Miquel Bonet: “La independència ja me la sua, però la renacionalització no”

Més que irònica o sarcàstica, es podria dir que el periodista Miquel Bonet (Reus, 1977) acostuma a gastar una mala bava càustica que ben bé podria ser la cuirassa d’un moralista o d’un irredimible sentimental. Així com el decadentisme francès tenia com a puntal programàtic épater le bourgeois, l’autor de Periodisme de contacte sembla trobar un plaer sàdic a indignar una catalanor educada de manera gairebé pavloviana en el noucentisme pujolista. Protagonista de diverses polèmiques (la darrera de les quals amb un com més va més desacomplexadament espanyolitzador Jordi Évole), l’interès per l’entorn i l’esperit de contradicció són la benzina que l’ajuda a activar els bioritmes. Per bé que les entrevistes que ha concedit fins ara han estat poc més que epigramàtiques, l’esforç maièutic té recompensa i desencadena una energia que allarga l’entrevista set hores. Amb un pòster de la pel·lícula Casablanca que li aureola el cap, la conversa es desenvolupa entre bafarada i bafarada de fum de pipa. Segons Bonet, la pipa va ser, als inicis de la seva carrera d’escriptor, un gadget que li permetia emular Faulkner i Espinàs (“en realitat es tractava de fer el mec i l’imbècil per quedar bé a les fotos”), però ha acabat esdevenint alhora un vici i una eina de treball sense la qual la matèria grisa no generaria res publicable.

De petit, no puc evitar imaginar-te com un alumne díscol, un Huckleberry Finn reusenc.

(Somriu) No sé per què, però tens una opinió infundada sobre mi. De xiquet era un bon estudiant, tot i que la cultura de l’esforç “necessitava millorar-la”, per dir-ho en la terminologia subnormalitzadora que s’estila avui dia. Vaig ser molts anys fill únic, tirant a reservat sense arribar a l’autisme, i m’interessava més el que passava a dins meu que el que passava a fora.  Encara ara, la repercussió que tinguessin a la palestra pública els meus articles m’importaria més aviat poc si pogués dur una vida de diletant. Però, tot i que seria un milionari excel·lent i candidat a filantrop, soc pobre i el meu mode de vida depèn de la recepció de la meva taradura íntima a l’exterior. Aquell economista barbut del segle XIX alemany sí que tenia raó en una cosa: les condicions materials ho són tot.

Arribes a la jungla laboral del periodisme una mica de rebot, oi?

Del tot. Al llarg de la vida he fet tantes feines i tan variades que podria literaturitzar-les, però no vull comparar-me amb Oliver Twist perquè la veritat és que mai he passat gaires angúnies. Matiso: no n’he passat fins ara. No havia previst que el món de la lletraferidura, i en concret el del periodisme, em situaria poc per damunt de la indigència. De vegades somio en la meva ocupació anterior a la indústria química i hi visualitzo un maharajà de l’Índia. 

Com bé has assenyalat, la poesia lírica exigeix les condicions materials per a escriure-la. De què has viscut, mentrestant?

Amb vint anys em pensava que tindria la vida solucionada perquè els meus pares tenien un restaurant a Salou que va alimentar tota la família dels meus quinze a trenta anys. Jo hi treballava primer els estius, i encabat a temps complet. Soc un animal de cuina, he mamat el llenguatge dels fogons des que tinc ús de raó i és el que faig servir encara per comunicar-me amb ma mare. La crisi immobiliària del 2008, però, s’ho va endur tot per davant, i dels trenta als quaranta anys (ara en tinc quaranta-cinc) vaig treballar a l’altre pilar nutrici del Camp de Tarragona a banda del turisme: la indústria química, energètica i nuclear. No se’m va donar malament del tot, i la prova és que -aparentment- no vaig ser la causa de cap deflagració ni fuita d’etilè. Vaig començar fent feines d’operari i vaig acabar tombant per Espanya i per Europa planificant el muntatge de turbines i el desmantellament de refineries. Fins aquell moment, els meus viatges interestel·lars s’havien limitat a Guissona i a Barcelona.

Puc prometre i prometo que dins meu no hi niava ni la més remota intenció de convertir-me en cronista de Tarragona. El primer que em plantejo és: què collons hem d’explicar, d’una regió ectoplasmàtica que no té massa estructuració ni política, ni econòmica, ni cultural?

No es pot dir que siguis un escriptor precoç. 

M’adono que el que m’agrada fer és escriure, i que estic més o menys dotat per fer-ho, als quaranta anys. Hi ha molts ajuntalletres que s’hi posen en la postadolescència, però que no fan res mínimament llegidor fins que fa vint anys que en tenen vint. Ho explicaré amb una metàfora gastronòmica, secció rebosteria. Les persones fermentem i el pa s’ha de posar al forn quan la massa puja, no abans. Mentre està creixent i els enzims creen cadenes de gluten, la farina és comestible, però no és fins que lleva que desenvolupa gust, volum i personalitat. Només molt de tant en tant hi ha fermentacions prematures que valguin la pena, com Mozart. Gràcies a Déu, els de la meva generació vam tenir la sort que no existís la premsa digital, perquè un estaquirot o altre hauria comès la bogeria de publicar-me a vint anys, i això hauria destrossat la meva reputació per a tota l’eternitat.

