Maria Arimany: «Tots tenim un bosc a dins»

Al bosc s’hi ha d’arribar quan encara és fosc és un recull de relats que aborden el desamor, el desig, la ràbia, l’asfíxia familiar, la complicitat de l’amistat i l’equilibri entre no decebre els altres i ser qui realment vols ser. El conte «La farinera borda», el cor de l’obra, destaca per la capacitat de l’autora de construir el fascinant relat d’una ruptura a partir de la fragmentació de la història en textos amb diferents capes de lectura, que van cobrant sentit en el conjunt del relat, aconseguint un poderós efecte. De rerefons, sempre hi ha el bosc i la muntanya, salvatges, amb les seves bèsties i els seus perills.

Quin diries que és el fil conductor dels contes d’Al bosc s’hi ha d’arribar quan encara és fosc?

Diria que en els contes hi ha tres fils conductors. Un és el bosc, ja que en gairebé tots els relats hi apareix de diferents maneres. També les protagonistes dels contes, perquè tot i ser personatges diferents, podrien ser la mateixa persona. El que tenen en comú és que són sempre les que provoquen les crisis amb les persones amb què es relacionen. Són les que s’equivoquen, les que es conformen, les que no s’atreveixen a dir el que senten. És a dir, que el punt de vista de la narració dels contes és el de la persona que no fa les coses bé.

El tercer fil conductor és l’emoció predominant en les protagonistes: la ràbia. La ràbia entesa i mostrada de moltes maneres diferents: una ràbia latent, incontrolable, continguda, en forma d’ofegament, d’opressió… La veritat és que no he estat conscient de quin podria  ser el fil conductor fins que he guanyat el premi, un cop ho he parlat amb l’editora. Abans de publicar el llibre, veia que hi havia un fil conductor, però m’hauria costat més explicar-ho i ara ho veig clar.

Per què el bosc?  

Per mi és un espai molt familiar, he nascut a una casa envoltada de bosc i m’agrada, m’inspira. Volia mostrar com a vegades el concebem com un espai estàtic, on anem a relaxar-nos, però en realitat hi passen moltes coses, és sempre canviant. També volia plasmar la idea que totes tenim un bosc a dins on passen coses. La història de cada conte reflecteix el bosc de dintre del personatge. Així, el conflicte sempre es dona a l’interior, no és exterior. I tot i que el bosc no és el protagonista de tots els contes, sí que hi és sempre de manera secundària i metafòrica.  

Quin és el teu procés de creació?

No tinc una dinàmica fixa. Va a èpoques. M’agrada molt escriure els matins de cap de setmana, però no tinc una rutina, només vaig agafar-la per poder presentar el projecte al Premi Documenta. Respecte al procés de creació, el punt de partida a l’hora d’escriure un conte és una foto mental que jo tinc d’una escena, o d’una emoció concreta. Sempre parteixo d’una cosa petita. Llavors, l’escric tal com l’imagino i vaig estirant per veure si surt alguna cosa més o no.

«Escric els contes sense saber mai com acabaran. Crec que el final és el que més por em fa i el que més em costa»

Molts dels contes tenen un final força obert. Com dones un relat per acabat?

Crec que no ho decideixo gaire conscientment. El començo i si veig que va tirant, doncs vaig tirant. M’agrada bastant començar i acabar-lo el mateix dia, perquè si ho deixo a mitges, sento que tinc coses al cap que després ja no recordo. Jo escric sense saber mai com acabarà, crec que és el que més por em fa i el que més em costa. Suposo que arriba un punt en què no puc tirar més del fil i sento que ja he expressat tot el que volia. Moltes vegades també penso que els contes són massa curts i que potser els hauria d’engreixar més, però al final acabo decidint que no fa falta posar-hi palla i que si a mi em funcionen així, segurament al lector també.

«La farinera borda», el conte més llarg del llibre, és una història feta de fragments de diferent tipus que van cobrant sentit a mesura que llegeixes. Com ho fas per donar sentit a la història a partir de desordenar-la?

L’he anat escrivint desordenadament des d’un principi, no és que primer l’escrigués ordenada i després la desendrecés. Al principi no hi havia història, eren només retalls que anava escrivint. M’agrada escriure sense pensar gens amb cap mena de mètode, ni que hi hagi un conflicte, ni punts de gir. Són coses que vaig escrivint quan estic encallada i sento que no em surt res. Així, vaig anar engreixant el relat amb altres tipus de fragments com llistes, notes, converses entre diferents personatges… I tinc molts retalls que vaig treure, quan els vam revisar amb l’Eugènia [Broggi], l’editora, i d’altres que vaig afegir després, perquè vèiem que hi havia coses que igual no quedaven prou clares. S’ha anat modificant i transformant molt durant el procés de creació i segurament si no hagués guanyat el premi ara tindria una altra forma i no pararia mai de treure-hi o posar-hi coses.

Són contes independents que després ajuntes per presentar al premi, o neixen tots com a part d’un mateix univers?

Són fragments i relats que he anat escrivint al llarg del temps. Jo tenia clar que volia presentar-me al premi ja feia dos o tres anys, però com que soc una mica caòtica i no gaire disciplinada, anava escrivint coses que no estaven lligades entre elles, fins que em vaig adonar que era el darrer any que em podia presentar al Premi Documenta. Llavors, vaig decidir que el que volia presentar eren els retalls que havia anat escrivint i que acabarien formant el conte de «La farinera borda», perquè sí que giraven entorn la mateixa temàtica. A partir d’aquí, vaig començar  a recuperar coses que tenia ja escrites que creia que anaven en la mateixa línia. Algunes les vaig modificar perquè encaixessin, altres les vaig escriure de nou, però ja enfocades en la temàtica del llibre que tenia en ment.

Tot i això, sí que és veritat que l’ordre dels contes el vaig triar a consciència. El llibre té clarament una entrada i una sortida. El primer conte, «Dins meu», i el darrer, «La carxofa», que és un tancament de tot el que s’ha dit en el llibre, són més una mena de poema que no relats com a tal. El primer conte pròpiament dit obre al lector tot el que es trobarà en el llibre, ja que tracta uns temes comuns a tots. I l’últim conte, destaca per ser el més diferent pel que fa al contingut, l’edat de la protagonista és més gran, per exemple. També tenia clar que el de «La farinera borda» havia de ser al centre, perquè és el més llarg i es construeix a si mateix a partir de diferents fragments.

Hi ha paral·lelismes entre els contes, sembla que es comuniquin.

En un principi jo no havia pensat els contes perquè es comuniquessin entre si. Està clar que tot i que les històries i els personatges són inventats, tots beuen d’alguna emoció pròpia. Em costaria molt escriure sobre coses que jo no hagi sentit o que no hagi pensat. Llavors són personatges diferents, però que sorgeixen d’unes mateixes idees. Per exemple, quan vaig escriure el darrer conte del recull, després del de «La farinera borda», em vaig adonar que d’alguna manera estava fotografiant un dels personatges, però des d’un altra perspectiva, des de dintre, des de més a prop. Llavors, li vaig canviar el nom i vaig decidir que fossin el mateix personatge.

Quins són els teus referents a l’hora d’escriure?

Mercè Rodoreda, Lucia Berlin, Maggie O’Farrell, Carson McCullers, Irene Solà, Pol Guasch, Eva Baltasar, Lana Bastašić… En general em ressonen més les escriptores.