L’apàtic

Ja no el fereix cap llibre, cap conversa l’interpel·la, no aconsegueix arribar al fons de cap idea. A l’apàtic, la indiferència li fa de pel·lícula protectora de tot el que abans va tenir el poder de transformar-lo. L’apatia, més que com una llosa, funciona com un embolcall, com una tàpia. Tot el que abans li venia de gust repetir ara se li fa repetitiu. Res no és prou gustós, prou plaent, prou sorprenent. Res no el duu a pensar des d’un marc nou que pugui fer-ho tot refrescant una altra vegada. No deixa de buscar, perquè l’apatia encara no és tristor i no ha perdut l’instint de supervivència. Però ho fa dins d’una bombolla, sense acabar de trobar l’eina que la faci petar. Cuirassat de resignació, avorrit de tot allò que un dia el va meravellar, nota l’apatia incrustada als plecs del cervell, tornant les pilotes de la satisfacció com si l’eufòria es guanyés en un partit de tenis.

L’apàtic espera amb paciència que un detall, una flor, un imprevist, el faci mudar de pell. Que la nespra de les postres el faci pensar en l’arbre a l’eixida dels seus avis i l’estovi una mica, que la cançó que el feia sentir-se desgraciat i lamentablement trencat li usurpi una llàgrima, que ensumar per sorpresa la colònia que es flitava el seu primer amor l’elevi una mica. Res. Encara té prou força per resistir el desassossec, però intentant conscientment que l’exterior li engegui alguna resposta a dins, cada vegada se sent més ridícul. I amb el ridícul, la bombolla es fa cada vegada més gruixuda. Pensant com pot capgirar el mitjó, arriba a la conclusió que, més que un problema d’ànim, potser té un problema de fatiga. La vista cansada no li permet enfocar bé l’entorn, no pot apamar res del tot. No s’hi pot vincular, però tampoc sap on trobar el descans que li cal.

Arriba al bar de la plaça del poble on l’esperen els amics que conserva de l’escola. Cada setmana el mateix vermut, les mateixes converses, les mateixes rialles forçades recordant les mateixes anècdotes de sempre. Les mateixes olives de llauna de merda. L’apàtic hi és, però no hi és. La bombolla és gruixuda i les veus de la gent a qui suposadament estima la ronden, però no aconsegueixen entrar-hi. Tot queda lluny, en suspensió. Està concentrat escalfant la cadira, simulant una capacitat d’atenció i de deixar-se tocar pel que li expliquen que fa temps que sent que ha perdut. Tot passa lent, fins que el que li diuen des de la cadira del costat el fa sortir del seu propi cap. “Agafa’m un moment el nen, si us plau”.

Amb un nen inesperadament disposat a la falda, ara l’apàtic ho sent tot molt a prop. Fa olor de bolquers i d’alguna cosa que no sap identificar: mig de nou, mig d’harmonia. Ell, que estava falcat a la cadira compadint-se de la seva incapacitat de sorprendre’s, ara mira el nen descol·locat. La cuirassa de resignació es fa tan fina com la pell del palmell de les mans de l’infant, que juguen a agafar-li els dits índex. El que abans quedava suspès, ara és feliçment gràvid: el pes sobre les cames i l’encaix perfecte de l’esquena petita sobre la panxa aturen el partit de tenis que l’apàtic jugava al seu cervell. El descans sobre el seu cos el fa descansar. Aquesta vegada no se sent ridícul, perquè la seva resposta és honesta. La vida per estrenar que protegeix amb els braços l’obliga a concentrar-s’hi genuïnament i li permet afinar la vista. El veu mirar-s’ho tot sense haver-ho vist mai. Primer el compadeix amb condescendència. Al cap d’una estona, però, l’enveja.

L’apàtic sent per fora com els seus amics comenten l’estampa, però no s’immuta. No vol veure’s obligat a explicar ensucradament que un bri de tendresa li ha punxat, encara que només sigui momentàniament, l’apatia. No vol haver de verbalitzar, encara que només sigui amb implícits, que el regurgitar repetitiu que el constrenyia necessitava un testimoni d’innocència per poder-se aturar una estona. L’apàtic fa silenci i analitza la mirada del nen amb l’esment de qui vol enregistrar una efemèride. Potser quan torni a casa sentirà alguna cosa degustant la nespra de les postres. Potser tindrà prou força per abandonar els llibres que no el fereixen sense mirar-se la pila d’inacabats amb culpa. Que pugui veure’s en els ulls del nen quan li sembli que res el vincula amb el món per recordar-se que, malgrat que sigui lentament i discreta, malgrat que sempre ho sàpiga de cap, però no sempre ho senti al cos, malgrat que justificadament la bombolla s’endureixi i faci de tàpia, la vida empeny. Malgrat tot, estimat apàtic, la vida empeny.