Com i quan trobes l’estil de les teves cròniques sudistes?

Puc prometre i prometo que dins meu no hi niava ni la més remota intenció de convertir-me en cronista de Tarragona. La crònica sudista neix perquè m’encarreguen que escrigui opinió fonamentada sobre el Camp a Tarragona Digital. A més, em toca organitzar un planter d’opinadors que també ho facin. El primer que em plantejo és: què collons hem d’explicar, d’una regió ectoplasmàtica que no té massa estructuració ni política, ni econòmica, ni cultural? A Catalunya encara tenim un relat identificable i fluid, però a Tarragona, a banda de la queixa perpètua, no. És per donar resposta a aquesta constatació depriment que m’aboco a crear una dimensió mitològica del Camp. Em dedico a cercar-hi personatges clau, a trobar moments determinants del passat que els tarragonins sabessin compartir, a posar en escena les institucions de poder comunes i a reivindicar els artistes morts. I, amb aquesta samfaina, lligar un relat cultural, un imaginari col·lectiu. Sense una cultura compartida, qualsevol estructuració administrativa que t’escarrassis a construir farà aigües. El que no acostumo a dir és que aquesta tasca titànica també amaga una motivació personal.

El leridanismo, al tarragonisme i el tabarnisme són variants d’una mateixa soca espanyolista. Als sotacarros que les propaguen no els interessa en absolut el benestar de les regions que diuen defensar, sinó les essències d’Espanya.

En quin sentit?

Part del meu camptarragonisme neix de la voluntat d’eludir el control dels cenacles de la intel·lectualitat barelonina. Un bon dia llances una idea i tot de piranyes capitalines treuen el caparró per privat: “escolta, això està molt bé, hauríem de dinar”. A Barcelona tot ho acaben amb dinars que la majoria de vegades no duen enlloc. La seva tendència inconscient és cooptar-te i voler que facis coses que no et són consubstancials. Jo tinc l’aspiració, al capdavall gens megalomaníaca, de dialogar-hi de tu a tu. L’ideal per a Catalunya seria que hi haguessin set o vuit nuclis irradiadors d’idees (que no han de ser necessàriament geogràfics) que es relacionin des de l’horitzontalitat.

Has aconseguit l’objectiu de visibilitzar la realitat del Camp de Tarragona a nivell nacional sense agitar l’espantall de Barçalunya ni explotar un ideari secessionista a l’estil del leridanismo. 

El leridanismo, el tarragonisme i el tabarnisme són variants d’una mateixa soca espanyolista. Als sotacarros que les propaguen no els interessa en absolut el benestar de les regions que diuen defensar, sinó les essències d’Espanya. S’alimenten de trampes discursives que no poden funcionar perquè el ciutadà mitjà pot ser abominablement inframental, però no tant. El personal d’aquests àmbits ideològics que se sap cordar les sabates, per exemple l’Alejandro Fernández (que és més o menys presentable, tot i que no tan brillant com alguns es pensen), mai ha caigut en aquestes collonades segregacionistes. Per què em funciona, a mi, la reivindicació tarragonista? Senzill: perquè hi crec de veritat, i perquè soc un insider. Soc un outsider en molts sentits, però a mi ningú té pebrots de negar-me una catalanitat de pedra picada. Pots ser tan català com jo, però ni en deu vides ho series més. D’acord que és una frase tabarnesa i tavernària, que vindrien a ser sinònims, però també és científica. Jo escric des de l’entranya de la nació, dels Països Catalans. 

Les empreses es passen el dia preguntant-se: per què redimonis ens han de vigilar, si aportem riquesa? El mateix passa amb els instituts i la laxitud caribenya de les inspeccions.

Parlem de la indústria petroquímica.

La petroquímica no es podia ubicar enlloc més. Un altre debat seria si aporta més beneficis o perjudicis, i què hauríem de fer si ens la ventiléssim. Catalunya és un país sense riquesa natural, sense una producció industrial que despunti, i que ha viscut des de la seva fundació del comerç i de la menestralia. Si es tractava de tirar endavant, no trobo que tenir una petroquímica hagi suposat més externalitats negatives que positives. No podem obviar, però, la cara B: la picaresca. Aquest és un problema intrínsec en tant que llatins i sud-europeus. Si ens haguéssim xopat d’una moralitat més calvinista, potser no hauríem empudegat tot el que toquem. La petroquímica no és una excepció d’aquesta regla. Hi ha molta potineria, i l’explosió d’IQOXE, de fa tres anys, n’és un botó de mostra esgarrifós. Amb quina frivolitat operaven en aquella sala de control, com si juguessin al LEGO!

Per sort, el d’IQOXE va ser un accident molt excepcional.

