Una investigació en curs a escena

El món no deixa de girar i d’interrogar-nos. L’Escola de Pensament del Teatre Lliure fa quatre anys que posa a escena aquelles preguntes que no tenen mai una resposta tancada, però que mereixen ser voltejades per la reflexió. Marina Garcés i Albert Lladó continuen al capdavant d’aquesta aventura filosòfica que enguany pren una nova forma a l’Espai Lliure, al Teatre Lliure de Montjuïc.

L’Escola de Pensament, fins ara, s’instal·lava any rere any dins dels decorats que vestien l’escena del Teatre Lliure de Gràcia. Ara, contra tot pronòstic, es transforma. No perquè no fos estimulant, atractiva o exitosa, sinó perquè potser hi ha altres vies per les quals fer una contribució més substancial a la societat i al present. En paraules de Marina Garcés, «no ens conformem amb una oferta, sinó que anem a comprometre’ns a nosaltres mateixos en allò que avui ens inquieta, ens fa pensar». L’Escola de Pensament agafa les formes de les antigues escoles filosòfiques i esdevé un espai de trobada per discórrer sobre una investigació que està en curs, que no està acabada.

El pensament nu, amb totes les preguntes i sense gaires conclusions, pren una escena sense decorat, al voltant de la qual es trobaran mensualment un grup permanent de persones. Un col·lectiu que es compromet a emprendre una reflexió conjunta, a fer un esforç. Es tractarà de pensar la mateixa qüestió des de diferents angles. «No és una proposta unidireccional, sinó que és un espai que hem de crear entre tots. Hem de pensar com trencar la lògica ponent-públic. Fer-nos la pregunta i respondre-la tots junts», explicava Albert Lladó. Una indagació sense apriorismes, on no només es proposaran temes o es suggeriran textos (abans de cada sessió, proposats pel convidat), sinó que vol crear una situació per a «compartir una problemàtica i un camí de recerca», afirma Garcés.

Els dos pensadors formaran part sempre de les converses, on volen esdevenir un més d’aquesta gran conversa oberta. Expressaran dubtes i estiraran alguns fils. Cada trobada, però, un convidat permetrà endinsar el debat dins d’un infinitiu. Les coordenades les posa una pregunta: Qui pot imaginar un os blanc? Per falta de diacrítics, cal detallar que és una interrogació sobre la possibilitat de pensar sobre aquells mamífers grossos, blancs i polars. És una manera més o menys complicada per preguntar-se sobre el territori de frontera entre la veritat i la ficció, el document i la literatura, la literalitat i la fantasia. La veritat esdevé problemàtica quan és compartida, és a dir, quan és humana. Què és, quina legitimitat té compartir realitats que no són estrictament les nostres o les que sí que ho són? Es traca d’obrir el joc retòric, polític i personal en el terreny de frontera que hi ha entre la ficció i la realitat, la fantasia i la literalitat. La vida es juga aquí: vivim arrelats a terra, però sempre ens envoltem de textos, pel·lícules o relats, per explicar-nos.

Una pregunta que es desgrana amb verbs, en moviment i orientació. Vuit infinitius ocuparan el frontispici de les sessions: narrar, col·leccionar, testimoniar, enganyar, imaginar, denunciar, ficcionar i documentar. Per Garcés, «els infinitius tenen aquesta cosa molt bonica d’invitar a l’activitat, a l’acció, a alguna cosa viva, sense tancar la persona del verb, ni el temps, ni substantivar-los». És revelador el gran canvi que es produeix si algú es pregunta pel fet de narrar o per la narració. La segona opció és la més oberta, la més fecunda.

L’escriptor, doctor en literatura i cofundador de l’Escola Bloom, Borja Bagunyà, va obrir la primera conversa, sobre el verb narrar; l’artista mexicana Shaday Larios, que articula el seu treball al voltant dels objectes, ajudarà a parlar sobre col·leccionar. Al desembre entrarà a escena la pintora i escriptora Paula Bonet (testimoniar), i al gener, el fotògraf Joan Fontcuberta (enganyar). La conversa es farà extensiva a Marcos Morau, de La Veronal (imaginar); a l’actor i dramaturg Xron (denunciar); al dramaturg Joan Yago (ficcionar); i a la productora i directora Alba Sotorra (documentar). Un itinerari que es preveu fructífer i que resulta difícil plantejar en poques línies.

