Un paper sobre la poesia del meu país i del meu temps

La història de la literatura catalana és sobretot la història de la poesia catalana. Es podria fer un itinerari gairebé perfet saltant de poeta a poeta, de segle a segle, sense posar ni el peu dret ni l’esquerre damunt de cap prosista català i, amb més raons encara, de cap novel·lista. Hi perdríem en tots dos casos, i en un molt més que en l’altre, noms de primer ordre, però així i tot podríem construir una història de la literatura que, fins dislocada i incompleta, conservaria íntegra el nucli més profund de la nostra tradició literària, és a dir: si per terrorisme cancel·léssim una per una totes les ratlles tirades i quedessin tan sols els versos, hi hauria encara entre nosaltres l’esperit –que vol dir també el fantasma– de l’aportació catalana a les lletres occidentals.

El perfil del poeta, resseguit amb un fil d’or o bé amb tan sols un fil, ha estat fins fa no tant al centre de la literatura i d’alguna cosa més que la literatura; d’una manera peculiar, i diríem que atàvica, la contemporaneïtat li ha col·locat un paper crucial, que vol dir simbòlic i no només simbòlic, en els diferents assaigs més reeixits o menys i si fa no fa tots inconclusos de construcció nacional. El poeta a Catalunya, des de Jacint Verdaguer a Josep Carner i Carles Riba, passant per Joan Maragall, ha significat més que ell mateix: d’aquí que, per posar l’exemple d’un autor perfectament buit, Aribau esdevingués, en una època assedegada de figures paternes, pare de la pàtria per atzar. Catalunya, pautada per renaixences i renaixements des de mitjan segle xix fins a la Guerra d’Espanya, li exigia al poeta –i el poeta s’exigia– que amb la nació ressuscitant hi eclosionés també una lírica, o dit a l’inrevés, que amb la lírica eclosionant hi ressuscités de retop també una pàtria. La pàtria naixia, renaixia, cantant. Després, durant el franquisme, es pretenia que sobrevisqués en la veu i en la vida del poeta mateix, com en una arca, un món destruït i destruint-se. També durant i després, en autors més joves, va donar-se amb incomoditat (diguem Gabriel Ferrater) o amb un rabejament en general fracassat (el realisme històric) aquella hesitació una mica irresolta i sempre decantada entre els rols de l’intel·lectual i del poeta, a casa nostra tradicionalment assimilats.

I d’ells, nosaltres. Els poetes catalans d’avui han heretat diversament el patrimoni i els deutes de la tradició poètica, però entre els béns i les factures hi han trobat a faltar amb cruesa la joia cobejada: ho han heretat tot menys la importància. La poesia no tan sols ha perdut, en aparença, el tron de la literatura catalana, lliurat a la novel·la, sinó que la literatura mateixa, ja al segle xx, havia anat perdent a poc a poc el tron de la societat. Aquest buit en el testament és el que canvia el sentit de tota l’herència.

Entre els béns i les factures hi han trobat a faltar amb cruesa la joia cobejada: ho han heretat tot menys la importància.