Alerta, que de casos de descontrol com aquest n’hi ha cada dia, eh? I no dubtis que les empreses es passen el dia preguntant-se: per què redimonis ens han de vigilar, si aportem riquesa? El mateix passa amb els instituts de secundària i la laxitud caribenya de les inspeccions. Què vol dir, que no n’hem de fer? La primera comesa de qualsevol govern del sud d’Europa és vigilar, perquè tenim un tarannà picaresc que a base de tripijocs i anys ha esdevingut genètic. I, last but not least, el país ha crescut important material humà de cultures que són iguals o pitjors, i això crea un magma d’anarquia (no de la bona, la intel·lectual) que facilita que tot Déu es passi les normes pel folre de les manilles. Quan tu aculls un negoci perillós com el petroquímic no pots permetre que es desenvolupi sota l’estricta llei del mercat i sense complir unes condicions mínimes de sostenibilitat o bones pràctiques administratives i econòmiques. Dit això, d’aquí a l’esmena a la totalitat victimista hi ha un bon tros.

Quin ha estat el paper del Diari de Tarragona a la demarcació? 

El seu propietari de tendències diguem-ne involutives, Luis Sánchez-Friera, es va morir fa poc. El Diari de Tarragona funciona igual ara que fa cinquanta anys, quan era conegut oficialment com el Diario Español i popularment com El Patufet pel seu característic estar bé amb qui paga i mana. Hi ha hagut algun canvi cosmètic, però els directors amb una voluntat reformista n’han sortit amb la cua entre cames. Els altres han mamat aquesta constant històrica que rebaixa el català a ser tractat d’una manera antropològica i pintoresca, és a dir, insultant. Que l’hi preguntin si no a l’Andreu Faro, el vinyetaire que els cobrava una misèria per poder continuar dient la seva, i que van fulminar per defensar la immersió lingüística i no combregar amb la línia espanyolista del diari. Entre d’altres, hi pul·lula l’Antoni Coll, que ja dirigia diaris durant el franquisme i que, amb vuitanta anys llargs, encara hi perpetra una columneta diària. Qualsevol ésser amb una mínima sensibilitat democràtica hi ha d’estar francament incòmode, en aquell cau de connivències amb les empreses i les institucions. 

És tant, el poder que tenen?

No ho sé. Despengen el telèfon i tenen línia directa amb les empreses sistèmiques de la petroquímica, que amollen publicitat per evitar que els treguin el sant Cristo gros en cas d’haver-hi algun dia una fuita. De fuites o d’enceses de torxa n’hi ha cada dia, i és normal perquè són gasos de rebuig que s’han de cremar. Com que explicar-ho a la gent no és gens fàcil, s’ha instaurat una mena d’omertà sobre aquesta qüestió. Si volgués, el Diari de Tarragona obriria en portada cada dia amb una torxa olímpica, i això acabaria degenerant en un estat de tensió social incòmoda. La solució: que el Diari de Tarragona s’especialitzi a saber on mirar i on no mirar. Jo crec que els ciutadans són adults i estan preparats per entendre els pros i els contres de tot plegat. No estan preparats per acceptar una negligència criminal com la d’IQOXE, que va fer volar un tros de xapa pels aires dos quilòmetres fins que va matar una persona, però sí per saber que, si has d’acollir una indústria d’aquestes característiques tan a prop de nuclis de població, cal tenir una mica de màniga ampla dins de les costures de la legalitat. 

Vist en perspectiva, hi ha hagut un lapse de molta llibertat, com mai en la història de la premsa occidental. La llibertat ha durat el temps que hem trigat a regular internet. Que com s’ha regulat? Doncs com es regulen sempre les coses des que el turbocapitalisme s’ha refinat, que és no prohibint ni censurant, sinó escanyant-te econòmicament i deixant-te sense espais.

Això inclou l’emissió constant de tòxics a l’aire?

Totes les indústries n’emeten, i tots els humans tenim un llindar de tolerància a aquestes substàncies, moltes de les quals deriven del sofre, la nafta o productes relacionats amb la producció d’etilè. Passa que els detectors es poden posar allà on convé per tal que els resultats sempre estiguin per sota del llindar. I aquí hi entra el paper de les inspeccions. La Generalitat és qui hauria de disposar les verificacions pertinents amb agents externs a la petroquímica, perquè pretendre que les indústries s’autoavaluïn va contra natura. Però, pel motiu que sigui, no les fa, i això afecta la transparència (la veritat queda reduïda a cenacles concrets) i adoba el terreny per engegar la repartidora. Els mitjans locals aprofiten aquesta situació de temor i control de l’opinió pública per treure’n rèdit. No et pots ni imaginar la morterada que es gasta Repsol a cuidar la seva imatge a través de l’esponsorització d’equips de futbol, pagament de congressos, actes culturals, campanyes publicitàries als diaris, etc. Gairebé tots els mitjans del Camp en depenen, però aquest cercle viciós s’acabarà trencant, perquè un dia o altre a un director arribat de Texas se li’n fotrà el que diguin una colla de rednecks locals. De fet, això ja es comença a notar: les corporacions són més globals, la contestació s’apaga per cansament i els diners per greixar aquesta maquinària cada cop són menys.

En un moment en què l’anomenat Quart Poder està immers en una crisi de model i financera, què és el periodisme de contacte? 

