Se’ns en fot tot, menys la llibertat

L’home a qui ja no agradaven els gats narra l’estranya i sobtada desaparició de tots els felins que habitaven una illa. Els gats feien la seva, com acostumen a fer els gats: anaven i venien, no eren de ningú i alhora tothom se’n cuidava. En un primer moment, el tarannà independent d’aquests animals fa que ningú no es fixi gaire en la seva absència. Al cap de poc, però, no es parla de res més. I aquesta situació inexplicable –on han anat, si el terreny està envoltat d’aigua?– es complica encara més quan l’illa comença a ser envaïda per uns nous gats ben curiosos, que borden i s’han de dur lligats amb corretja.

En aquesta breu novel·la, Isabelle Aupy ens parla d’una comunitat de persones peculiars, que viuen a la seva manera i no es preocupen per seguir les convencions; «tant se’ns en fot, ser com els altres», afirma contundentment el narrador. A l’illa, la quotidianitat humana s’entrelliga amb la força del vent i les onades que l’envolten, i cadascú té una història «d’aquelles que no es poden encabir en les línies dels formularis administratius». 

És per això que el dia a dia dels personatges es trastoca enormement quan, a banda de perdre els estimats felins, reben la visita d’uns agents del continent completament aliens a la vida a l’illa, que van drets i clenxinats i parlen en «convençut», una llengua sofisticada, sense faltes, espais buits ni interrogacions. Aquests membres de l’administració els intenten convèncer que necessiten tant sí com no els gats que han perdut, i com a solució porten a l’illa un «gat» per a cada habitant. Els illencs s’adonen ràpidament que no es tracta de gats, sinó de gossos. Però els agents asseguren que no, que són gats, i, a força de repetir-ho, la idea va calant. 

A partir de l’expressió francesa «appeler un chat, un chat» l’obra d’Aupy explora què passa quan no es diuen les coses pel seu nom i com és de poderós el llenguatge a l’hora instaurar una dictadura de la necessitat. Entre la paràbola i el discurs polític més directe, la novel·la ens fa pensar en el poder del voler tenir i el control que atorga el sentiment de mancança permanent. D’altra banda, es fixa també en la problemàtica de les classificacions antinaturals: el narrador, que sempre havia viscut en comunió amb la resta dels habitants de l’illa, dubta amb angoixa del seu lloc dins d’aquesta nova realitat que han construït els agents del continent. L’home a qui ja no agradaven els gats és, doncs, una obra que parla sobre la llibertat, i que retrata delicadament i amb concisió la complexitat de la vida en comunitat.