Dibuixem-ho amb una metàfora, si es vol dita amb efecte, però que a mi sempre m’ha suggerit coses: allò que va començar amb Jacint Verdaguer coronat a Ripoll poeta dels catalans pel bisbe Morgades, allò que ja havia començat amb un Verdagueret disfressat de bon salvatge entrant al Saló de Cent el 1865 per recollir el seu primer guardó als Jocs Florals de Barcelona, sobrevivia fins fa no gaire en un bar del Raval, l’(H)original, el lloc on, abans que l’interès econòmic i l’atzar ignorant d’una ciutat derrotada n’obliguessin a tancar les portes, molts poetes de Catalunya es trobaven, conversaven, es prestigiaven i es bescantaven, s’escoltaven i es llegien, bevien. Anar del centre als marges era i encara és això, amb tot el que implica passar del Saló de Cent medieval i romàntic a l’(H)original ravalesc, si voleu aturant-nos pel camí al direm noucentista Hotel Colón de plaça Catalunya o l’Ateneu: tot el que aquest pas té d’estètic, l’estètica de la marginació però també del joc revoltat i amb una postura com de volguda instrascendència, ho té de substancial. No s’ha s’entendre la comparança en termes denigratoris, perquè no ho són –no avui, no aquí. El que importa de la imatge, potser més literària que històrica, és identificar hereus i herències: aquells qui es recitaven en un micro obert, reconeguts o a la recerca de reconeixement, eren els hereus d’allò que passava al Saló de Cent i a Ripoll al segle xix. No ens fixem tan sols en la distància: tots dos projectes, els Jocs Florals renaixencistes i l’(H)original d’un ahir molt pròxim rehabilitaven a la seva manera la figura del trobador. Com els Jocs Florals de Barcelona, l’(H)original ha emmalaltit per la xacra del segle; com els Jocs Florals de Barcelona, prova de tornar a la vida en forma de mòmia. No es pot negar la injustícia de la desaparició de l’(H)original del carrer Ferlandina, destruït ni tan sols heroicament –posem que per un govern contrari– sinó per la banalitat més pobra, per l’accident més fàcil. Fins havent mort com una flor, en un barri brut, és difícil de negar la importància gairebé d’institució que ha tingut, essent com ha estat un dels centres de la nostra poesia –agradi, no agradi. Fins havent mort com una flor, en un barri brut, es fa difícil d’agafar-se mig seriosament, mig creïblement, la solemnitat, la intensitat amb què, molt convençuts, molt compungits –anava a dir devots– i sobretot teatrals, una munioneta de poetes joves i afins van passejar la hac blanca amb fons vermell pels carrers de Barcelona, en una mena de viacrucis new age –de fons, molt de fons, una remor de tenebra, ultratombal, recordava contradient-los que la mort, atzarosa i tot, malvada i tot, és de tots nosaltres la més sàvia. ¿Aquella hac, primer custodiada dins d’una llibreria de nom feliç i ara pervivint al barri de Sants, pot donar-nos cap altra cosa? Resistir-se a la desaparició és resistir-se amb rebequeria al temps, a la vida, que bé agafaran formes diverses i vibrants, a llocs nous, amb lletres altres; sentirem aquí i allà altres poemes, altres poetes. Amb arpa o sense, enfilat a la torre del vell llibre, el rei israelita encara cantusseja que hi ha un temps, que hi ha un temps per a cada cosa.

Té raó.

Però m’han demanat un panorama, que parli de les generacions que conviuen, i per parlar-ne cal que matinguem encara un peu mig endarrere, avançant-lo només una mica. En una societat movent-se plenament en les coordenades de la modernitat, Carles Riba ja detectava en la idiosincràsia de la literatura catalana contemporània un solapament de moments i de generacions; primicerament, a ‘Creadors i diletants’, article de l’any 1918, assenyalava que a Catalunya,

«poble jovencell entre pobles declinants que lluiten avui per renèixer i morir –per no continuar–, hem viscut tots tres períodes ensems en torturadora paradoxa [naixement (creació), període clàssic (dilatentisme) i declivi]. Els creadors són posats de costat amb els diletants. Per una banda es té tanta pressa a crear, que no queda temps per parar-se a entendre. Per altra banda, hem llegit tants llibres que ens hem entristit»

i, cinc anys després, a ‘Entre dos dilatentismes’, de 1923, detectava que «a Catalunya les generacions literàries es succeeixen i es gasten molt de pressa», no tan sols per l’acceleració del temps ni per una suposada vitalitat creativa sinó, sobretot, per una manca d’exigència:

«Per part de cada generació consagrada sembla haver-hi, mesclat a una suficiència de mestre, també un secret avergonyiment per la minva de valor que la nova generació representa a l’esguard d’ella: cuita a declarar-la madura, fins a cert punt per llevar-se de sobre una responsabilitat».

Anar del centre als marges era i encara és això, amb tot el que implica passar del Saló de Cent medieval i romàntic a l’(H)original ravalesc.

Tornem pel camí d’on veníem i situem-nos altre cop entre els vius, nosaltres amb nosaltres. Perquè en un panorama postmodern, ¿quin valor podem donar a les generacions? Convindrem positivament que a avui dia a Catalunya n’hi conflueixen moltes, cosa que vol dir tant i tan poc com que hi ha poetes vells i que n’hi ha de joves i que n’hi ha que no són ni tan vells ni tan joves, però no podem dir en canvi que la noció de generació hagi reeixit a crear, posem que des dels anys 70, cap altre lligam que no sigui l’anècdota; anècdotes més, menys sucoses, però anècdotes al capdavall. És força innegable que hi ha entre generacions un seguit d’experiències consensuades –de vegades més consensuades que pròpiament viscudes– vinculades a la història: el règim polític i l’econòmic, les famílies, la ideologia, la religió, l’escola. Tanmateix, si en un altre temps les generacions (o bé els qui les llegien) van ser capaces d’assolir un valor no tan sols històric sinó artístic, si de la casualitat, de l’arbitrarietat de nèixer a una dècada o a una altra, era possible que en sorgissin grups o estratègies comunicatives i artístiques comunes, ara el mot generació no té gairebé cap altre interès que el de la dada biogràfica –sense dada artística. No debades biografia, és clar, però incapaç de filiar i aglutinar obres, estils: hi ha, en el nostre temps, el gran contenidor de la postmodernitat, que vol dir l’imperi de la dispersió.

