Terraça mala raça

És normal que, essent les llengües l’ànima tangible dels pobles, tot el que s’hi relacioni susciti el viu interès de llurs respectius parlants. A casa nostra, de manera especial, la llengua sempre ha importat molt. Moltíssim. Car som ben conscients que, si quedava dissolta en la confusió del nou batibull barbàric de veus barrejades que s’està coent, o si desapareixia per l’acció depredadora d’algun dels quatre o cinc idiomes que, ni que sigui en el seu ús més elemental, s’estenen arreu imparables, el nostre tarannà s’esvairia també tot seguit. És una de les conseqüències de la globalització creixent dels nostres dies. Una globalització que sols serà positiva si es respecten les unitats que la integren i conformen. 

Com a prova d’aquest interès lingüístic, aquests darrers dies, s’ha originat, enmig d’una de les imprevistes inquituds que solen manifestar-se en les xarxes socials, una animada conversa (més que no pas controvèrsia) sobre la millor manera d’escriure el nom de Terrassa/Terraça. Com que aquestes discussions acostumen a ésser d’aparició i desaparició fulminants, i l’ara produïda, la considero de gran interès, perquè afecta també, ni que sigui indirectament, una bona colla d’altres topònims nostres, escrits no infreqüentment amb grafies arbitràries, fora nyonya! I m’apresso a dir-hi la meva. O, millor, a repetir una meva idea d’antany. Sabedor, amb tot, que la solució d’aquestes qüestions no sempre és fàcil. Prou ho demostra una altra polèmica recent d’aquesta mena que, fins i tot, ha dut a respectables autoritats acadèmiques a dictaminar que cadascú escrigui un determinat topònim objecte de disputa com millor li plagui. Aquest altre cas és el de Sant Pere de Rodes, que alguns volen de Roda. 

Però tornem al tema d’avui, a la manera més idònia de designar la ciutat que durant els anys dictatorials era oficialment coneguda amb el nom fals, postís, espuri i adulterat de Tarrasa. Recuperada feliçment, fa temps, la e que li pertoca, gràcies sobretot als esforços dels erudits amics Mn. Josep M. Martí i Bonet i Pere Puig i Ustrell, ara el problema queda reduït a si s’ha d’escriure Terrassa o Terraça. I alguns, preterint els coneixements que procura la història i prescindint dels que aporta la lingüística, rendits potser a la passiva inèrcia i submisos tal vegada al desinterès més rutinari, es declaren partidaris de mantenir Terrassa simplement per no embolicar la troca. 

Però, com que, per part meva, estic convençut que la grafia correcta és Terraça, tal com vinc dient i escrivint, pel cap baix, des de les darreries del segle passat, voldria recordar la simplicitat de l’argument que em manté en favor d’aquesta opció. Etimològicament, el topònim Terrassa, ni que sigui escrit així, deriva del terme llatí terracea. Històricament, els testimonis més antics, sempre mostren, la forma Terracia o Terraça. És a partir del segle XVI que comença a divulgar-se la grafia Terrassa, quan la genuïtat catalana (però no sols catalana) d’una lletra com la ce trencada decau al mateix ritme que declina l’ús de la llengua pròpia entre l’estament escolarment més instruït de la societat del país. No serà fàcil la recuperació de la ç, ni tan sols quan el moviment renaixentista promourà la revifalla de la nostra llengua en l’àmbit literari i acadèmic. L’avens vers l’avenç no fou planer. I aquesta rèmora arribà àdhuc al temps de les Normes ortogràfiques del 1931. El mateix Pompeu Fabra es mostrà contrari a la ç, quan defensà la doble essa en els derivats dels sufixos en –aceus, –acea, –aceum per esquivar la prolixitat d’un ús considerat excessiu de la lletra en forma de falç, a la qual encara queden no poques cadenes per segar. Aquí el Mestre no pensà, al meu parer, científicament, ni actuà, segons que crec, raonablement; potser endut per la necessitat més immediata de salvar la llengua i d’evitar controvèrsies contraproduents. Però, en l’actualitat, no cal sacrificar una lletra de tan pura autenticitat i ignorar l’evidència d’una etimologia segura per salvar la llengua. No és pas aquest el problema de la nostra llengua. A més, prou elements valuosos es van deixar perdre ja en el dificultós camí vers una reforma ben necessària! 

Per altra part, quin mal faria ara recuperar la grafia, històricament i lingüísticament, pròpia i autènticament tradicional de Terraça? I qui diu de Terraça ho diu d’Ogaça. I també, és clar, de mots com caçó, fogaça, troç… O, sortint, del terreny exclusiu de la ce trencada, de Cadaquers o de Vilademàier. No s’ha de procurar ser rigorosament científic sempre i en tot? 

Però els canvis, ni que s’albirin com a millors, solen fer basarda. La comoditat, la rutina, àdhuc la incúria són més descansades; no impliquen altre esforç que deixar-se portar per la inèrcia. És cert que perseverar en l’error evita debats apassionats i estalvia despeses immediates, temor que paralitza a alguns. Però quina inversió tan inassumible seria la de canviar els rètols de Terrassa per Terraça? Quines molèsties tan insuportables implicaria aquesta esmena?

D’altra banda, retornar a la vera tradició tindria el valor, àdhuc pedagògic, de mostrar l’amor per la feina ben feta i de creure en la validesa de mantenir les formes correctes. Simplement perquè són les correctes. Sense necessitat de cap altra explicació.

Jesús Alturo i Perucho
Catedràtic de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica
Universitat Autònoma de Barcelona