La crisi és inherent al periodisme. Ara, però, hi ha una paradoxa afegida: cada cop està més intoxicat. La informació de debò es dissol homeopàticament en el caos. A l’àmbit local fa uns anys hi havia el diari, el butlletí o la revista locals, on determinades coses no es denunciaven perquè qui esquitxava la pasta era l’ajuntament. Es tapava tot fins que hi havia una sentència ferma. Si el periodisme digital té alguna virtut (menys de les que ens pensàvem) és precisament que trenca les servituds de la mediació: el mateix dia que t’assabentes que en una escola hi ha un conserge tocador de culs de nenes, ho pots publicar. El periodisme de contacte és això. 

Vist en perspectiva, hi ha hagut un lapse de molta llibertat, com mai en la història de la premsa occidental. La llibertat ha durat el temps que hem trigat a regular internet. Que com s’ha regulat? Doncs com es regulen sempre les coses des que el turbocapitalisme s’ha refinat, que és no prohibint ni censurant, sinó escanyant-te econòmicament i deixant-te sense espais. Per molt que ens esquincem les vestidures i ens queixem histèricament de la manca de llibertat d’expressió, en aquest país tothom pot dir el que li surti de la fava amb conseqüències relatives. Sempre que no siguis, és clar, Valtònyc o Pablo Hasel, que són casos d’escarment públic exemplaritzants. El quid és si ens atrevim a fer-la servir o no, la llibertat. Durant uns anys, i sense que en fóssim conscients, el sistema ens ho ha preguntat. Molts sucatinters acostumats a les inèrcies habituals de les premses cooptades han decidit que no i han fet com sempre, com La Vanguardia de tota la vida amb què emboliquem els calçots.

Entenc que la viabilitat es trobaria a fer un periodisme prou de contacte i de prou qualitat com perquè al lector no li faci res pagar-lo.

Sí, és clar. No oblidem que, als anys 30, els senyors Josep Pla i Eugeni Xammar se’n podien anar a Alemanya per entrevistar Hitler i escriure’n una crònica. Hi ha d’haver qui assisteixi a les sessions del Parlament de Catalunya o del Congrés de Madrid, entesos, però també hi ha d’haver qui t’expliqui les vicissituds del Camp de Tarragona. L’interès que suscitarà aquest periodisme serà concèntric, com una ona expansiva que va del més local al més nacional, però estic segur que a l’altra punta del país pot haver-hi lectors als quals els interessi el que passa a Reus. L’únic sine qua non és que sigui genuí i estigui ben explicat. Aquesta és la gràcia de la proximitat: ets massa a prop de l’objecte analitzat com per captar la big picture, però, quan comences a encaixar els detalls (alguns d’ells reals, altres poc fonamentats i els tercers palles psicodèliques que t’has muntat), el capmàs que en resulta pot ser veritat. Per a fer això, no serveixen ni les agències de notícies ni les redaccions plenes de canalla acabada de sortir de facultats on només s’ensenyen mandangues teòriques i doctrinàries. Ningú que no es mereixi una camisa de força o un gec d’hòsties paga per llegir horòscops o informació de les tafaneries que han emès a Telecinco. 

Un sol poble? Ni de conya! Hi ha els qui manen i els qui no. No és una distinció ètnica, que també existeix però és menys important: és una distinció de classe.

Precarietat laboral i periodisme de baixa estofa van agafats de la mà.

La precarietat no permet crear carreres periodístiques. Tard o d’hora, els xavals que no tinguin vocació de becari permanent es cansaran de cobrar mil euros (què dic, encara menys!), buscaran altres sortides d’emergència i Sísif tornarà al peu de la muntanya. Em preocupa que hi hagi joves amb un talent innegable per escriure que no es puguin plantejar de fer carrera en aquest sector. Potser és que em faig gran i comença a amoïnar-me el llegat que deixem als que ens han de rellevar, però cada dia soc més conscient que tot té un vessant socioeconòmic: per què vull Catalunya, jo, si el futur dels catalans és pidolar per les cantonades i morir-se de gana? Catalunya se’n sortirà si els catalans se’n surten. És una frase de flaire convergent, però què coi, és veritat! 

Hem passat, en pocs anys, de ser uns fenicis a ser uns bufanúvols?

No ho sé, però sí que sé que els diners continuen sent la base del poder i la llibertat. Potser per això l’únic que llegeixo cada dia és el Via Empresa, un diari econòmic que focalitza els temes importants des d’una òptica catalanocèntrica en lloc d’empatollar-se amb imbecil·litats filosòfico-místico-literàries. Que ens deixin la literatura als fabuladors, hòstia! El país ja té prou llibreries i biblioteques, pòdcasts culturals, obsessos de la llengua i poetes. La Juliana Canet, el Bernat Puigtobella, la Marta Cava o la Filòloga de Guàrdia, en comptes de fer el que haurien de fer, que és explicar-nos detalls escabrosos de la seva vida sexual, volen arreglar el cosmos ressenyant els llibres que llegeixen. Que no ens importa un rave, el llibre que llegeixes! Llegeix-te’l, imita’l i millora’l, però tingues clar que això no només no salvarà el país, sinó que l’empitjorarà. Ja té inri que ho digui jo que, com a escriptor, estic interessat a vendre llibres perquè té un afegit de prestigi. En aquest país, si escrius i no has publicat llibres et miren com si fossis un gos verd. No pot ser que un escriptor només existeixi un mes cada any, quan publiques qualsevol merda i el Graset et porta al 3/24. A mi és que la cursileria del sant Jordi em rebenta la bossa de la bilis, eh? Però no em facis cas. Al capdavall, la bibliofília malsana i cosmètica que practiquem un cop a l’any és només una de les hipocresies nacionals nostrades, i no de les més nocives. És un pecat més venial que mortal.

