L’esperit rebel de Carmelina Sánchez-Cutillas

El temps verbal dels records és el passat imperfet. Cantàvem, deien, sortia, somiava, escenificàveu… Llegim i de mica en mica el ritme de la prosa s’acobla amb el curs dels pensaments de qui escriu. Les paraules avancen i esdevenen una prolongació continuada de les descripcions, les atmosferes, el pas del temps. Tot plegat ajuda a conformar una mirada que pot dur incrustades engrunes de nostàlgia, de dolor per allò perdut, de celebració d’una època o de sortilegi per capturar-la. La infantesa, per exemple, amb tots els seus clarobscurs i temptacions de transcendència: tot és possible en l’interval de l’imperfet: la melancolia i el panegíric. Cada narrador que es lliura a l’acció inacabada d’aquest temps verbal troba una comoditat, i no és estrany que s’hi rabegi enfebrat pels resultats. N’hi ha prou d’endinsar-se en unes pàgines de Proust per entendre la gran inversió que va fer en el la potència del passat imperfet. 

Aquesta mateixa confiança verbal, fins i tot esperança, és al centre d’un llibre únic, preciós, de gran riquesa lingüística i vital: Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas. Definit sovint com una col·lecció d’estampes d’infantesa —en la línia de La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber—, hi veig també un llibre de memòries d’una època, un país i una vida rural que ja no existeixen, així com d’una saviesa popular que l’autora vol reviure per trobar-hi una veu i un creixement personals. Matèria de Bretanya va guanyar el premi Andròmina el 1975 —amb un jurat format per Terenci Moix, Alan Yates, Antoni Comas, Antoni Seva i Josep Gandia Casimiro— i el va publicar poc després Tres i Quatre. De seguida va ser un èxit de vendes i les edicions es van succeir; es llegia a les escoles del País Valencià i mai no s’ha exhaurit, però la impressió és que a Catalunya no ha arribat a ser prou conegut i valorat. 

No em refereixo només el llibre, sinó a la vàlua de l’autora: Carmelina Sánchez-Cutillas (1921-2009) va ser una veu tan original dins el panorama dels anys 1960 i 1970 que hauria de convocar més atenció. Nascuda a Madrid de manera circumstancial, en una família adinerada que després va instal·lar-se a València, ella mateixa explicava que el seu pare era “progressista” i sa mare de la “Derecha Regional”. A casa es parlava en castellà per influència de la mare, però la figura d’un avi culte, a qui veia sobretot els llargs estius, quan la família s’instal·lava en una casa d’estiueig als afores d’ Altea, és clau per introduir-la en la cultura i sobretot la lectura dels clàssics medievals, amb les aventures de la cort del rei Artús, de Lancelot i la matèria de Bretanya al centre —un interès que mantindrà tota la vida i que explica el títol del llibre. En una nota biogràfica que va escriure la mateixa autora hi deia: “Pregue, somnie i fins i tot maldic en valencià, però per culpa del destí no vaig nàixer a Altea, ni a València, ni a Alacant. Malgrat tot, sóc plenament mediterrània”. Llicenciada en Filosofia i Lletres, es va casar jove i, com tantes altres dones de la seva època, va haver de combinar la feina de pujar els fills, quatre, amb articles periodístics, estudis literaris i obra més personal.  

La celebració, el 2020-2021 de la pandèmia, de l’Any Carmelina, per part de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, va permetre dedicar-li una exposició —Des de les fronteres del silenci— i alhora posar de nou en circulació els seus llibres, amb material inèdit. La Generalitat Valenciana en va publicar l’Obra Completa en dos volums, a càrrec de Maria Àngels Francès i Joan Borja, on s’hi inclouen tots els seus llibres i poemes no publicats, narrativa, estudis literaris, textos esparsos i un breu dietari de 1964. 

El miler llarg de pàgines dels dos volums permeten dimensionar l’abast d’una obra incansable i mig clandestina, que combina la prosa, la poesia, i l’assaig com a historiadora medieval, amb Jaume I com una de les seves devocions, així com estudis sobre Pere el Cerimoniós o Isabel de Villena, de qui fins i tot en va imitar l’estil en una carta apòcrifa A la reverent e honrada Sor Francina de Bellpuig. Al centre, una veu poètica que va creixent per preguntar-se sobre el present que viu, sobre les contradiccions personals que, com a dona, la fan viure en una rebel·lia interna, que necessita trencar el silenci, com es percep molt bé ja en el primer llibre, Un món rebel. La complexitat que hi ha rere el tòpic d’una senyora de casa bona, abnegada als ulls dels altres, que esgarrapa hores a la llar per escriure i trobar un sentit més profund, traspassa subtilment tota la seva obra. Vet aquí un poema titulat “Bilingüisme”, del recull Conjugació en primera persona (1969):

Dos mons. Dues parles diferents.
La pàtria sotmesa i l’altra.
Aquest rotgle cordial. Aquell
Cercle mesquí i subornable…
A qui he traït sense voler?

