Argentins i catalans, catalans i argentins

L’escenari de la Sala Versus Glòries evoca un pati andalús proveït d’una taula, cadires i testos amb flors. L’espai, dissenyat per Elisenda Pérez, és prou ampli perquè hi evolucionin els set magnífics intèrprets, resultat de la suma dels elencs de Silvia, de Nelson Valente, i La paella dels dijous, escrita per Cristina Clemente i dirigida per Muguet Franc. Clemente i Valente són els dramaturgs i directors de Rovira vs. Rodríguez, la peça que culmina la trilogia catalanoargentina amb la fusió joiosa de les dues trames i els dos repartiments.

Dues dones que s’estimen s’han retrobat després d’una separació de més de quaranta anys i la superació dels seus respectius naufragis vitals. Ara viuen juntes en un pis a Zahara de los Atunes, és a dir, en territori neutral: ni a Barcelona, on hi ha els fills de la Mercè, ni a Màlaga, on està instal·lada la família ‒argentina‒ de la Silvia. L’obra comença, com ja passava a Silvia, amb un compàs d’espera. I és que han d’arribar les seves respectives famílies i travar coneixença. La trama, plena de conflictes ocasionats pel xoc cultural, explota amb fortuna una sèrie de tòpics sobre els catalans, d’una banda, i els argentins, de l’altra.

Des de bon començament, la Silvia ‒meravellosa Lide Uranga‒ reclama el seu dret a expressar-se amorosament amb la seva parella, i es resisteix al fet que, després de dècades d’infelicitat marital i maternal abnegació, la redueixin ‒a ella o a la seva companya‒ al paper de vella asexual. La Mercè ‒esplèndida Lluïsa Castell, que ja teníem ganes de retrobar dalt un escenari‒ voldria que els fills de l’altra l’acceptessin sense formalitats, però no sap el que li espera. Mentre elles es desfan en gestos de gran naturalitat, en un codi de realisme quotidià, la resta de personatges estan construïts a còpia d’estereotips, que funcionen perquè el tempo de la comèdia està molt ben pautat i perquè els intèrprets estan tots encertadíssims.

Els argentins, sobretot, es comportaran com uns hostes indesitjables. No sense motiu, la matriarca els exhorta a callar i assentir. I afegeix: “Sean amables, pero no exagerados; simpáticos, pero no invasivos”. Demana un impossible, i ho sap. El Gastón i la Mónica ‒magnífics Gabriel Beck i Mayra Homar‒ es dediquen a endrapar i beure a costa de les amfitriones, a banda de criticar-ho tot i donar ordres tirànicament. El gendre de la Silvia, que a la primera peça de la trilogia ja ens havia ensenyat el seu vessant de vividor i estafador, parla sense aturador i emet judicis mancats de fonament. La seva dona, de poques llums ‒encara més minvades per efecte del còctel de pastilles i alcohol‒, tampoc no es queda enrere: “No estoy a favor del cambio climático” és una de les perles que deixa anar. Els seus comentaris homòfobs, d’autèntica vergonya aliena, la retraten com una flagrant retrògrada. I hi ha també el germà petit, un ganàpia en permanent estat d’“emporramenta” i amb una manera de moure’s ben erràtica i inestable; l’interpreta brillantment Julian Ponce.

La Mercè és del barri de Gràcia de tota la vida, i, pel que sembla, la seva descendència no està sotmesa al jou del lloguer ni de la hipoteca. La filla, interpretada per Núria Cuyàs, practica l’amor lliure, i les seves conviccions esquerranoses la porten a fer detonar conflictes ideològics durant un dinar catastròfic en què la seva mare encara insisteix a brindar per la “família transoceànica”. Jordi Andújar, en el paper de germà gran, compon un divertidíssim personatge que compleix tots els tòpics de la garreperia. La seva falta d’autoconeixement profund i la incapacitat de llegir les motivacions ocultes dels altres el porten a ser un incaut; el seny malentès deriva en neuròtica repressió. Cada cop més escorat en un hilarant histrionisme, serà ell qui acabi donant la nota més inesperada en l’esclat final de la festa còmica, on afloraran pulsions insospitades, al caire de la bogeria i la mutació identitària.