El Tarragona Digital i el seu editor Àlvar Thomàs han marcat, per a bé i per a mal, els teus darrers anys.

Just als inicis del Procés, l’Àlvar Thomàs va coescriure amb en Jordi Manent i el Marc Arza un assaig polític titulat La temptació independentista. Els altres dos sabia qui eren, però el primer, tot i ser reusenc de tota la vida, no. El llibre era interessant i contenia observacions que han acabat sent profètiques. Des d’un pujolisme clàssic advertien que, el dia que s’obrís la capsa de Pandora, potser es desencadenarien més maldecaps que beneficis. I així ha estat. La capsa s’havia d’obrir amb la tropa blindada amb armilles antibales, armada fins a les dents i amb els peus a terra, i en canvi ho vam fer abillats amb túniques, una arpa entre les mans i cantant el Virolai.

La perspectiva és cruel però irrebatible.

A l’Àlvar Thomàs, que sempre assegurava que ens estimbaríem, li vaig veure una ombra de dubte entre l’1 i el 3 d’octubre del 2017, quan estàvem tots encigalats. Em va preguntar: “quantes probabilitats li dones, a la independència?”. Havent vist el panorama del carrer, vaig respondre que un 10%. La seva resposta va ser esclafir a riure. Fa anys que rebobino cap a aquella conversa i analitzo el que volia dir jo i el que volia dir ell, que eren coses diferents. Vaig aventurar un 10% perquè intuïa una opció real que allò fructifiqués d’alguna manera si es tancava el Parlament o si es feia una pressió seriosa que finalment no es va fer. En canvi, quan ell s’hi referia sempre tenia al rerepensament l’entorn de Convergència que havia mamat, el poder tou real de Catalunya.

L’Àlvar sempre afirmava amb rotunditat que la independència era impossible, no perquè conegués el poble ras, que a ell -com a bon dèspota- tant se li’n fot, sinó perquè tenia apamadíssims els qui havien de vehicular la pressió. Quan es va posar a riure, no era perquè se’n fotés del 10% de possibilitats que jo atribuïa als nostres, sinó del 0% que ell atribuïa als seus, que era la gènesi i tesi de La temptació independentista. No ens vam entendre perquè a la nostra conversa hi planava una clivella de classe, de qui ha monopolitzat sempre el poder i qui no. De vegades ens costa de descodificar aquest abisme representacional perquè la falòrnia unsolpoblista ens ha convertit en uns degenerats intel·lectuals i morals, en gent que només s’escorre refregant-se conys i cigales amb la mà adormida. Un sol poble? Ni de conya! Hi ha els qui manen i els qui no. No és una distinció ètnica, que també existeix però és menys important: és una distinció de classe.

I quina és la relació de tot això amb el Tarragona Digital?

Cap al 2010, en Guillem Ramos-Salvat, actual redactor d’El Nacional i El Caso, funda DelCamp.cat, un diari que neix de la segona onada de digitals amb l’objectiu de fer periodisme escrit des d’un marc camptarragoní i no provincial. Jo hi col·laborava esporàdicament. Per allà l’any 2015, el Thomàs pren el control del diari —com a editor, sempre ha estat reticent a donar la cara— i em convenç de deixar la indústria i canviar d’ofici amb promeses i dosis d’èpica comarcal. Tarragona Digital era un projecte ambiciós: una comunicació local feta a partir d’un ideari nacional que es carregaria a mitjà termini el Diari de Tarragona (una antigalla postfranquista de boomers i carques que no tenien ni puta idea d’internet, ni d’un món de canvis meteòrics, ni de noves formes de comunicació). I el cert és que ens en vam sortir amb la feina d’una plantilla que va acabar sent menyspreada i purgada amb el mateix despotisme i vicis que practicaven els mitjans que volíem desbancar. El Tarragona Digital va arribar a la xifra d’un milió d’usuaris únics auditats en un àmbit territorial que té cinc-cents cinquanta mil habitants, i vam ser molts mesos al capdamunt de la classificació sense fer ni continguts virals ni inframentals, que serien adjectius equivalents. 

Per què el canvi de DelCamp.cat, un nom a primer cop d’ull més integrador, a Tarragona Digital?

Aquest va ser un primer focus de dissensions. La nova marca havia de ser Tarragona Diari, però el Diari de Tarragona va interposar una querella -que naturalment va guanyar- i va obligar l’editor desembutxacar una fortuna entre indemnització, advocats i recursos. La voluntat d’humiliar el Diari de Tarragona se’ns va girar en contra i perdre aquesta batalla jurídica demencial va suposar una debacle interna. Finalment es va optar per Tarragona Digital, que és un nom encara més arnat que l’anterior. De totes maneres aquest episodi onomàstic em va ser útil, ja que em va servir per adonar-me que el que semblava un projecte seriós no era més que la joguina megalomaníaca d’un boig.

