Imma Puigcorbé: «Hem de saber d’on ve la carn que mengem»

Vaques: Històries d’una veterinària rural (Cossetània), és el primer llibre d’Imma Puigcorbé, veterinària rural, ramadera i portaveu de Plataforma Pagesa. L’autora hi retrata les seves vivències personals, amb unes jornades laborals imprevisibles en què el cansament acaba barrejant-se amb emocions diverses i contradictòries. Les vaques no entenen de dinars familiars i de caps de setmana i, sovint, una trucada a mitjanit pot voler dir un part que no va bé, una vaca ferida o un vedell amb la pota trencada. A través d’aquest viatge al món rural, Puigcorbé ens apropa als vaquers, una feina que està desapareixent, per ensenyar-nos la cara més humana de l’ofici: unes persones que s’estimen els seus animals i que pateixen per ells; uns ramaders que, quan cal, es converteixen en auxiliars veterinaris i donen un cop de mà immobilitzant vaques i realitzant cesàries. El llibre desmunta un a un els estereotips que es tenen del món rural, i arriba en un moment en què conèixer la pagesia i els ramaders és més necessari que mai.

Si no t’haguessis criat entre animals, t’hauries dedicat a la veterinària o a la pagesia?

Jo crec que sí. A la veterinària no ho sé, però als animals sí. Sempre he tingut aquest sentiment quan veia un animal que necessitava la meva ajuda, fos gos, gat o vaca. Recordo que anava tot el dia emmerdada i plena de pèls d’estar amb els animals, anava a ajudar el pare amb el tractor i munyíem les vaques. Sempre tenia els genolls pelats i talls per tot arreu, perquè mai van dir-me «no facis allò, o això altre». Des de ben petita que ja m’enduia els animals que em trobava ferits o malalts a casa i els posava al costat de la llar de foc a l’hivern, connectats amb tubs intravenosos. És una cosa que portes a dintre, que no saps per què, però ho tens.

Per què t’especialitzes en vaques?

A casa teníem vaques de llet i des de nena la meva mare ja va lligar-me a una d’elles: la vaig veure néixer, créixer i morir. Quan vaig acabar d’estudiar veterinària em van sortir ofertes d’altres animals, però jo tenia claríssim que no faria res fins que em sortís una feina de vaques.

Has treballat mai en escorxadors?

Al principi sí, quan tenia moltes ganes de treballar algunes nits estava en escorxadors. Perquè jo sempre he sigut molt curiosa i volia veure’n el funcionament. Al final aquest tema és una mica tabú, no? El de la mort dels animals. És difícil d’explicar, però veure que en cap cas l’animal pateix, que no hi ha dolor… Nosaltres estimem molts els animals, patim per ells i els plorem. Però n’hi haurà alguns que estaran destinats a produir menjar. I sempre dic que és molt ètic menjar carn, i és molt humà produir-la de la millor forma possible.

«El més dur de ser una veterinària rural és adonar-te que el recorregut de l’animal s’ha acabat i prendre la decisió d’aplicar-li l’eutanàsia»

Es pot ser amant dels animals i menjar-te’ls?

Jo crec que sí, però encara que sigui dur de dir, hem de saber d’on ve la carn que mengem. O sigui, qui és el boig que menja carn sense saber de quin animal ve? Crec que hem de permetre’ns menjar carn perquè som omnívors, però mengem-ne menys i de més qualitat, sabent d’on prové i com han estat cuidats els animals.

Per què vas decidir escriure Vaques?

Fa dos anys vaig començar a publicar els casos que em passaven a Twitter, i un dia Cossetània va picar la porta i em va dir: «Escolta, vols explicar millor tot això que publiques a les xarxes?». Així que vaig acceptar i em vaig posar a escriure. He après molt, perquè al final no soc escriptora i la inspiració venia i marxava, però sí que a vegades era angoixant perquè pensava: «Mare de Déu, si no et passen més coses, ja no sabràs què més escriure!».

Les jornades d’una veterinària rural són imprevisibles?

Sí, i poden ser molt llargues. Sobretot quan estàs de guàrdia, que mai saps quan i d’on et poden trucar, i entre dos casos has de decidir quin és més urgent. Hi ha caps de setmana que no dono l’abast, i les nits també poden ser molt complicades. Per sort els ramaders en saben molt, i per exemple si una vaca està de part i el vedell ve mal encaixat, amb una pota doblegada o el que sigui, saben com posar-lo a lloc. Per tant, quan em truquen tremolo, perquè sé que si ells no ho han pogut solucionar, és una cosa seriosa.

Els ramaders sempre estan disposats a donar-te un cop de mà?

Sí, mai em deixen sola. Jo dic que són els meus auxiliars veterinaris i que ho fan molt bé, perquè fan el que faci falta. Quan he de fer cesàries ja em preparen la galleda d’aigua, el sabó…

En el llibre parles molt sobre el vincle que formen els vaquers amb les seves vaques.