Una dispersió que se suma a la dispersió pròpiament catalana que ja apuntava Riba, al fons de la qual potser hi trobaríem una causa encara ara inalterada: parlo, en definitiva, de l’autodidactisme. En el Curs de Gabriel Ferrater, criticant certes lectures marxistes aplicades a la literatura catalana contemporània, diu que aquí

«cap classe social no educa els seus fills. L’espanyol està molt poc marcat per la seva classe social, perquè a ningú no se li ha donat cap mena de cultura, se l’ha hagut de fer ell individualment».

Tot poeta català, doncs, acaba per construir-se tot sol la seva pròpia biblioteca, que dic en un sentit no físic sinó intel·lectual, i això és fantàstic. El problema és que la pròpia, la que s’ha anat procurant ell tot sol, és l’única que té. Per tant, sembla força clar que hi trobarem, estimulada per l’esperit de la postmodernitat, dins de cada generació i entre cada generació de poetes vius una heterogeneïtat gairebé infinita (tantes com individus), que permetrà, si de cas, establir fils i relacions de tota mena i cap a totes les direccions, però no uns grups, unes definicions gaire closes: paradoxalment, i contràriament al que profetitzava el segle passat amb els ulls posats en el col·lectiu i el que vol encara forfollar el nou segle amb el pretext d’intel·ligències artificials, tot el que tenim per guiar-nos és l’autoria, havent-se dissolt tots els conjunts. L’intent de constituir-se en generació a les darreres dècades ha estat, de fet, una estratègia entre anacrònica, com de màrqueting i, en els millors dels casos, enjogassada.

Ens hem fet postmoderns ben bé sense fonaments moderns, som el post de no sabem ben bé què. No hi ha un gust general i ni tan sols un mal gust, ni català ni espanyol, sinó la desinformació del poeta novell.

Però es pot insistir en la noció ferrateriana, encara: l’autodidactisme, que durant els darrers (per dir una xifra) cinquanta anys no ha comptat amb el suport i el límit d’una crítica ni aristofànica ni de cap mena, ha causat, tot campant en la indefinició, estralls que a hores d’ara ja podem titllar de profunds. Perquè el més fàcil és, i és tal com s’esdevé, que el poeta becerolesc de Catalunya comenci la seva carrera literària escrivint prosa retallada, i que de la seva aventura en surti premiat. La pregunta és legítima: ¿si els pitjors poetes de cada època sabien comptar síl·labes, per què ara no fan ni això? L’escriptura a casa nostra, cada cop més oberta, més accessible i circuladora, s’ha fet oberta i accessible i circuladora sense haver aconseguit establir abans veritablement un cànon ni una educació literària, per més que hi hagi tot de modes anticanonitzants: no hi ha uns usos ni uns hàbits, una escala de prestigi, unes referències nacionals comunes. Ens hem fet postmoderns ben bé sense fonaments moderns, som el post de no sabem ben bé què. No hi ha un gust general i ni tan sols un mal gust, ni català ni espanyol, sinó la desinformació del poeta novell (que un dia cada cop més llunyà, amb saviesa o normalment sense, es fa adult sense poder granar) i del lector casual, que són tots dos en el seu àmbit majoria. I en aquesta circumstància, apareix una etiqueta, una etiqueta sospitosa i dita amb insistència en alguns ambients, sempre amb malfiança: neoformalisme. Lluny de tenir un sentit pròpiament literari a Catalunya, té el mèrit de ser un prejudici fet categoria, i respon, encara, a la dificultat immensa de caracteritzar no ofensivament el panorama de la nostra literatura d’ara: si, per qüestions de gentilesa civil, als qui no escriuen versos (i que per tant no fan poemes) els hem de considerar poetes, ¿com hem d’anomenar a aquella minoria que compta síl·labes? És a dir, ¿com cal que anomenem els poetes, ara que gent que no ho és també s’ho diu? Segons un dels articles centrals recollits a Poesia catalana avui, 2000-2015, la resposta és gairebé intuïtiva: ¿poetes, simplement? No, i ara: neoformalistes.

