La frase perfecta

Et ve una frase al cap, una frase perfecta, o millor dit, “la frase perfecta”. De pressa i corrents l’escrius a qualsevol lloc. No vols que et passi com sempre, que un cop d’inspiració acaba difuminant-se i perdent-se en l’oblit. Per això ara duus un bolígraf a sobre, per moments com aquest. Estàs orgullós de tu mateix. Per primer cop has tingut una idea que val la pena, una idea que et podria fer cèlebre. No famós. Cèlebre. I això t’excita. En realitat és el teu somni més humit.  

 Un cop a casa la transcrius, fas una primera lectura pausada i després la rellegeixes tres-centes vegades. Llavors prens la temerària decisió de fer un canvi de nores, un canvi innocent que provoca un enfilall d’afegitons i retocs que deixen la frase original completament irreconeixible. La llegeixes un últim cop. Sospires. Ara sí. Ara sí que has sabut captar l’essència de la idea. Quan tinguis temps la desenvoluparàs i en naixerà una història extraordinària. 

A partir d’aquí, res. L’abandones al fons del disc dur amb la resta d’idees que has anat recopilant des de temps immemorials i que algun dia t’han de servir per passar a la posteritat. El calaix es tanca, la foscor guanya la partida una altra vegada. És la història de la teva vida. 

Uns anys més tard, quan per algun estrany motiu –probablement per sadollar el teu ego– recordes que un dia vas escriure la frase perfecta, et precipites damunt l’ordinador i, neguitós, obres el document amb ganes de redescobrir aquella antiga meravella. La trobes. I quan la llegeixes et sembla una autèntica merda. Et pensaves que havies tingut una idea genial, que el món de la literatura cauria rendit als teus peus i que setze verges vestals t’implorarien que les fessis seves, però al final t’adones que la teva frase de merda no és més que un al·legat superficial sense cap mena de gràcia.

Sents frustració, després ràbia, després desencís i finalment un buit existencial terrible. Llavors et preguntes: realment soc tan mal escriptor? Per un moment se t’acut de parlar-ne amb la S. però ho descartes immediatament perquè saps que no et dirà que ets un mal escriptor, sinó que t’arrencarà la pell a tires dient-te que “per ser escriptor primer cal escriure”. L’últim que vols és aquest bany de realitat. Saps que aquesta imatge que pretens vendre és un autoengany, però fins ara mai no t’havia importat perquè pensaves que tard o d’hora venceries l’apatia i acabaries unint-te a l’il·lustre club de literats que han aconseguit l’èxit en plena maduresa. I ara això ja no ho veus tan clar. 

Et comença a rodar el cap, t’ofegues. Decideixes sortir a fer un tomb perquè et toqui l’aire. Et dirigeixes al centre, no vols topar-te amb cap conegut. Bufa una lleugera brisa marina que remou les fulles dels arbres. Una senyora amb sobrepès passeja un gos minúscul. Una parella de turistes es dirigeix a algun lloc probablement sobrevalorat. Estàs sol amb tu mateix. Tu i ningú més. I el teu futur literari penja d’un fil. Però llavors, de sobte, quan ja ho donaves tot per perdut, sents un pessigolleig a la boca de l’estómac i recuperes l’entusiasme d’antany. T’ha vingut una frase al cap, una frase perfecta, o millor dit, “la frase perfecta”. Saps que és la teva última oportunitat i t’hi aferres com un llop famèlic. T’asseus a un banc, l’escrius al mòbil i comences a teixir una història al seu voltant. Has d’aprofitar cada segon d’aquesta combinació inaudita de geni i resolució. El mòbil treu fum, la història va prenent forma. Ja falta poc pel desenllaç. Sents el pes de la fatiga, però saps que aquest cop ho aconseguiràs. Fins al final. No pots deixar que