El gruix de l’obra completa també permet entendre el caràcter únic de Matèria de Bretanya, narració d’infantesa. Els capítols curts d’aquest llibre van descobrint un territori mític, fet dels records impressionables de la nena que tot ho observa, i amb una clara consciència a l’hora d’interpretar-ho. El paisatge, la natura, les tradicions, els personatges del poble que deixen empremta, la casa on viuen, les visites familiars: passat pel sedàs de la seva mirada, tot agafa una dimensió literària que enamora. Penso en la història de la senyora Teresa, telegrafista, i el seu marit, capità de la Marina, que “passava tres quartes parts de la vida seua en la mar i l’altra quarta part amb la dona”. I així “omplia les absències del seu home amb totes les notícies que li aplegaven per unes vetes de paper plenes de ratlletes i punts”. O l’episodi en què la mare titlla la narradora de “comunista” (pronunciat en castellà) perquè ha gosat proposar que unes llonganisses que es fan malbé les podrien regalar a la gent pobra.

Carmelina escriu amb una subtilesa que és lírica i emotiva, però alhora molt mesurada. Se serveix d’imatges, escenes o moments mínims, que la mirada infantil capta goluda, per detectar-hi el misteri de fer-se gran, les pors o el submón tèrbol que s’endevina sota les vides de tothom. Aquesta atenció delicada és un bé preuat, inesperat, que sorgeix com qui capgira el món per mirar-ne el folre, la part oculta per si hi ha algun secret o trampa, i ho fa amb la perspicàcia mig ingènua encara de qui va aprenent a desconfiar de tot. Són molts els fragments de prosa brillant; vet aquí com descriu la seva primera menstruació, en un dels pocs moments que va endavant en el temps i l’escena no té lloc a l’estiu, sinó a l’hivern en un internat de monges:

“I amb la vergonya del que havia fet sense saber-ho, es barrejava la por de la sang. Em semblava que totes les monges em miraven, em vigilaven, m’estudiaven com si fos una cuca de laboratori, que si la fiques a un microscopi la veus tota, i si la talles pel mig i la mires no resta ni un sol raconet que no li puguis xafardejar. Em semblava que si haguessen pogut obrir-me la caixa del cos per veure el canemàs que feien en mi els rierols de la sang, i la caixa dels pensaments per descobrir el terbolí dels meus sentiments, m’ho haurien fet”. 

Amb la mateixa força descriptiva va escampant també, sense fer gaire soroll, opinions polítiques, dissonàncies vitals que esbossen el despertar d’una personalitat rebel —com es vol ella—. A més de l’espai, el temps descrit també és excepcional: el de la Segona República, amb els estius als ulls d’una nena, fins als nou anys d’edat. La guerra civil posarà a fi a l’època de diversió i entreteniment, “velat sota una boira mítica” com la mateixa matèria de Bretanya de la literatura de Chrétien de Troyes, al segle XII. Podem, això sí, intuir com hauria continuat aquesta voluntat de memòria, llegint una narració extraordinària que Carmelina va publicar el 1979 al primer número de L’Espill, que dirigia Joan Fuster, titulada “El llamp i la sageta dels records”.

Incomprensiblement, l’èxit de Matèria de Bretanya no va tenir continuïtat. Un any després, el 1976, Carmelina va publicar amb grans expectatives el recull de poemes Els jeroglífics i la pedra de Rosetta (Tres i Quatre, 1976), però no va obtenir el ressò que ella s’imaginava. La dificultat per interpretar les múltiples referències a la història antiga, l’arqueologia, la botànica, la mitologia o les cultures clàssiques el mantenen avui com un llibre misteriós i críptic, fins i tot una raresa. L’atzagaiada va ser tan forta que després van venir més de trenta anys de silenci literari. En un dels actes d’homenatge, preguntada per aquest distanciament, una de les seves filles deia: “¿Per què no tocàveu a la seva porta amb una mica més d’insistència?”. Sigui com sigui, l’Any Carmelina va  recuperar la imatge d’aquesta dona inconformista, juganera, sàvia, excèntrica per dins, que fumava Chesterfields pràcticament fins a la mort i tenia una calavera damunt la taula de treball: l’havia batejada com Guillem de Berguedà i cada nit comentava amb ell allò que havia viscut.  

Ara l’obra de Carmelina Sánchez-Cutillas, i en especial Matèria de Bretanya és també —com la de tants altres autors del País Valencià— un crit que ve del passat recent per denunciar l’acció política actual, amb els pactes de conservadors i neofranquistes que volen aniquilar la presència d’una llengua que no sigui l’espanyola, amb tota la càrrega a més d’un passat dominador. Carmelina va escriure sobretot durant el franquisme, va recordar la seva infantesa als temps de la República, i malgrat haver crescut en una llar on es parlava castellà i es lloava la monarquia, va mantenir sempre un esperit rebel. Gran part d’aquesta rebel·lia va trobar una via de sortida escrivint en la llengua que ella volia i estimava, no pas en la que li venia imposada.