Les dones m’expliquen coses

Quan s’acaba el mes de març, a poques setmanes de Sant Jordi, editors, periodistes, llibreters i agents literaris comencen a experimentar els primer símptomes furtius i paroxístics de taquicàrdia. Aquests mesos, la prodigalitat de publicacions i de propaganda és digna d’una bacanal barroca on tot raja pel broc gros, des del caviar fins a la llet desnatada, i la missió dels periodistes culturals consisteix a passar el garbell, i encabat, a ordenar. Avui, agafem una cullerada d’aquesta minestra fumejant de llibres per dedicar un espai a sis dones debutants en narrativa que han irromput amb força aquest 2018.

Fa temps que el verb reivindicar, grapejat i malmès sense vergonya, ha deixat de ser reivindicatiu i s’està tornant un mot de gleva tan insuportable com maridar, imprescindible o alguns anglicismes com branding, random o mindfulness. Sobretot en el món vehement i desficiós dels mitjans de comunicació, habitualment en articles amb molta façana, reflexió d’eslògan i quasi nul esperit crític (el nul, per educació). Per això, si ara que-que-quequejo que aquestes autores són un must pel Sant Jordi que s’acosta, espero que, en cas de ser-hi, acabeu de llegir aquest paràgraf amb vocació literària i una mica d’ironia.

Aquest any hem tingut l’oportunitat de descobrir mitja dotzena d’escriptores catalanes que han pujat al carro de la narrativa amb l’ímpetu del debut i la seguretat de qui no escriu un relat només per passar l’estona. Una d’elles és la periodista Laura Pinyol, que s’ha atrevit amb El risc més gran (Amsterdam) d’explicar una història sobre les relacions sentimentals, que és un tema genèric de sempre i per això mateix arriscat de tractar, per explotat, però se n’ha sortir amb la distinció de la prosa, amb la força d’una veu narrativa que enrampa com qui toca els acords d’un amant punyent. Sandra Balagué ho explicava en aquest article.

Una altra narradora que s’estrena és la moianesa Miracle Sala amb La força de les paraules (Cossetània), un recull de contes que ens transporten al paisatge rural de Santa Maria d’Oló, el poble on va néixer. Un viatge als seus anys d’infatesa que juga moderadament entre realitat i fantasia a través dels records, guardonat amb el Premi de narrativa Món Rural. La imaginació, intensificada als ulls somiadors de nena i abocats al misteri, és l’eix al voltant del qual graviten les petites històries d’aquest llibre en què el poder de la llengua és més viu que mai. Aquí podeu llegir l’article que li ha dedicat Teresa Costa-Gramunt.

També debuta públicament com a prosista Eva Baltasar, que ja s’havia donat a conèixer com a poeta enduent-se el premi Sant Cugat en memòria de Gabriel Ferrater amb Animals d’hivern. El canvi de registre no ha alterat la qualitat del producte, i amb Permagel (Club Editor) Baltasar ha escrit una de les novel·les més insòlites i talentoses del que portem d’any. Hi ha el dubte que obris el llibre, lector, però cap ni un que t’aguantaràs el respir fins al final si el comences: el viatge és massa bell. Si ens deixem guiar per aquesta declaració d’intencions, entrarem perplexos en un món temerari on l’atreviment i el mineralisme (res a veure amb el Judici Final) de l’escriptura ens arrossegarà rabent pel corrent de les paraules. La mateixa Miracle Sala, en el paper de crítica, en va parlar a Núvol.

Amb un debut literari que recorda l’Empar Moliner del principi, la terrassenca Marta F. Soldado ha donat forma a una novel·la commovedora i vital amb molta tendresa i sentit de l’humor. En aquesta història narrada amb ironia i elegància, Soldado es fica a la pell d’una perruquera que es concep en solitud com Emma Bovary, la Celestina o la Colometa. El títol de l’obra, La felicitat d’un pollastre a l’ast (L’Altra Editorial), és un enginy però no és cap ocurrència gratuïta, perquè justament el pollastre serà el desencadenant d’una epifania gastronòmica sensacional. Aquí podeu llegir la crítica sencera.

Com que saber El que pensen els altres (Proa) és una incògnita temptadora i literària, llegir la primera novel·la de Clara Queraltó no només és una experiència satisfactòria, sinó tot un descobriment narratiu, expressiu, a voltes poètic. I Premi Mercè Rodoreda 2017. Es tracta d’un conjunt de contes penetrants i emotius que, tal com explica Isaac Cos en aquest article, obren la porta al desengany, a la frustraió, al desencís, a la tristesa, a la ràbia, a l’odi, al ressentiment i, fins i tot, a la revenja. El dolor que prové dels altres i la seva complexitat. Aquells moments en què la vida empeny endavant quan voldríem aturar el temps.

L’osonenca Irene Solà completa aquest sextet amb l’últim Premi Documenta, Els dics (L’Altra Editorial), una dosi virtuosa de literatura fragmentària que evoca la poètica, la genuïnitat i la força del món rural, la seva gent i el seu paisatge. Solà, artista i poeta a més de narradora, intercala la història de la protagonista amb els contes que ella mateixa escriu: una proposta metaliterària que toca de peus a terra sense renunciar al simbolisme, agosarada però segura, que sosté la seva vàlua en la ironia, la precisió i l’storytelling: d’on venen les històries, a qui pertanyen i a qui s’expliquen. Fa pocs dies vam parlar del llibre en aquesta entrada.

Estigueu al cas per Sant Jordi, que aquest any les dones narradores trepitgen fort.