Cal no ignorar-ho, i no ho ignoro, que en aquest anorreament formal hi ha raons d’època: l’experimentació avantguardista, l’afany contracultural, la marginalitat de la literatura i el tot-és-possible postmodern col·laboren a cercar de vegades la poesia diguem-ne fora del poema, mantenint-lo tan sols fotogràficament en la disposició del text a la pàgina. Hi ha aspectes que tenen un veritable interès d’estudi, com en general la desaparició (o eventualment la presència, sistemàtica o no) de la rima, que respon a parer meu a qüestions de fons, epistèmiques i tot. Però les raons d’època no poden servir de bàlsam per a tots els fracassos d’aquest món. Comença a ser insostenible mantenir amb cinisme, i editorialment, l’ambigüitat gairebé teològica sobre l’existència del vers. No és hora de discussions arrianes: el vers és consubstancial al poema.

¿Però en la poesia d’ara només hi ha dispersió? Potser s’ha confiat massa en la capacitat de caos i disparitat del postmodernisme, i massa poc en la capacitat d’ordre dels humans, en les seves habilitats imitatives o simplement en les seves limitacions pel que fa a l’infinit, també en un sentit artístic. Es diu que el poeta postmodern està cridat potser a ser ell tot sol una poètica, com en un altre temps cadascú va ser cridat (i no va acabar d’anar bé) a esdevenir un dialecte únic i vivent. Sigui com sigui, potser per un cert col·lapse del que ha significat la postmodernitat, només cal llegir els poetes joves (són exemples útils perquè són diguem-ne exemples ingenus) per veure que, sense necessitat de manifestos i tampoc d’establir ben bé generacions, tots escriuen si fa no fa el mateix, dins d’un ventall si es vol divers que va de la poètica del cos al problema de les paraules i les coses o a aquella nostàlgia fingida de déu, però en tot cas un ventall que lluny de ser infinit és entre limitat i limitadíssim, recurrent i tot en els mecanismes del poema i tendent en general als mateixos tòpics, buits. S’hi poden trobar línies que apunten cap a una tradició o, també, desconnexions de la tradició explicables, més que per raons postmodernitzants, per manca de lectura. O per temptacions cosmopolitesques, que són la pitjor forma de localisme, perquè és un localisme sense arrels, sense llengua, sense so, només temàtic.

Alhora, en la diversitat, la poesia de les darres dècades ha sabut construir amb solidesa tot de tendències que es mantenen avui dia amb certa força, bé sigui naixent o madurant o en aquell declivi que s’atansa amb vertigen al manierisme. Perquè en un panorama bé hi ha d’haver algun valor antropomòrfic, pagaria la pena (era, d’altra banda, l’esperable) visitar uns quants noms, assenyalar un parell de tendències, i fer un retrat perfectament incomplet del temps; endinsar-nos gratuïtament al bosc, no tindria cap altre interès que el de veure noms com qui veu l’ombra dels arbres –massa i misteriosos, incomprensibles, molts. M’interessa, doncs, detectar aquelles tendències d’alguna manera representatives d’aquest període de la literatura catalana i que fan algun tipus d’aportació, si bé vinculada a la tradició, singular; és a dir, que no provenen directament de maneres d’entendre la poesia anteriors, com ara la poesia de l’experiència, herència directa de Ferrater, o derivats. Assenyalem-ne dues d’importants.

La primera (si no una mica totes) se serveix, a grans trets i no només, d’aquella via de J. V. Foix, que resol el delicat equilibri entre trencament i tradició a Catalunya, és a dir, aquella postura literària que trenca sense destruir fent-hi casar, gairebé festivament, tradició i avantguarda, classicisme i ruptura, forma i joc. Hi torregen dos noms: Enric Cassasses i Josep Pedrals, amb produccions literàries molt diverses, però tanmateix concomitants en el gust pel joc verbal, que és alguna cosa més que un gust; hi ha en ells dos tot el malestar del temps però sense aquell enquimerament només en aparença transcendental d’altres autors; el salven pel camí de la ironia, que no és mai el camí de la banalitat, i amb la innocència del joc, que té alguna cosa d’infant i d’innocent, retornen a la possibilitat d’una lírica –postmoderna. Alhora, la seva obra és tan influent com la seva rapsòdia, celebrada si no imitada, que ara per ara és gairebé indistingible del text –parlava, més amunt, de la rehabilitació de la figura del trobador. Alhora, sense prosificar-se en poesia, però immersos en un món en què la prosa guanya per mà a la poesia, han participat tots dos d’una mixtura que d’alguna manera concilia el temps i el poema, en diferents intensitats: Cassasses ha convertit l’assaig en poema, i Pedrals la novel·la en vers.