Encara que no és el meu substrat ideològic, sóc molt empàtic amb la dreta conservadora del país, perquè en certa manera és la que preserva els valors de la menestralia, l’esperit profund de la catalanitat i la resistència contra la subnormalitat de l’esquerra catalana.

I com s’acaba, aquella ambició de deixar fora de combat el Diari de Tarragona?

Un bon dia l’Àlvar ens va etzibar que estava fins els pebrots de Catalunya i que ja no volia fer més periodisme. Com que ningú li volia comprar el Tarragona Digital, d’aleshores endavant es va dedicar a eutanasiar-lo gota a gota. Va començar a fotre fora gent, va destituir el director i el va degradar obligant-lo a produir notícies del cor en castellà. L’aventura es va acabar a finals del 2022, quan l’editor va malvendre la capçalera per un sol euro al Nació per convertir-la en el que és ara, una ombra d’aquell projecte que havia de liderar els mitjans tarragonins durant anys.

Resulta curiós que, dos anys després, el mateix personatge participi en la compra d’E-Notícies.

Encara que no és el meu substrat ideològic, sóc molt empàtic amb la dreta conservadora del país, perquè en certa manera és la que preserva els valors de la menestralia, l’esperit profund de la catalanitat i la resistència contra la subnormalitat de l’esquerra catalana. Però hi ha límits. A mi no m’hi trobaran, amb els fatxes i els espanyolitzadors. I el trumpisme et porta a ser fatxa, per molt que el disfressis de guerra cultural antiwoke. Ben mirat, l’Àlvar Thomàs ha seguit el mateix camí d’Eugeni d’Ors o Albert Boadella. És un bon exemple d’aquells egòlatres que s’estimen tant Catalunya, la volen sodomitzar tant i amb tanta passió possessiva que, a la mínima contrarietat que els dona, el seu nacionalisme de pedra picada s’esfuma sense cap escrúpol. 

Ser Miquel Bonet al país de la correcció política. No sona a camí de roses.

L’Enric Gomà apuntava en una piulada que, en el fons, soc un moralista. Pot ser: soc un moralista en el fons i en la forma. Els estirabots, aquest semblar que me’n foto del mort i de qui el vetlla perquè no m’importa res, en realitat són per dissimular aquesta ànsia malaltissa que tinc contra la injustícia. Em bull la sang quan penso que la gran batalla que ens espera com a occidentals (no com a catalans, que en tenim una altra) és defensar la llibertat dels règims totalitaris -sofisticats, però totalitaris- que s’acosten a passos de gegant. La distopia s’amaga rere la cantonada.

Cites sovint la Internacional Papanates, a la glòria i esplendor de la qual Quim Monzó va dedicar un llibre.

Quim Monzó ja va detectar la deriva actual quan va traduir l’any 1995 els Contes per a nens i nenes políticament correctes de James Finn Garner. La cultura woke neix als Estats Units i s’ha anat propagant perquè a una patuleia molt mediocre des d’un punt de vista intel·lectual li ha estat molt còmode aferrar-se a una doctrina estructurada i a un victimari d’allò més variat. És com el calendari del pagès, que et fa la vida més fàcil perquè no hagis de pensar. Si et diuen que el dia de Sant Esteve has de menjar canelons, ja tens el menú consensuat per la tradició. Semblantment, gràcies als dogmes de l’Església molts s’han evitat de pensar què volien fer amb la seva vida. Quan la religió perd influència, la sensació d’orfandat en algunes capes socials és tan gran que creix la indústria dels horòscops. 

A Catalunya s’ha promogut el pensament tou i la por de ser titllat de fatxa per expressar les pròpies idees. Fatxa un dia pot voler dir espanyol, l’endemà pot voler dir d’extrema dreta, el següent ultraliberal, una setmana després detractor del llenguatge inclusiu, etc.

Per la seva banda, la cosa woke ha orquestrat un ideari, un imaginari i un valorari útils i ben imbricats que serveixen per a fer front a la vida i les seves vicissituds, sobretot si estem en un mal pas. Necessitem recórrer a alguna explicació exògena que ens el justifiqui i ens insufli autoindulgència quan no sabem com sortir-nos-en. Tot això passa per davant de la justícia, de l’equitat i, no cal dir-ho, de la veritat. Monzó fa trenta anys que ho denuncia, i el càstig per a aquest crim és la cancel·lació social. Un vailet de vint anys no se’l llegirà, de la mateixa manera que al cànon literari de Filologia Catalana no hi figurava Josep Pla perquè era un senyor presumptament molt fatxa. És una pulsió religiosa que respon a un buit moral.

El debat públic tendeix a estigmatitzar amb una facilitat espantosa.

