La vida d’un PDF

Clàudia Cedó és ja una abonada del Temporada Alta, i ara hi acaba de tornar per estrenar la seva última producció, Els àngels no tenen fills, que segueix la línia del seu èxit més recent, Mare de sucre. Una nova aportació sobre els drets sexuals i reproductius de les persones amb diversitat funcional. No és ni una continuació ni una segona part de l’altra. És un treball que comparteix univers, això sí, fruit de la tasca d’investigació que va engegar la directora i dramaturga per aquella primera obra, que es va estrenar al TNC el passat mes de maig i que ha acaparat aplaudiments –i premis– arreu. Ara n’ha embastat una altra, igual de potent, igual d’emotiva, utilitzant la tècnica del teatre verbatim. L’amfitriona ha estat, com no podia ser d’una altra manera, la Sala La Planeta –que fa temps que aposta per aquest gènere, i que ja ha vibrat amb peces com Serà el nostre secret (abusos infantils) o No m’oblideu mai (suïcidi juvenil). Durant tres dies consecutius la troupe de la banyolina ha fet posar el públic dempeus.

Els àngels no tenen fills ens endinsa de nou en aquest tabú, pel qual es passa de puntetes o no s’aborda obertament fins que algú fa la pregunta en veu alta: per què una part de la societat ha de ser més vàlida que una altra per assumir la maternitat o la paternitat? Quins poders fàctics legitimen aquesta decisió? La qüestió no és fútil, com demostra Cedó, que trena un engranatge de testimonis reals, representant tots els prismes, i disposa damunt una taula exquisidament ben parada la cascada de preguntes, dilemes, conflictes, estigmes i veritats que ha localitzat. El públic, estupefacte i sacsejat per totes bandes, se les ha d’haver tot sol per a encaixar les peces, processar-les i donar-los un sentit. Marxa a casa amb més preguntes que respostes i el cap fet un garbuix. D’això es tracta. Hi rumia durant dies. I potser, tampoc arriba a cap veritat absoluta. Objectiu aconseguit.

La directora s’envolta de part del repartiment de Mare de sucre per interpretar tots els papers de l’auca. Això és, pares, mares, metges, jutgesses, educadores socials, acompanyats, tutors… però, i sobretot, ells i elles mateixes, és a dir, les persones amb alguna discapacitat, que reivindiquen dir-hi la seva, com no pot ser d’altra manera. “No hem tingut mai un discurs propi. Han parlat de nosaltres sense nosaltres”, diuen. “No ens veuen com a homes o com a dones. Només veuen la discapacitat. Sempre serem un nen petit o una nena petita”. “No ens deixen equivocar”, “Algú, fins i tot, decideix quina roba et poses”. “A la pràctica no existim”, i un llarg etcètera. I, per descomptat, ni es planteja que puguin tenir sexualitat, o que aspirin a tenir descendència.

“Ha nascut amb males cartes, però amb bona estrella” diu un dels personatges referint-se a la filla d’una mare amb diversitat funcional. Però aquí, les estrelles són Andrea Álvarez, Marc Buxaderas i Berta Camps, l’elenc d’aquesta meravella de proposta. Són d’allò que no hi ha. No és només gratificant veure intèrprets amb diversitat a escena, sinó comprovar la seva solvència, absolutament inqüestionable. Álvarez (“la noia amb discapacitat que volia ser mare”, es presenta ella mateixa evocant el seu paper a Mare de sucre) és un monstre. Bascula entre múltiples registres amb un aplom i una seguretat admirables, versemblants tots. I ens regala moments sublims i contundents quan parla en primera persona: “Tinc una discapacitat, però no soc tonta”. I un altre que, sense el seu permís, li he manllevat: “Soc un PDF”. Pausa dramàtica. Públic amb uns ulls com a taronges. Ella administra el silenci, i quan té tothom expectant, remata: “una Persona amb Diversitat Funcional”, i tothom esclata a riure. Ella somriu, perquè ja té tothom a la butxaca. I continua la funció, com si res.

Perquè sí, malgrat la delicadesa del tema, la peça juga moltíssim amb l’humor, i aquí guanya la partida un excels Buxaderas, que té una vis còmica a prova de bombes. Ja ho va demostrar aquest estiu al Festival Z, també a Girona, durant una de les taules rodones. “Humor, riure i paròdia”, es titulava, on va estar brillant. No en va, es presenta com a actor i humorista, i aquí està espaterrant, sense menystenir els seus moments, que hi són, i molts, seriosos. Qui discuteixi que Álvarez o Buxaderas no poden formar part de qualsevol repartiment, és que viu fora de context.

A penes hem citat Camps, la tercera en discòrdia i l’única actriu “sense discapacitat” de l’elenc. No és que no vulguem, però és que està perfecta, i fa de contrapunt i fil conductor dels altres dos papers, a qui hem volgut donar més protagonisme.

En un espai escènic firmat per Gemma Moreno, s’acaben projectant imatges d’algunes de les persones entrevistades com a testimonis documentals per a tirar endavant el projecte. Una picada d’ull audiovisual en un peça metatetral, on els personatges entren i surten de la trama mentre van cosint un vestit que reivindica la llibertat per sobre de la protecció i que reclama crear un imaginari més ric i més dens, per trencar estereotips. “Les nostres –es queixen– són vides tolerades, no celebrades”. Celebrem-les, doncs. D’entrada, que Els àngels no tenen fills giri i volti. Perquè no és de justícia que la peça neixi i mori a la ciutat dels quatre rius.