Aquesta edició de l’Escola no s’enregistrarà ni es podrà veure a Youtube. No vol anar a remolc de la immediatesa. Compten, però, amb la col·laboració de l’artista Joan Solé (en residència al Lliure gràcies als ajuts a la creació Carlota Soldevila) que treballarà amb l’enregistrament del so, per a elaborar, en una segona onada de reflexió, unes càpsules que assagin sonorament alguns dels fils que s’hi estirin.

Borja Bagunyà: narrar, dues hipòtesis

Una dels objectius de l’Escola, en paraules d’Albert Lladó, és recuperar les formes creadores del llenguatge en detriment d’aquelles que han quedat petrificades, i ja no ens poden dir res més. Borja Bagunyà va ser el convidat d’excepció que inaugurà el curs. Presentà dues hipòtesis en construcció sobre l’activitat narrativa.

L’acció de narrar ha estat tractada distintament per pensadors del segle XX. Mentre Walter Benjamin (a «El narrador», 1936) li concedia la capacitat de sorprendre, reflexionar i no exhaurir-se en el present; Iris Murdoch, afirmava que la fantasia era un dels enemics de l’art. Per Bagunyà, la crisi i la mort anunciada són característiques del verb, de la novel·la. Neix morint i mor naixent, es gasta i es regenera constantment.

Parlà d’una faula de Les lliçons americanes d’Italo Calvino per exposar la narració com una juxtaposició de moments enllaçats. Només amb un element enginyós, petit i poc definit, per exemple, és possible ampliar l’horitzó i teixir escenes que es podrien plantejar separadament. L’arbitrarietat i el sentit estan més a prop del que sembla, tot depèn d’un moment de decisió, d’afirmació, de violència. Establir un sentit pot ser explorar la tensió entre el que es posa en el focus i el que en resta ocult.

A partir de «Barcelona», un dels contes de L’illa de Maians, de Quim Monzó, l’escriptor comentà una segona hipòtesi: narrar com l’articulació d’una relació entre un principi i un final. Precisament, aquest era el mètode d’escriptura de Franz Kafka: començava definint inici i final, i després es centrava en el desenvolupament. Es plantejava el problema de la temporalitat, d’intentar definir què és el que està passant, si és que es pot arribar a saber. El present és un temps esmunyedís, que constantment marxa. Si no es pot marcar el present, si no se’n pot sortir, caldria concloure que no es pot escriure memòria, sinó només assaig, com feia Michael de Montaigne. Agustí d’Hipona, per la seva banda, creia que sí que en podia sortir, convençut que el seu destí estava determinat per la divinitat.  

Narrar és escriure o explicar alguna cosa als altres i a nosaltres mateixos. Una tasca sempre inacabada, afegí Garcés. La pregunta que s’imposa és si podem ser capaços de viure plenament sense la dependència d’un final que ens permeti explicar-nos. Tal vegada seria acceptar l’inacabat com una font de sentit.

Al llarg de la sessió era bonic comprovar com s’anava generant l’espai esperat, de reflexió conjunta, més enllà de les barreres formals. La comunitat de pensament estava formada per persones de gremis i arts diversos: persones vinculades al món del teatre i la interpretació, estudiants i lectors de filosofia, músics, ballarins, curiosos. La cantant Lídia Pujol es mostrava entusiasmada per «entrar a classe» i les germanes Clara i Ariadna Peya seguien atentament el debat des de la primera fila. Les preguntes no es van fer esperar: el llenguatge, Aristòtil i la finalitat, la mort i la bioètica, entre d’altres. Amb tot, l’Escola no es va acabar del tot quan els llums de sala van enfosquir-se, sinó que els fils i les preguntes van seguir més enllà de les portes del teatre.