A Catalunya s’ha promogut el pensament tou i la por de ser titllat de fatxa per expressar les pròpies idees. Fatxa un dia pot voler dir espanyol, l’endemà pot voler dir d’extrema dreta, el següent ultraliberal, una setmana després detractor del llenguatge inclusiu, etc. Aquesta etiqueta és un totum revolutum que serveix per a tot, però si et pengen la llufa ja has begut oli i perds tota possibilitat d’influència. Fins i tot pots quedar-te a l’atur, i així va el país. Tot això lliga amb la meva exclusió de Nació quan aquest compra el Tarragona Digital. 

Què vols dir?

Amb el canvi de propietat hi va haver contactes per continuar-hi, però no s’ha concretat res.  Per motius de correcció política, de control, de directrius partidistes o pel que sigui, però no m’hi han volgut. La història es va repetir a El Nacional. Els mitjans catalans d’avui dia volen fitxar soldats, no pas articulistes. No els interessa el text, sinó la persona. Jo em volia dedicar professionalment al periodisme, però he vist com la piscina es buidava de cop. El sistema d’explotació -de prostitució intel·lectual- anomenat “col·laboracions” és la manera de tenir-te sempre a punt sense pagar-te la Seguretat Social. Quedes a la mercè dels seus capricis, perquè si al remat no publiquen un article que t’ha dut hores de feina, no et paguen. O, en cas de no complir les expectatives de visites, potser no te n’encarreguen dos de mensuals, sinó un. Al final, això es converteix més en un hobby que en una feina, perquè la família i les factures de la hipoteca no desapareixen per art de màgia. I si aquesta entrevista és la coda de l’aventura que va començar el 2015? Potser sona tremendista però m’ensumo que, si continuo al món del periodisme, acabaré dormint sota un pont.

És un estirabot, la teva audodefinició política com a anarcocarlí?

Té part d’estirabot i part de descripció. En el fons els carlins van ser els primers anarquistes, i el lema “Ni pàtria, ni Déu, ni amo” dels anarquistes és el revers de la carlinada. Són dues cares de la mateixa moneda que comparteixen el rebuig intestinal cap a l’estatalisme, que avui més que mai pretén suplantar l’autonomia -econòmica, però també moral- de l’individu i de les famílies. És una denominació que he adoptat perquè és divertida, provocadora i alhora acostada a la nostra tradició del segle XIX i del XX. El que tinc clar és que l’oposició d’esquerres i dretes ja no funciona enlloc, i encara menys a Catalunya. Al nostre país, les dualitats i categoritzacions travessen l’eix nacional (catalanista/espanyolista) i el de classe (menestralia/burgesia), però no l’ideològic. També m’agrada l’autodefinició de Norman Mailer, que deia que era conservador d’esquerres. Significa més o menys el mateix que anarcocarlí, però sense el matís local, que és molt útil per superar la collonada contemporània de separar la Catalunya urbana de la rural.

Moure’s entre l’aixecasuspensionisme màgic i el pactisme ensarronador és com navegar entre Escil·la i Caribdis. 

Mira, a mi la independència ja me la sua, però la renacionalització no. Els últims deu anys hem aconseguit identificar la catalanitat amb algunes de les coses més tronades de Catalunya, i aquesta constatació connecta amb la meva crítica pública a The Tyets. Que sí, que han aconseguit el miracle de posar les sardanes i el català en boca dels joves, però amb una contrapartida tenebrosa i inquietant: el subtext del seu missatge continua sent de tieta, carrincló i atrotinat, i ens manté en el marc mental de sempre, fet de submissió i sentimentalisme a parts iguals. Transmeten unes categories morals tan naftalíniques que sembla que no haguem passat del Maig del 68. En una cançó fins i tot se sent plorar un nadó… i jo, això, només l’hi permeto a un geni com Stevie Wonder! És com si la bèstia s’hagués menjat un producte caducat, l’hagués digerit i l’hagués defecat per a les generacions més modernes amb l’objectiu de propagar aquesta actitud tova i melindrosa pels segles dels segles. 

Ara mateix al país li cal molta menys política, sobretot política partidista. L’ideal seria oblidar-nos durant una dècada que tenim Parlament; no l’hem d’eliminar a la manera primorriverista, sinó deixar que els diputats, assessors i bidells facin la viu-viu allà, esclaus de la seva bombolleta. Mentrestant, la gent seriosa hauríem de fonamentar una política de veritat, renacionalitzadora, que ha de ser de matriu cívica. Què ens cal? Negar que ens cal l’acompanyament dels polítics no tindria sentit, però sobretot ens cal l’establiment de referents simbòlics i crear un banc dolent de símbols que ja no funcionen a la societat catalana actual.

La política és com la bescambrilla: tens un seguit de cartes a la mà, unes de més bones, altres que ho són menys, i cartes guanyadores. Tirar-les a la babalà sense pensar que en depèn el destí d’un país és un acte delinqüencial.

Quins serien, aquests símbols?

