L'amor és l'àngel

En algun lloc vaig deixar escrit que crec en els àngels. I els àngels no apareixen en qualsevol moment: només quan necessitem que ens ensenyen un camí. Ensenyar en el sentit d’indicar. Després nosaltres hi afegirem —si ens hi avenim— la nostra voluntat. Els camins que ensenya l’àngel de Lluís Calvo són poètics i els guia l’amor. L’Anna Enrich ho sintetitza perfectament a la nota final de Centaures i rossinyols (Edicions del Buc, 2023): «Tan sols un crit: L’amor és l’àngel». Un àngel: allò que no és i és per damunt de totes les coses. La nostra necessitat de creure-hi. M’agrada pensar que un àngel i un rossinyol comparteixen natura alada.

Viatjava en tren cap a València. No cal dir que, al meu voltant, ningú fixava la mirada en una pàgina de paper. Jo sí, parapetada per unes cobertes d’un groc llampant. Groc de crit i llibertat. Un groc més d’oriol que no de rossinyol: dos noms d’ocell que rimen i tenen exactament la mateixa cadència fonètica, vocàlica i sil·làbica.

El color del plomatge dels rossinyols, però, tira a discret. Com diu J. M. de Sagarra a Els ocells amics, «no és res d’extraordinari; té un to de castanya per damunt, un to de cendra per sota, i la cua d’un bru rogenc.» No necessiten ser vistosos si excel·leixen amb el cant. I ara, què tenen en comú centaures i rossinyols? Un centaure és un ésser de natura dual: meitat cavall, meitat home. Són la viva imatge de la força bruta, de la potència. El símbol d’una monstruositat fantàstica. Oxímoron i símil alhora. Rossinyols i centaures viuen al bosc i se’ns hi oculten.

El poemari progressa, d’apartat en apartat, cap a una poesia terrera, cap a la consecució d’un locus amoenus no exempt de beatitud.

Unes quantes citacions inauguren el poemari de Lluís Calvo. Una, del mitògraf d’època hel·lènica, tot fent al·lusió als centaures, diu: «… si aquesta mena de gent hagués viscut en altre temps, ara encara existiria.» Per tant, a partir d’aquest sil·logisme irrefutable, si hi creiem, els fem existir en un altre temps i ara també. Una altra citació és de Jacint Verdaguer i equipara un rossinyol a un «Trobador del mes de maig». Qui hi veuria similituds si no fos des de la lògica poètica?: rossinyol i trobador —consciència a banda— generen bellesa amb el seu art. El rossinyol —torne a Sagarra— «sempre es belluga amb dignitat: té posicions valentes i es diferencia de tots els altres ocells cantadors, com si estigués convençut del mèrit de la seva veu». I diria que així s’esdevé amb Lluís Calvo, digne, valent i experimentat: que després d’haver publicat vint-i-sis llibres de poesia, cinc d’assaig, i etcètera, encara troba motius per apel·lar-nos, «Bosc endins», poesia endins: «Però escolta el bosc. / Què diu? / Què xiuxiueja enmig dels salzes? / Sols això: / qui d’amor fuig, / esquiva el cor i nega l’alba.»

N’he subratllat més de mitja dotzena d’exemples, on l’amor és el centre explícit d’afirmacions portentoses a manera d’aforismes. Com ara: «L’amor / no dubta: / sols s’aferma. // I diu amén».

Però la veu del poeta comença fent-se sentir en terra de centaures, en una «Zona Proscrita» d’un barri on «tot és brut / i put a merda.» No se m’hi escapa el calambur que converteix l’expressió verbal en renec. Tot i així, entre la immundícia brillen alguns versos com pedres precioses. Una altra vegada l’Anna Enrich: «Però per molt que s’enamori del fosc formigó […] no pot deixar de mirar el déu ruderal que els creix entre les cames». Busque, per assegurar-me’n, què vol dir amb ruderal: «propi de les runes i dels medis molt influïts per l’home». I, efectivament, «també hi creix la flor blava del desig i la paraula». «Els gestos simbòlics són bells, / com ho és el lliri entre la neu.» Aquests contraris que hi conviuen i es complementen són molt productius en el llibre de Lluís Calvo. No descobrim les Amèriques, que el títol mateix ho proclama als quatre vents.

La realitat dels éssers marginals només troba sentit en l’autoafirmació per sobre de la por i… sí, en l’amor, a pesar que el poeta no estalvia la ironia en un context on hi ha poques possibilitats de final feliç: «Fes-te veu / al marge de la por. / Així, quan mori, / esnifaràs potser / les meves cendres, / com l’afligida xicota / de Siv Bators.»

S’esdevé per amor l’encarnació de l’àngel, i amb l’encarnació, la desaparició, el dubte i la cicatriu, que és la constatació física d’haver estimat. I, en alguns moment benaurats, per l’amor s’arriba a la llum, que és sortir d’un mateix i embrancar-se en l’altre. És una manera de redempció i, oh meravella!, s’expressa poèticament en la doble imatge, aparentment oposada, de l’ocell volàtil, i del vesc —símbol de bona fortuna— que s’adhereix a l’arbre: «El cel és la virtut dels pocs, / ocell que vola en l’altre / per fer-se’n branca i vesc.»

Progressa Centaures i rossinyols, d’apartat en apartat —quatre més una «Coda»—, cap a una poesia terrera, cap a la consecució d’un locus amoenus no exempt de beatitud. Un procés que no ens ve de nou en la poesia de Lluís Calvo. Els tres darrers poemes són belles odes de retorn al món original, antònim de ruderal, plenes de sentit i de sonoritat: «Serva’n el cant, perquè trair-ne el so / seria denegar el nom i la naixença». I així, fins a la puresa total del «Silenci» que és expressió absoluta de «l’última paraula» que dicta Déu. Amb permís d’un motiu icònic al llibre, que hi traça una estructura circular: el personatge mig angelical i mig centàuric de «Maria Magdalena punki». Genial.