Miracle Sala: som relat

2.04.2018

Diu el pensador i crític Roland Barthes: Innumerables són els relats del món. En efecte, els humans vivim immersos en relats dins d’un relat. Una narració fa pensar, fer i sentir, i a partir d’aquí compartir un món, un marc mental. Construir un món: aquesta és la força de la paraula, de les paraules. Així ha titulat Miracle Sala (Santa Maria d’Oló, Moianès) el seu recull de relats: La força de les paraules (Cossetània edicions), llibre amb el qual va obtenir el II Premi de Narrativa Món Rural. Aquest cap de setmana Miracle Sala ha rebut el premi Lletres de dones de relats curts, que es concedeix en el marc de la Fira del Llibre del Pirineu, a Organyà.

Miracle Sala © Ester Roig

Quan jo començava a escriure parava l’orella quan parlaven els grans escriptors, anotava mentalment les seves lliçons espontànies. Una vegada vaig sentir: aquesta noia té un món. Hi vaig pensar molt, en aquesta frase, i encara hi penso. Perquè tenir un ‘món’ és un patrimoni, si bé immaterial, és una bella herència de la terra, de la seva gent i de la seva història i cultura i, segons com, part d’un talent. I és que aquest ‘món’ en literatura s’expressa amb una determinada forma de narrar, i amb unes determinades paraules. Anava pensant en tot això a mesura que avançava en la lectura plaent, cal dir de seguida, de La força de les paraules, de Miracle Sala. L’escriptora, que sens dubte té un ‘món’: el que va viure en la seva infantesa i joventut en el món rural de la població de Santa Maria d’Oló, també té les paraules per dir-lo. Paraules pròpies de la llengua parlada a les cases, al carrer, al camp, un lèxic propi que ella empra amb tota la força tel·lúrica que conté.

Diem amb paraules, però també les paraules ens diuen, les paraules són vasos comunicants. Amb les paraules construïm un relat. En el cas de La força de les paraules, de Miracle Sala, i com si fos un acolorit àlbum de fotografies dividit en quatre parts: Primavera, Estiu, Tardor i Hivern, trobem un conjunt de fragments inspirats en vivències de l’autora en el seu lloc d’origen, ja que ara viu a la ciutat de Girona. En aquests relats trobem escrits episodis entre viscuts i imaginats –mai no sabem, quan fem memòria, on acaba una cosa i comença l’altra- d’una noieta que viu en un indret rural que, està clar, determina bona part del seu món real i literari.

Una petita joia, aquest àlbum amb imatges escrites on sentim ressonar no només els pensaments i sentiments del jo narrador sinó el so de les paraules amb què el diu. Llegint La força de les paraules visualitzem el món interior de la nena que tot vivint el món el descobreix i el recrea, ja que la fantasia és pròpia de les ments imaginatives. Cal dir també, ja que aquesta proposta literària ens porta a reflexionar-hi, que aquest seguit de contes o narracions dibuixen el que en podríem dir l’afirmació ‘jo sóc així’, sense que aquest jo hagi de considerar-se una entitat estàtica, ans al contrari, perquè sempre s’oscil·la entre la realitat i la imaginació creativa, la fabulació. Perquè al capdavall el relat que construïm de les nostres vides mai no és el que en podríem dir la realitat estricta, d’altra banda difícil de comprovar, sinó allò que viu el nostre jo intern, i que podria resumir-se en aquesta frase de la filòsofa Fina Birulés: En cert sentit som el microcosmos [és a dir: el món] de les històries que som capaços de contar.

Les històries que de nosaltres som capaços de contar, aquí rau la nostra condició humana, els humans som relat. I el relat que Miracle Sala ofereix a través de La força de les paraules és el relat d’una fotografia si així entenguéssim la memòria, on es mostra el seu retrat passat pel sedàs de la seva capacitat imaginativa i talent narratiu, així com un ampli i heterogeni retrat de grup: la família, els veïns, els amics, i tot això en el marc d’un entorn rural, immers en la natura, que li dóna una peculiar identitat.