Per començar, la immersió i l’unsolpoblisme. No cal justificar-ho de tan evident com és. També hi ha qui ha volgut fer dels bombers un símbol de Catalunya, i sap greu haver-ho de verbalitzar, però aital manicomialitat només se li pot acudir a un català. I el Barça, per descomptat. La identificació nacional amb el Barça és una tragèdia, i per això l’espetec del Girona és una bona notícia. En aquest país hi ha hagut homuncles tarragonins amb conflictes esquizoides de personalitat quan el Nàstic jugava amb el Barça. Es pot ser més tarat? Tu has d’anar amb el Nàstic, redéu! Oh, és que el Barça és l’exèrcit simbòlic de Catalunya, etc. Com has de construir un país, amb aquesta deixalla de material? Per a mi, que el Barça baixés a Segona Divisió i desaparegués del mapa una temporadeta seria una notícia excel·lent.

No sé si el país et perdonarà aquesta afirmació.

Tant se me’n fot. Altres símbols relacionats amb l’esport: les seleccions esportives catalanes. Per què, quan pactes amb Pedro Sánchez, no li exigeixes això? Que no hi ha cap impediment legal perquè t’ho pugui donar! Encara me’n recordo del sainet de l’hoquei a Fresno. Allà tot el país va anar a l’una. Va ser una batalla Catalunya-Espanya que vam perdre, i alguns van decidir que oblidaríem que havíem perdut no tornant a intentar-ho mai més.

Per això quan es va publicitar l’enganyifa del català a Europa em vaig il·lusionar, perquè era la pica a Flandes més important en cent anys. I ara estic molt més emprenyat amb Puigdemont del que ho estava. Tota la retòrica aquella del cobrar per avançat jo me la vaig creure, perquè estava convençut que serien prou sensibles per no tornar a repetir el modus operandi del Procés: tirar trumfos sobre la taula i no entendre que, un cop tirats, costa horrors recuperar-los. La política és com la bescambrilla: tens un seguit de cartes a la mà, unes de més bones, altres que ho són menys, i cartes guanyadores. Tirar-les a la babalà sense pensar que en depèn el destí d’un país és un acte delinqüencial.

Algun altre símbol?

La cuina catalana. Hi ha un procés de disgregació de la cultura culinària catalana greu, que és comú arreu d’Europa per culpa dels ultraprocessats. El fet que no cuinem a casa té una derivada social i suposa la pèrdua de tot un sistema econòmic i comunicatiu, del calendari natural dels aliments, de la identificació del producte amb el territori i altres sobreentesos culturals. A la globalització hi hem d’afegir que hi ha gent que intenta dissoldre de manera activa la cuina catalana, de les més importants del món des de l’Edat Mitjana. Al País Valencià ja se n’han sortit, espanyolitzant la paella, i aquí miren de fer-ho amb el pa amb tomàquet. Els nostres plats ara són espanyols en el millor dels casos, i mexicans en el pitjor.

Ser sempre Miquel Bonet cansa molt, i gràcies al Fantasy puc viure sense viure en mi, com aquella santa posseïda pel misticisme.

T’agrada la NBA. 

M’encanta, i també els videojocs. Ara m’he aficionat a les lligues de Fantasy, que ajunten les dues coses. El Fantasy és una argúcia més del capitalisme per ocupar-nos la ment amb dades completament insubstancials. És una realitat paral·lela que registra de manera virtual els punts, rebots i assistències que fa un jugador a la vida real. Competeixes amb altres freaks, i el joc consisteix a triar jugadors i equips, i a anticipar el seu comportament. Has de controlar si un jugador es lesiona, si juga més o menys minuts durant la setmana, si un cicló assota Florida i el partit se suspèn, etc. En poques coses com en el Fantasy es pot afirmar amb una seguretat tan taxativa que la informació és poder. Jo he arribat a l’extrem mig psicopàtic de llegir perfils psicològics de jugadors. Pot semblar contradictori i contraintuïtiu, però, com a analista de proximitat, de vegades estic més pendent del que passa a Miami, que és a set mil quilòmetres, que del que passa a Miami Platja, que és a tir de fona de Cambrils. Ser sempre Miquel Bonet cansa molt, i gràcies al Fantasy puc viure sense viure en mi, com aquella santa posseïda pel misticisme.

Com et veus, d’aquí a vint anys?

Tinc ànima de flâneur i seria un diletant perfecte. L’única pega és que els meus gustos de ric estan limitats per unes possibilitats de pobre. Per tant, aquesta pregunta activa la dissensió entre el que es voldria i el que es pot esperar, entre la realitat i el desig. Veient com està el pati, el meu desig s’inclina a aïllar-me i ruralitzar-me. Soc una persona eminentment urbana que no ha entès mai l’essència de la ruralitat, però hi aspiro tot i ser conscient que soc un animal d’asfalt. La meva dona és propietària d’un tros envoltat d’oliveres; m’agradaria fer-hi un tancat electrificat i seure sota el porxo a mirar com passen els senglars amb l’escopeta recolzada al braç i la pipa a la boca. Una mica com la poètica de Clint Eastwood, abans que algú m’acusi de plagi. Viuria en l’autarquia: una menor dependència material de l’exterior comporta una menor dependència espiritual, que és el que em provoca una mandra oceànica de debò.

Si vols seguir els continguts audiovisuals i articles de Gerard Furest, et pots inscriure al seu canal de Telegram en aquest enllaç o seguir el seu compte a Instagram.