Familiars i disfuncionals

La Sala Flyhard torna a acollir Silvia, una de les peces de la trilogia catalanoargentina coproduïda pel Festival Grec i On el teatre batega. Dos repartiments diferents, un de català i un altre d’argentí, capitanejats respectivament pels dramaturgs Cristina Clemente i Nelson Valente, actuen per separat a La paella dels dijous i Silvia, amb trames paral·leles que intersecaran en una tercera obra, Rovira vs. Rodríguez.

Silvia, la peça que ara ens ocupa, està escrita i dirigida per Nelson Valente, un creador procedent de l’escena independent argentina i que aquí coneixem per obres com El loco y la camisa, El declive i Solo llamé para decirte que te amo. El títol correspon al nom de pila de la protagonista, que té setanta anys i acaba de quedar-se vídua. Aquesta dona, interpretada per Lide Uranga, ha fet un llarg viatge ‒de Buenos Aires a Màlaga‒ amb el seu fill menor, el Jorge o Jorgito, que assumeix l’actor Julián Ponce Campos.

Abans, però, coneixem l’estranya i asimètrica parella d’amfitrions, el Gastón i la Mónica ‒Gabriel Beck i Mayra Homar‒, que esperen l’arribada dels parents amb impaciència i un evident estat d’excitació. Tant la música com el mobiliari fan tuf d’antic, i ells dos ‒mediocres sense imaginació‒ s’entreguen de manera naturalista a accions quotidianes on impera el sexisme. De seguida entenem que hi ha alguna cosa que grinyola en la manera com aquest home manipulador i encantat de conèixer-se s’esforça tota l’estona a demostrar afecte envers la seva parella, alhora que la redueix i infantilitza a còpia de purs estereotips. Tant ell com la seva acrítica, abduïda esposa, viuen abonats a frases tòpiques i sense ànima que els condemnen a un bucle d’incomunicació.

La mare i el germà de la Mónica arriben, en teoria, per establir-se a Màlaga, després de la mort del pare. I, com que des de fora tot es veu millor, s’adonen de seguida que el tal Gastón és un estafador d’opereta, amb pocs escrúpols, una condescendència insofrible i una incapacitat patològica de romandre en silenci ‒segurament, per no delatar el buit al voltant del qual s’ha construït‒. Els dos visitants es mantenen en una actitud d’escolta ofesa i rancuniosa, que amaga judicis ben esmolats. El Jorge, sobre el que pesa la violència del desarrelament, l’orfenesa recent i el paternalisme que li dispensen els altres ‒per més que ja frega la trentena‒, s’acaba revelant com el més lúcid i conseqüent de tots, i culmina la seva intervenció amb un esclat de ‒justa‒ còlera. Per la seva banda, la Silvia, decidida a no permetre que li fotin enlaire els anys que li queden de vida, després de dècades d’infelicitat marital ‒“La infelicidad es una de las cosas más contagiosas que hay”‒, es refugia en el seu pla secret d’evasió. I és ella, l’autèntica incògnita a desvetllar, la qui ens regala un gir impensat i impagable.

Les interpretacions, vigoroses i precises, es realitzen en total compenetració; la proximitat i la vivesa captiven el públic, que celebra amb riallades l’humor cruel i els esclats imprevistos. Els diàlegs ordits per Valente i servits pels quatre fantàstics intèrprets deixen entreveure els mòbils ocults i les pulsions dels personatges: l’ambició, el rancor, l’ànsia de llibertat… Cal destacar l’ús enginyós i productiu que es fa de la sortida d’emergència de la Sala Flyhard, que es converteix en l’entrada ‒des del carrer Alpens‒ al pis dels argentins establerts a Màlaga. Entravessat en aquesta porta, el Gastón parla per telèfon i prodiga uns expressius i hiperbòlics insults al seu interlocutor; per aquí entraran també, carregats de maletes, els dos parents. Igualment, resulta tot un encert el disseny lumínic de Xavi Gardés, que pràcticament només utilitza els llums incorporats al mobiliari de l’escenografia, i recorre a la foscor total ‒tan sols la resplendor de la pantalla del mòbil il·luminarà el rostre de la Silvia‒ per submergir-nos en la nit.

I passa que ens sentim tan a prop del que succeeix en escena, tan afectats per la interacció entre els personatges i el moviment escènic, que gairebé estem temptats d’intervenir-hi. El final, meravellós, és tota una promesa de futur.

Article publicat originalment al portal Recomana.cat.