De carxofes i de cebes

Va baixar del taxi amb dificultat. Gairebé noranta anys damunt de les espatlles. A cada mà una bossa de verdures. Per la vorada, com no volent perdre’s res, treien el nas unes carxofes i unes cebes. No es va immutar en veure una munió de reporters esperant davant de casa seva. Se li van abraonar. Impassible, com si allò no anés amb ella, els va mirar amb indiferència.

—Senyora Lessing, senyora Lessing, ha sentit les notícies?

—No, què ha passat?

—El Nobel, el Nobel. Li han concedit el Premi Nobel de Literatura. A vostè, senyora Lessing, a vostè!

—Déu meu, això fa trenta anys que dura —feu ella amb mirada cauta i múrria.

Va intentar avançar entre càmeres i reporters per a arribar a la porta de casa seva. La humil casa seva. Vestida amb roba gairebé d’estar per casa. El monyo a punt de desfer-se. Li volien fer una entrevista. Cinc minuts, només seran cinc minuts, van dir-li. Va entrar dins, va tancar la porta rere seu i va tornar a aparèixer. De la manera que havia entrat, sense les bosses de verdures, però amb la mateixa roba envellida, casolana, i les grenyes d’un cabell molt blanc que s’escapaven d’un monyo que oferia resistència. I va asseure’s al petit graó que hi havia davant de la porta de casa seva. Sí, amb tot el pes de la cultura i de la norantena, va asseure’s a terra. Allà on passen les coses importants, arran de terra. Cap dels periodistes va estar a la seva alçada. No van saber captar el valor de la metàfora, el missatge de l’escena. Ells dempeus i ella allà baix, a tocar de terra. Amb la mirada franca i blava d’un mar que tantes ones haurien sacsejat i de tantes llunes plenes. Una mirada avesada a mirar per les escletxes.

Els va parlar de llibres, de salvavides, de perquè escrivia, d’inconformisme, d’injustícies, d’éssers desprotegits, dels que viuen als marges; de lluita i de misèria. De com d’afortunada se sentia i de quants escriptors bons es perdrien per desconeguts, per no haver tingut l’oportunitat de donar a conèixer la seva obra. I d’aquells altres a qui el seu origen no els havia ni tan sols donat accés a l’escriptura i als llibres. Àfrica sempre li va córrer per les venes. Quant potencial perdut dins la misèria. Quants Premis Nobel hi havia allà on creix l’herba. I va acaronar-ne uns brins amb el palmell, amb la mà estesa.

No, en cap moment ni reporters, ni fotògrafs, ni càmeres, van saber posar-se a l’alçada seva, a tocar de terra, allà on en la nit dels temps haurien tingut origen els contes, els relats, les històries i cançons al voltant d’una foguera. I els poemes. Sí, els poemes.

Els va parlar de literatura i de vida. De capes imbricades de vida.

De carxofes i de cebes.