En el nostre interregne, entre el post de no sé què i l’inici de no sabem tampoc quina cosa, només ens queda la certesa que existim, que encara existim, també a través de la paraula.

L’altra gran línia, que ha fet molt de forat en els poetes que comencen, i que l’ha convertida en la poesia de l’esma, és l’anomenada poètica del cos, potser la tendència –no direm, per escrúpols epocals, escola– amb més incidència des d’un punt de vista quantitatiu. Provinents, per dir-ne dos noms, de Maria-Mercè Marçal i Montserrat Abelló, la poètica del cos agafa un sentit nou en la postmodernitat quan Dolors Miquel publica El llibre dels homes (1998), que respon en el títol i en la substància al clàssic medieval de Jaume Roig, L’Espill, conegut també com a Llibre de les dones. S’inicia d’aquesta manera una aventura personal i autoreflexiva, i no només personal, que pretén rellegir, empeltada en el cos i les teories de gènere, la tradició literària (i masculina) dels catalans. Seguint aquesta tradició, mal que sigui des de la gran diversitat que proporciona el postmodernisme, podríem dir encara dos noms: Mireia Calafell i Maria Sevilla. L’amor, el sexe, entremesclats i indissociables de la política, a la recerca de conquerir-los literàriament i altrament i novament a través de la poesia i la violència, conviuen també, ara en tensió, ara en harmonia, amb tot d’altres elements postmoderns –el problema del llenguatge, la hipertròfia del jo, etcètera– i no tan postmoderns –la nació, la mort. Paral·lela a aquesta tradició femenina i feminista, hi ha d’altres noms, diferents també entre ells però igualment enllaçats en els pressupòsits generals, com ara Carles Rebassa i Pol Guasch, interessats ells, també, des dels recursos que els són pròpis, en les opcions que els ofereix l’esmentada poètica pel que fa a la reflexió sobre el gènere i la sexualitat. Si bé és més una política que una poètica, és a dir, una política esdevinguda poètica, hi ha d’altres noms que hi han participat, sembla, sense tocar gaire la política, o en una molt menor mesura. Entesa la poètica del cos com un manierisme, n’han emprat les possibilitats estètiques –la brutor, la corporalitat, la brutalitat– sense necessitat d’un compromís polític, o no tant: és el camí, em sembla, d’un Jaume C. Pons Alorda. La poètica del cos en totes les seves expressions, trencadora sobretot als inicis i ara perfectament incorporada al sistema, mostra uns certs símptomes de col·lapse.

Heus aquí la poesia catalana, hereva d’una tradició poètica esponerosa, en un altre moment crucial de la seva història. El paper del poeta, que ja no vehicula les esperances d’una nació, s’enfronta un cop més al repte de carregar el mot, la seva tradició i la seva història en l’afany per la universalitat i l’excel·lència literàries. Conclouen d’alguna manera allò amb què començava aquest text, i enceten també alguna altra cosa, els mots de Todó referits a Carner:

«Més enllà de la destresa mètrica, de la creació de llenguatge, hi ha això, que Ferrater va veure prou bé: els versos carnerians són com una pàtria. És a dir, darrere seu hi ha una idea de comunitat, una bella terra i una bella gent, i la possibilitat d’exercir la ironia perquè els qui t’envolten sabran captar cap on gira el sentit d’aquestes paraules.

Doncs bé: sospito que aquesta noció de comunitat ja no té una existència efectiva».

Aquestes línies toquen alguna cosa de profund en el problema del poeta, i de l’escriptor, dels nostres dies: hi ha el nucli del cost d’una herència, vull dir, la constatació simultània d’un passat i d’un present. I tant interessant com el text de Todó, ho és la resposta del crític, del poeta Gerard Cisneros, que el reprén tot dient: «Doncs bé, jo precisament crec que aquesta comunitat hi és». Cada temps escull els seus problemes, i prova de enfrontar-s’hi amb coherència, a l’aventura: jutjarem cada temps, cada autor, per la capacitat que ha tingut d’arribar al port casolà carregat de riqueses, per diverses, per estranyes que siguin. En el nostre interregne, entre el post de no sé què i l’inici de no sabem tampoc quina cosa, només ens queda la certesa que existim, que encara existim, també a través de la paraula. I acabem amb el misteri, no mancat tot ell d’ironia. Ara que la postmodernitat té fins i tot i unànimement la benedicció universitària, que és sempre la més gran prova d’esgotament, de malaltia, cal que ens demanem en la darrera ratlla d’aquest article: ¿Què ve, ara? ¿Què hi ha després del després? Amb uns quants autors al cap, jugaré al vaticini. Ordre. O nostàlgia.