viure tot això.

Dius que tens molt clar que el final que hem llegit la majoria, el que es presenta com el final del que anomenes «l’edició contínua» de l’edició de 2017, no és el que hauria volgut Rodoreda. El final actual acaba amb la mort del protagonista, i el que tu reclames és el que acaba amb uns monòlegs post mortem de l’ànima.

Canvien certes coses, però no canvia el sentit. Encara que en el final amb els monòlegs post mortem de l’ànima que ha transcendit, estic d’acord amb Pons que, clarament, es tracta d’una ànima en pena atrapada. Però estic convençuda que aquest era el final que Rodoreda hauria volgut perquè aquests passatges amb el monòleg interior de l’ànima condensen tota la novel·la a partir de cadenes d’associacions simbòliques i tornen a l’inici, però a l’inrevés. Totes les variants de l’inici comencen amb el personatge fugint i enfonsant-se al riu on tot és tèrbol, i s’estableixen un seguit d’associacions amb la paraula clau de cada ritual del poble. I el revers d’aquesta veu la trobem en els monòlegs post mortem de l’ànima, que només els entens del tot si has llegit la novel·la. ¿Si La mort… és una novel·la sobre l’ànima i Rodoreda ha triat el lema de Ronsard per a l’íncipit «…ceste voix sans corps qui rien ne sçaurait taire» [aquesta veu sense cos que res pot silenciar], per què acabar-la amb «quan ja no vaig tenir la mort a dins em vaig morir»? Aquesta frase ja l’està pronunciant un desencarnat. No es pot dir «em vaig morir» si no és després de la mort, és impossible. Aquesta frase de l’edició contínua que tots llegim com a final ja està dita per un fantasma.

Aprofito per tornar a l’èxit post mortem de la novel·la: creus que l’èxit de La mort… es pot veure en alguna cosa del model lingüístic que estem adoptant, en la imitació que en fan certs escriptors d’èxit?

De Rodoreda sempre se n’ha imitat l’escriptura parlada i el polisíndeton. I quan llegeixes La mort i la primavera no se sent que el català hagi envellit. Cap novel·la de Rodoreda té un estil noucentista, però en La mort… encara és més palès, perquè la imposició d’un estil primitiu obliga a depurar-ho més tot. Rodoreda intenta posar veu a la puresa a partir de paràfrasis i definicions fetes amb paraules qüotidianes. 

I per què creus que imitar això ha tingut tan èxit en autors com Solà, Guasch o Bendicho?

Crec que el motiu és que aquests escriptors han aparegut en un moment en què La mort i la primavera era omnipresent i el llibre ha connectat amb la seva sensibilitat. A La mort… hi pots ficar el que vulguis, i coses com el canvi climàtic o la sensació de distopia que ara interessen tant són fàcils de trobar. O el tema de l’adolescència i el desig: tots els personatges de Rodoreda sempre són adolescents o joves, personatges que es troben entre el món dels infants i dels adults i no acaben d’entendre certes coses. La mort… és una novel·la molt atractiva per imitar. El problema és que Rodoreda és inimitable i cada escriptor hauria de trobar la seva pròpia veu.

Per Sant Jordi, Quadern va fer una votació entre crítics, escriptors, editors, llibreters, etc., de la qual van sortir una llista que proposava els 50 millors llibres dels últims 50 anys. Mirall trencat va sortir el primer, i La mort i la primavera, el setè.

Em va semblar molt positiu. Em va sorprendre positivament perquè constata que Mercè Rodoreda per fi ha aconseguit que es repensin certs criteris, especialment en el món intel·lectual, que inclou molts senyors. Crec que demostra que l’èxit de La mort i la primavera ha permès canonitzar més a tota Rodoreda, no només La mort…

Aquest Sant Jordi s’hauran regalat molts exemplars de La mort a joves que ja han rebut impactes de la Rodoreda cuqui. Què els hi diries?

Primer, que s’ho passin bé llegint-la. El meu reclam seria que intentin veure la llum en La mort i la primavera, que és una novel·la on hi ha tendresa.