Ana Prieto Nadal

Ana Prieto Nadal

Investigadora teatral

Manifest generacional en clau feminista

Xile és un país llarg en prejudicis i estret en llibertats, ens diuen les joves que han creat i protagonitzen 'Paisajes para no colorear'.

Els contes que ens explica la companyia La Re-Sentida a Paisajes para no colorear, sota la direcció artística de Marco Layera, no són infantils, sinó més aviat sinistres. La dramatúrgia, col·lectiva, es va realitzar a partir de testimonis recollits al llarg de més de cent entrevistes amb què es van sondejar les inquietuds i imaginaris de multitud d’adolescents xilenes; també es nodreix de casos apareguts als mitjans. Nou noies entre tretze i disset anys pugen a escena per expressar la seva ràbia i una insubornable resistència enfront d’un poder abusiu que les darreres setmanes ha saltat a la primera plana de la premsa internacional. La violència és estructural al seu país i afecta la societat sencera, però elles volen centrar-se en la situació de les adolescents, que reben les mateixes pressions i missatges que les dones adultes i són, a més, sistemàticament silenciades. Faran sentir la seva veu al Teatre Lliure fins al 17 de novembre.

Xile és un país llarg en prejudicis i estret en llibertats, ens diuen les joves que han creat i protagonitzen Paisajes para no colorear. Les nou performers Ignacia Atenas, Sara Becker, Paula Castro, Daniela López, Angelina Miglietta, Matilde Morgado, Constanza Poloni, Rafaela Ramírez i Arwen Vásquez— van ser seleccionades després d’un intens procés d’investigació, que va comptar amb tallers i audicions; dues noies més, Anita Fuentes i Francisca Ortiz, van passar a formar part de l’equip de dramatúrgia que coordinen Carolina de la Maza i Marco Layera. I, com que el joc percentual té la virtut de connectar les dades estadístiques amb la contundència dels testimonis, ens expliquen que, de les nou intèrprets, una dorm amb un peluix, sis no creuen en Déu, set avortarien en cas d’embaràs, cinc han pensat a suïcidar-se, dues han rebut amenaces de mort i quatre no volen tenir fills. La majoria d’elles es masturben, moltes han estat víctimes de bullying i totes necessiten urgentment que les escoltin.

A Paisajes para no colorear la pràctica social i l’artística s’alien per tal que el missatge sacsegi l’espectador. Sovint una de les noies, forçant el to al micròfon, representa la mirada de l’adult i els prejudicis d’una societat fortament conservadora, mentre les altres contraresten amb un discurs escènic molt potent les diferents formes de violència i opressió a què estan sotmeses. El dret a l’avortament ocupa diverses accions i reflexions, entre elles l’escena en què unes senyores enfundades en ostentosos abrics de pells es mostren del tot contràries a la interrupció voluntària de l’embaràs, el matrimoni igualitari i l’ambigüitat de gènere. També destaca el testimoni punyent i incisiu, amplificat per la filmació en directe, d’una noia que va patir assetjament escolar. En un altre dels moments culminants de l’espectacle, les performers fan cua davant el micròfon, gairebé trepitjant-se les unes a les altres, per cridar tòpics que les ofenen i imposicions que rebutgen. Més tard, una inquietant coreografia que apunta cap a la fractura social i emocional acaba amb les noies esteses a terra, i mentre una diu amb molta gràcia que està intentant mirar les coses des d’un altre angle, una altra, en una intervenció molt més feridora, al·lega que s’està fent la morta, tal com voldria el president Sebastián Piñera —fa referència a l’abominable acudit que el cap d’Estat xilè va deixar anar en un acte de campanya: “Las mujeres se tiran al suelo y se hacen las muertas, y todos nosotros nos tiramos encima y nos hacemos los vivos”—. També es recrea la mort de Lissette Villa, d’onze anys, una de les 1.313 víctimes mortals del Sename (Servicio Nacional de Menores).

Els objectes escènics més representatius i emprats són una enorme casa de joguina de color rosa i una nina inflable de la mida i característiques d’una nena de dotze anys. Les intèrprets també interactuen amb una “guagua llorona”, una mena de nadó virtual que procedeix d’una iniciativa real, implantada al municipi de Las Condes pel seu alcalde amb la intenció de prevenir els embarassos adolescents i, de pas, ensinistrar les noies per a la maternitat. La il·luminació de Pablo de la Fuente —també responsable del disseny escenogràfic— contribueix a crear diferents espais, situacions i estats anímics. Les filmacions en directe ens apropen a les personalitats de cadascuna de les performers, com ho fa també l’expressiu i multicolor vestuari dissenyat per Daniel Bagnara. La música —a càrrec de Tomás González— atorga un gran dinamisme a la posada en escena i determina algunes de les accions: un reggaeton de Daddy Yankee emmarca un ball desacomplexat i alliberador que reivindica el cos femení; el tema Dream a Little Dream of Me ambienta equívocament l’escena en què una d’elles fa d’home caçador —després es desdoblarà en víctima— mentre la resta assumeixen el rol de preses potencials i catalogables; Something de The Beatles sona de fons en una situació de violència intrafamiliar. El moment més esbojarrat arriba amb la interpretació col·lectiva, volgudament histriònica, frenètica i desfogada, de Tu falta de querer de Mon Laferte.

El conjunt és d’una gran potència, si bé es troben a faltar transicions més eficaces entre accions, i de vegades s’abusa del to planyívol o del discurs pamfletari. La varietat de recursos i un esplèndid moviment escènic, com també l’alternança entre episodis més durs i altres preferentment lúdics, fan que el ritme no decaigui. Però, sens dubte, el més rellevant de tot és l’energia subversiva, autènticament mobilitzadora, d’aquestes joves brillants i valentes que clamen per una societat igualitària, per una educació no sexista i per l’erradicació de la violència, la mirada cosificadora i els estereotips de gènere. L’espectacle està concebut com una provocació al públic, alhora que com un catàrtic exercici de rebel·lia dirigit a remoure consciències i a contribuir al canvi de paradigma social i polític. El seu testimoni, absolutament honest i estremidor, ens interpel·la directíssimament: “¡No sirve de nada que vengan a ver esta obra si van a seguir igual de idiotas!”

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació