Julio Manrique Vicuña (Barcelona, 1973) fa trenta anys que es dedica al teatre. Va debutar com a intèrpret al Teatre Lliure amb l’obra Enemic de classe, de Nigel Williams, dirigida per Josep Maria Mestres l’any 1994. Des d’aleshores ha actuat, ha dirigit i també ha escrit i adaptat textos. Després d’exercir com a director artístic del Teatre Romea durant tres anys (2011 – 2013) i d’haver participat en la creació de la productora La Brutal, juntament amb David Selvas i Cristina Genebat, el passat 1 de febrer es va convertir en el nou director del teatre que el va veure debutar. La proposta de Manrique, que ja va intentar ser director del Teatre Lliure l’any 2010, quan l’Àlex Rigola en va marxar, va ser seleccionada entre onze candidatures el passat mes d’octubre. Hi havia ganes de conèixer el seu projecte, però més d’un mes després d’assumir el càrrec, Manrique encara no havia badat boca. Ara, per fi, el projecte s’ha fet públic; tot i que no hi ha ni rastre de la roda de premsa on el director havia d’exposar les línies mestres de la seva direcció i que es va ajornar sine die, a principis de febrer.

A la introducció del projecte, Manrique defineix el teatre, i l’art en general, com «quelcom delicat i misteriós», però aquí, intentarem diluir qualsevol misteri i desentranyar els detalls del seu pla per als pròxims anys. Al llarg de tot el document, el director fa èmfasi en la «confiança», un detall important si tenim en compte que el seu antecessor, Juan Carlos Martel Bayod, va decidir renunciar a la pròrroga del seu contracte perquè «no es donaven les condicions internes necessàries» per continuar desenvolupant adequadament el seu projecte. Manrique ho descriu així: «confiança en les idees, és clar, però sobretot en les persones, que només així es convertiran en un veritable equip». Veurem si té més sort que el seu antecessor.

Un teatre d’art per a tothom

La intenció de Manrique és convertir el Lliure en «un teatre d’art per a tothom» –sigui el que sigui el que signifiqui això– pensant en l’horitzó del cinquantè aniversari de la institució, que tindrà lloc l’any 2026. Manrique és clar i diàfan en un dels seus principals objectius: «el Teatre Lliure, en tant que servei públic, té l’obligació d’arribar al màxim nombre de gent». Tot citant a Jean Vilar, fundador del prestigiós Festival d’Avinyó, i a Fabià Puigserver, un dels principals artífexs del Lliure, el director es compromet a posar el públic al centre de la seva acció de govern i a potenciar l’anomenat «teatre popular».

El director vol «evitar la dispersió i l’excés de continguts» i aposta per «allargar la vida dels espectacles programats». La seva intenció és explorar el retorn de les sis funcions setmanals i regularitzar les gires, dos elements que la crisi econòmica del 2008 es va carregar. Igualment, per evitar polèmiques com les de Travy –que malgrat l’èxit de la seva estrena a l’Espai Lliure l’any 2018, va estar aturada gairebé tres anys a causa de diversos impediments administratius i burocràtics–, Manrique es compromet a «revisar la política de traspàs d’un espectacle produït al Teatre Lliure cap a una sala privada» perquè, segons el director, «si un espectacle pot tenir més vida, l’ha de tenir».

Manrique vol «recuperar l’Espai Lliure com a espai d’exhibició permanent».

Per a Manrique, el Lliure és «un creador de xarxes» que hauria d’aspirar a construir ponts amb diferents esdeveniments i equipaments culturals del país. A més de seguir col·laborant amb el Grec Festival, el nou director vol que el teatre aculli alguna estrena del festival Temporada Alta, que els darrers anys ja ha tret el cap per la capital catalana en escenaris com el Mercat de les Flors o el Teatre Romea. Igualment, Manrique vol explorar les relacions amb altres festivals com el Sónar o el Dansa Metropolitana, i la possibilitat de col·laborar amb institucions com el Centro Dramático Nacional o el Festival de Otoño de Madrid.

El director també creu que «valdria la pena donar una nova empenta al vell i estimulant projecte de la Ciutat del Teatre», que permetria millorar els vincles del Lliure amb els seus veïns de la plaça Margarida Xirgu: el Mercat de les Flors i l’Institut del Teatre. De fet, Manrique assenyala que la plaça «podria esdevenir un immillorable punt de trobada –com, també, una seu d’activitats escèniques de carrer– i un escenari ideal per inaugurar les temporades del Lliure tal com mereixen ser inaugurades les coses que ens importen de veritat: amb una gran festa popular».

El futur dels espais i de les programacions

La voluntat de la nova direcció és «prioritzar la producció i l’activitat artística, acompanyant-la, és clar, d’activitats paral·leles que enriqueixin l’experiència dels espectadors, però sense invertir, en cap cas, les prioritats». Una línia que potser difereix de la del seu antecessor, que va obrir l’equipament a una multitud d’activitats: des de les propostes del servei educatiu com «La caixa del Lliure» o «Escena pilot», a les iniciatives de difusió i formació de públics com les «Escoles de Pensament del Lliure» o el programa de debat comunitari «La Taula del Lliure».

Manrique reconeix aquest llegat de Martel i, en el cas de les iniciatives pedagògiques, es compromet a «analitzar-les amb detall per seguir desenvolupant-les» i, si cal, ampliar-les. Tanmateix, no està conforme amb el canvi d’usos de l’Espai Lliure que va comportar la profusió de propostes de l’etapa Martel. Els darrers anys, la petita sala del Lliure –una de les més versàtils i amb més encant de Barcelona– ha reduït notablement les seves propostes d’exhibició i s’ha centrat, sobretot, en acollir els processos de creació dels Ajuts Carlota Soldevila i en les diverses activitats formatives i paral·leles de la programació.

Manrique assegura que: «la meva aposta és programar teatre contemporani».

Manrique vol revertir aquesta situació i promet «recuperar l’Espai Lliure com a espai d’exhibició permanent». Segons el projecte que s’ha fet públic avui, la idea del director és similar a la del Projecte Aixopluc, endegat durant els pitjors anys de la crisi econòmica (2012 – 2014) sota el mandat de Lluís Pasqual. Manrique vol «acollir, revifar i donar altaveu» a aquelles propostes de petit format «que han tingut vides massa curtes i precàries en diferents sales alternatives de la ciutat».

Sobre el futur de les beques Carlota Soldevila, el projecte de Manrique no és gaire clar, però assenyala la seva intenció de vincular-les al nou Projecte Ànima o bé dedicar-les al foment de joves talents «que serien convidats a desenvolupar i/o exhibir les seves propostes a l’Espai Lliure». Sigui com sigui, és clar que la intenció del director és replantejar l’actual format de les residències artístiques del Lliure, consolidades al llarg dels cinc anys de mandat de Juan Carlos Martel Bayod –sota la imprescindible coordinació de Georgina Oliva– i avalades pel mateix Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) en l’Avaluació estratègica del teatre presentada ara fa dos anys.

• 

  Vet-ho aquí

  El Lliure de les dues crisis

  Jaume Forés Juliana

Si parlem de la futura programació, però, la cosa ja és més clara. Manrique assegura que «la meva aposta és programar teatre contemporani». Però és curiós observar què entén ell com a «teatre contemporani». El director pren com a referència el crític i teòric teatral polonès Jan Kott, autor de Shakespeare, el nostre contemporani (publicat en castellà per Alba Editorial el 2007), per defensar el teatre de text i els títols clàssics des d’una òptica actual. També cita, com a exemple, dos muntatges de la cèlebre obra La senyoreta Júlia, d’August Strindberg, dirigits per la directora brasilera Christiane Jatahy (2011) i l’anglesa Katie Mitchell (2010). En canvi, fa poc esment a la nova creació des de zero, a la dramatúrgia catalana contemporània o a la investigació escènica que es desenvolupa en altres espais de la ciutat. Ni rastre del cicle Katharsis, també impulsat per Oliva.

Potser el debat no rau en la dicotomia o el fals dilema de si cal programar més clàssics o creacions contemporànies, sinó en si el Teatre Lliure ha de ser més un teatre de repertori –com als seus orígens– o un teatre de nova creació com ho ha estat sota l’etapa de Martel i en certa manera, sota la d’Àlex Rigola. Sigui com sigui, Manrique es compromet a seguir el consell del director suís Milo Rau, que al quart punt del seu cèlebre decàleg conegut com a Manifest de Gant, prohibeix que els textos clàssics siguin muntats de forma literal. Sigui com sigui, el nou director del Lliure es compromet a reforçar les propostes familiars i a acollir en les seves programacions propostes que vagin més enllà del teatre de text: com la música, el circ o la dansa o, fins i tot, «més enllà de l’àmbit escènic, com el cinema o les arts plàstiques».

Per a Manrique, «el Lliure té un compromís amb la seva llengua».

Per altra banda, Manrique assegura que mantindrà iniciatives d’accessibilitat i conciliació com el Servei de cangur del Teatre Lliure, iniciat la temporada passada amb Concilia Cultura i que aquesta temporada s’ha reprès amb l’associació Més que cures a partir de l’estrena de Macbeth, o la col·laboració permanent del teatre amb plataformes com Apropa Cultura. També es compromet a revisar i actualitzar, si cal, el preu de les entrades per fer-les més accessibles als col·lectius més vulnerables.

Pel que fa a la projecció internacional de la institució, Manrique també és força clar. El director no només ambiciona «acollir grans produccions internacionals», sinó que expressa amb fermesa la seva voluntat d’exportar arreu d’Europa les produccions del Lliure i, molt especialment, les produccions de «teatre de text en català». Un objectiu ambiciós si tenim en compte que, com admet el mateix Julio Manrique, «els espectacles d’arts performatives o de dansa són, d’entrada, més fàcilment exportables». Però ell es mostra convençut que «el Lliure té un compromís amb la seva llengua» i que cal perseverar en aquest ambiciós objectiu.

Per assolir-lo, assenyala sense por alguns possibles futurs aliats: «el Lliure que somio hauria de buscar, sense complexos, la complicitat de teatres i de centres de producció contemporanis tan potents com el Théâtre National de la Colline, dirigit per Wajdi Mouawad, l’Internationaal Theatre Amsterdam, fins fa poc dirigit per Ivo Van Hove i actualment amb la directora Eline Arbo al capdavant o, també, amb el Teatro de la Comedia Nacional a Montevideo, dirigit per Gabriel Calderón».

El Projecte Ànima Lliure

Emmirallant-se en l’etapa de Pasqual, Manrique també proposava recuperar, d’alguna manera, el projecte de l’extinta Kompanyia Lliure. Una «jove companyia» que es renovaria cada dues temporades, després d’un procés de selecció obert, i que aixecaria un espectacle per temporada després de diversos «períodes d’investigació i formació». La idea era que «aquest nucli de joves artistes es poguessin barrejar», en cada projecte, «amb d’altres de generacions i perfils diferents», sota el nom d’Ànima Lliure. No obstant això, el mateix director confessa que, «després d’un temps de treball i reflexió, aquesta iniciativa està prenent una altra direcció».

Ara, la idea del Projecte Ànima Lliure és articular un pla de treball a llarg termini al voltant de la diversitat funcional; un programa «artísticament i humanament ambiciós» que comptarà amb l’assessorament de la Clàudia Cedó, autora, directora i fundadora de la plataforma Escenaris Especials que els darrers anys ha abordat els drets socials i reproductius de les persones amb discapacitat en espectacles com Els àngels no tenen fills (2021) o la celebrada Mare de sucre (2021).

De fet, Cedò forma part del nou equip assessor del Lliure, «un òrgan purament consultiu i extern a l’estructura del teatre», on també trobem en Francesc Casadesús, director del Grec fins aquest estiu, l’actor i director Ivan Benet, nou adjunt a la direcció del Lliure, i els ja esmentats David Selvas i Cristina Genebat, fundadors de La Brutal juntament amb Manrique ara fa més o menys una dècada.  

Manrique, que va debutar al Lliure amb poc més de vint anys, ostentarà la seva direcció, com a mínim, fins al 31 de gener del 2029, amb una possible pròrroga de fins a tres anys. És a dir, que gairebé passarà tota la seva cinquantena al capdavant de la institució que l’ha vist créixer com a artista; primer com a actor i, després, com a director. Manrique deu ser dels pocs directors del país que ha estrenat a les tres sales del Lliure: La forma de les coses (2008) i American Buffalo (2010) a l’Espai Lliure; El curiós incident del gos a mitjanit (2015) a Gràcia; i L’ànec salvatge (2017) i Les tres germanes (2020) a Montjuïc. Ara, caldrà veure com creix com a gestor d’un dels equipaments escènics i culturals més veterans i de més renom del país.