Benvinguts a Casa Calores

L’any 2007 l’antiga Sala Beckett de Gràcia va dedicar tota una temporada a programar dramatúrgia catalana contemporània. Tot i que ara ens sembli del tot normal, aleshores no era gaire habitual veure els autors de casa nostra muntats de forma regular als escenaris catalans. La Beckett va aplegar propostes de fins a dinou dramaturgs i dramaturgues vius: una desena es van estrenar aquell mateix any i la resta es van presentar en forma de lectures dramatitzades, laboratoris i tallers. Una d’aquelles lectures va ser la de Casa Calores, un dels primers textos de Pere Riera, el reconegut i premiat autor d’obres com Lluny de Nuuk (2010), Desclassificats (2011), Barcelona (2013) o Infàmia (2016). Ara, disset anys després de la seva escriptura, la Sala Beckett estrena per fi aquesta peça inèdita de Riera que podrem veure, sota la direcció del mateix autor, fins al 19 de maig.

Segons Toni Casares, director de la Beckett, l’obra presenta un «costumisme molt elaborat i sense complexos» que ens convida a «reviure un món que és en el record i la memòria de l’autor i de molts espectadors» a través d’uns personatges que «són molt conscients del pas del temps». Riera assegura que Casa Calores és «l’obra més involuntàriament autobiogràfica de totes les que he escrit» perquè el text recull «molts instants furtats a personatges molt recognoscibles» del seu entorn.

Una casa i els seus habitants; aquest és l’argument principal de l’obra que travessa un arc de catorze anys en la vida de la Carme –més coneguda com «la Calores»–, del seu fill Ramon i els seus amics, i d’un sisè personatge força peculiar, anomenant «en Pipa», que té una solució per a cada tràfec. Les peripècies dels quatre amics al llarg del seu procés de maduració s’entrellacen amb la història de la Carme i el seu marit, un personatge absent.

Els espectadors serem testimonis de les complicitats i els secrets que arrosseguen al llarg dels anys tots aquests personatges: des de la resignació de la Carme davant les infidelitats del seu marit fins a la lenta erosió dels llaços d’amistat que mantenen unida la colla de joves i que semblava que havien de ser perdurables i indestructibles. L’obra està dividida en tres actes que corresponen a tres moments vitals molt marcats dels personatges: arrenca l’any 1989, quan els joves són uns adolescents de quinze anys, i acaba l’any 2003, quan tots plegats voregen la trentena.

Si a Una vella, coneguda olor, Josep Maria Benet i Jornet, pare de la dramatúrgia catalana contemporània, pouava en els seus records d’infantesa per submergir-nos en els patis de veïns de la Barcelona de postguerra, a Casa Calores, Pere Riera, un dels seus nombrosos deixebles, fa una cosa semblant per homenatjar els paisatges de joventut del seu Canet de Mar natal. Tot i que a l’obra mai s’identifica el poble on transcorre l’acció, i que l’autor afirma que «podria tractar-se de qualsevol de les vil·les marineres del nostre territori», el fet és que l’impuls per escriure el text li va néixer d’una forta vinculació amb el seu poble.

Poc abans que Casares li encarregués l’escriptura del text per al cicle de l’any 2007, Riera va descobrir que la casa on havia nascut havia estat enderrocada: «trobar-me de sobte amb el solar buit del que havia estat casa meva va ser un impacte inesperat que em va generar certa commoció», assegura, «vaig tenir la necessitat d’explicar la història d’aquests personatges tan arrelats a les vivències i cuites pròpies d’un poble».

El jove dramaturg Miquel Mas Fiol assegura que Casa Calores és «un dels textos teatrals més bonics que s’han escrit en català aquests primers anys del segle XXI», així que cal celebrar que puguem veure per fi en escena aquesta obra escrita l’any 2007 i publicada per Arola Editors el 2009. No obstant això, Pere Riera assenyala que després de disset anys ha revisat i reescrit bona part del text de cara a la seva estrena. «Tot i que l’estructura i la trama és la mateixa, hi ha canvis significatius en els diàlegs que ajuden a clarificar i matissar algunes situacions que, quan vaig escriure l’obra, amb poc més de trenta anys, potser encara no estaven del tot ben definides», sosté l’autor, «aleshores feia poc més de deu anys que havia marxat del meu poble i ara, amb més temps i distància, hi ha algunes posicions que no les defenso igual».

El dramaturg i director assegura que Casa Calores no és un exercici de nostàlgia sinó que mostra «les llums i ombres de viure en un poble i del seu sentiment de pertinença». La companyia, encapçalada per Rosa Renom i Jordi Boixaderas, confia que l’obra connectarà amb tots aquells espectadors que alguna vegada han hagut de fer el salt de viure en un poble a viure a la gran ciutat. «Quan els que hem marxat a viure a la ciutat som temptats a tornar a la vida del poble, a vegades hi ha alguna cosa que ens frena o ens impedeix fer-ho», assegura Riera, «l’obra aborda l’origen d’aquesta reticència a tornar».

Diferents generacions ens parlaran de les relacions d’amistat i dels vincles paternofilials, de la vida i la mort, i del pas del temps en aquest nou muntatge de la Sala Beckett. Casa Calores és un viatge pels racons de la memòria d’una casa de poble, i d’uns individus que «senten i pateixen desigs i emocions tant casolans com universals». Potser per això, l’escenografia de Sebastià Brosa, un imponent terrat que domina l’escena a dues bandes de la Sala de Baix de la Beckett, té tant de pes i tanta presència escènica. Després de la formidable tasca que va fer amb el disseny d’espai de El cine, Brosa ja ens ha acostumat al seu fascinant realisme. Un espai que li va com anell al dit a l’obra de Pere Riera.

A més de Renom i Boixaderas, en escena veurem l’actor Eudald Font, que encarna en Ramon, el fill de «la Calores», al costat de la seva colla d’amics interpretada per Emma Arquillué, Júlia Bonjoch i Arnau Comas. Per a Casares, l’obra ens parla «d’ètica personal i de dignitat» i per a Riera ens ajuda a entendre perquè «la frontera entre el que és íntim i privat i el que és públic, és més difuminada en els pobles que en les ciutats, on les llars són més aviat caus i no espais de convivència comunitària».