Laura Pinyol. El talent més gran

1.03.2018

El risc més gran (Amsterdam Llibres) és la història de la Júlia, una dona de trenta-quatre anys que un dia decideix deixar enrere la seva vida i marxar amb els dos fills a un petit poblet del sud del país. Malgrat un argument aparentment senzill, la novel·la és d’aquelles que se t’enganxen a les mans. I és que el talent s’ensuma, a El risc més gran. Traspua pels porus d’aquesta obra amb què debuta Laura Pinyol, una veu narrativa que enrampa. No exagero: la història està ben traçada, és rodona, és de cirereta. Però, com en tota bona obra literària, el més important no és això. És l’estil: electritzant, personalíssim, brillant. Sense això, ja ho sabem, cap novel·la s’aguantaria.

El pròxim dissabte 1 de desembre Laura Pinyol hi serà al Mercat de Nadal del Llibre i participarà a una xerrada sobre les noves veus de la novel·la.

Laura Pinyol | Foto: Marc Castellet

Però el mèrit d’aquesta obra és que ho té tot: té continent i té contingut. I no tant perquè hi passin grans coses, que tampoc, sinó per la construcció dels personatges i de com aquests es relacionen entre ells. Són personatges perfilats, realistes, amb molta capa. I les seves històries encaixen les unes amb les altres com en un fil d’aranya perfectament teixit.

Tot està ben endreçat, a El risc més gran. L’autora sembra i recull: en aquesta novel·la cap argument no és deixat a l’atzar. I això, què voleu, s’agraeix especialment, en l’època en què vivim. Amb tant de fer aleatori, amb tanta cosa desendreçada i feta de pedaços i de posts i de tuits fets a cop calent, les coses treballades tenen un mèrit especial. La sensació quan un llegeix el llibre de Pinyol és que ha estat cuinat a foc lent.

I després hi ha la qüestió dels diàlegs, que mereixen un punt i a part. L’autora hi té traça, a fer parlar els personatges. Sembla ben bé que els sentim enraonar. A més, les converses es van encabint en el relat de la història d’una manera harmònica, gairebé orgànica. Sovint, amb un estil indirecte que estalvia els guionets, més dosificats.

Estil, personatges, diàlegs. Tot això és important. Però de què va, El risc més gran? Doncs és una novel·la que parla de relacions. Relacions entre una mare i els seus fills, entre una dona i diversos homes, entre dues amigues, entre una família. Relacions entre persones que tenen com a denominador comú aquest personatge excel·lentment dibuixat que és la Júlia Soteras. No és un tema especialment sofisticat. El que sí que ho és, de sofisticada, és la forma de narrar, d’enllaçar personatges. És el tremp, és la força d’aquesta veu narrativa que tot just ara descobrim.

Perquè, en efecte, som davant del debut d’un talent extraordinari. I això no és només un compliment: és el desig explícit de llegir més d’aquesta autora. És que, Laura Pinyol, sisplau t’ho demano, no t’aturis aquí.