Sí, ells pateixen, ploren i estimen els seus animals encara que costi de creure. Si no ho fessin, no donarien la vida per ells, perquè al final són 24 hores durant 365 dies l’any. La seva feina passa per damunt de celebracions i dinars de Nadal. Les vaques pareixen de dia i de nit, se les ha d’anar a buscar al camp, es posen malaltes…

Al no estar en una clínica ni en un hospital, has d’improvisar amb objectes de la granja?

Sí, he de fer anar molt el cap i tenir imaginació. A vegades utilitzo objectes quotidians de la granja com tubs de PVC d’aigua, o algun cop he hagut de fer una crossa amb ferro, soldar, tallar… Quan poso un guix a un animal tinc la sensació que estic fent un gerro de ceràmica: vull que quedi bé i que sigui funcional.

Què és el més dur de ser veterinària rural?

Adonar-te que el recorregut de l’animal s’ha acabat i prendre la decisió d’aplicar-li l’eutanàsia. Un ramader em deia: els veterinaris sou una mica com Déu, oi? És horrible tenir aquesta responsabilitat i haver de prendre la decisió, però al final saps que el més humà que pots fer per ells és donar-los aquest descans.

«Els vaquers estan desapareixent perquè és un ofici totalment vocacional i la vocació no paga factures ni hipoteques»

Vas haver de sacrificar la Baldufa, la teva vaca d’infantesa.

Sí, va ser molt dur. Jo crec que ella ho sabia, li vaig injectar el fàrmac i no es va ni moure. La meva germana i jo vam subjectar-la perquè no es desplomés, perquè tot fos el menys dolorós possible. Però ens vam fer un fart de plorar. Quan hi ha una eutanàsia és un moment de silenci, no? I de donar aquest espai al vaquer i a la vaquera, perquè ells també ho pateixen molt. Acaronen la vaca, i li diuen «em sap greu», l’abracen i em pregunten: «Pots fer-ho tu? Perquè jo no vull veure-ho».

En el llibre parles sobre com a les vaques, a diferència d’altres animals, no se les pot enguixar, per tant, si es trenquen una pota, l’única opció és l’eutanàsia…

Exacte, perquè són bèsties que pesen 600 quilos, i encara que els hi posessis una placa amb claus s’acabaria doblegant, no? I aquell animal està sa, però has de pensar: «Si aquell animal el deixes com està, fins on arribaria?».

El món rural és un sector molt masculinitzat.

Sí, quan vas a una granja per primera vegada sembla que hagis de demostrar que seràs capaç de fer-ho. Sent una dona, i a més petita com soc jo, et miren amb aquells ulls com dient: «Mare de Déu, si no ho he pogut solucionar jo, com seràs capaç de fer-ho tu?». Has de fer aquest primer pas, però un cop fet, ja et tracten com si fossis una més de la família, es preocupen per tu, et conviden a un cafè amb llet després d’un part difícil, t’expliquen confidències… És un tipus de relació que treballant en una clínica no podries tenir mai, fins i tot he arribat a anar a enterraments dels avis de les masies, i és molt bonic que et tinguin aquesta confiança.

Estan desapareixent els vaquers?

Sí, estan desapareixent a marxes forçades. Més els de vaques frisones, que són les vaques de llet, perquè és una feina molt més sacrificada que la de les vaques de muntanya. Però sí, tots dos estan desapareixent, perquè és un ofici totalment vocacional i la vocació no paga factures ni hipoteques. Més del 50% dels pagesos tenen cinquanta-cinc anys o més, i d’aquí a quinze anys la meitat s’hauran jubilat i això espanta, perquè no hi ha relleu generacional després.

De veterinària rural a portaveu de Revolta Pagesa. Com és això?

Sempre he estat molt activa a les xarxes defensant la pagesia, i quan va sortir aquesta revolta m’hi vaig enganxar. La Revolta Pagesa està dividida en vegueries i cada vegueria té tres representants. A mi em va escollir un dels representants de Girona.

Què podem fer els ciutadans per donar suport a la pagesia?

Ens podeu ajudar comprant producte de proximitat, però no podem posar tot el pes sobre el consumidor, i això nosaltres ho tenim molt clar. El consumidor és una part important, però cal fer un canvi des de dalt, per plantejar com volem que sigui el sector primari d’aquest país.

Tornant al llibre, quin aprenentatge diries que es pot endur el lector?

Cada història del llibre té el seu petit aprenentatge, per exemple, en el capítol «Rescatats», l’aprenentatge és que si trobes una vaca al mig de la carretera no intentis fer-la anar on tu vols, el que has de fer és avisar a la masia més propera. Però al final la intenció del llibre és donar a conèixer el món rural i fer veure a la gent que els grangers i els vaquers no som tan freds, tenim sentiments i ens estimem els nostres animals.

Veurem més llibres teus?

De moment no, però qui sap, potser algun dia m’animo i escric sobre ovelles o cabres!