Quin fàstic ser algú

Escric qualsevol cosa. Sento fàstic. Ho esborro i encara en sento més, perquè noto un restrenyiment asfixiant que m’envolta el cervell. Noto les meves trampes activant la maquinària, les conec, les identifico, he après, després d’uns quants anys de convivència, a anticipar-me a elles i desactivar-les. Però hi ha molt soroll. Tant soroll que em costa concentrar-me. Tinc massa informació, massa estímuls, massa menfotisme, massa patia. Una boira embruta el desig i el plaer. Busco desesperada coses que em facin pessigolles al còrtex, però la mandra se m’apodera i acabo sempre als llocs còmodes que simplement em deixen en encefalograma pla.

Les idees reboten pel cervell com una piloteta de goma i a cada cop que es fan contra les parets del crani van perdent pistonada fins que acaben fetes miques. No és res extraordinari ni únic, són èpoques i etapes i vaivens dels processos creatius i mentals. Però obro l’article d’una noia intel·ligent i m’atabalo. Llegeixo un llibre i m’entristeixo. Miro una pel·lícula i m’enfado. Jo no tinc res especial a dir. No és enveja, perquè soc perfectament conscient que no competeixo amb elles, ni puc ni ho he volgut fer mai.

L’ego és una cosa estranya, un verí molt addictiu. Et permet exposar-te, et permet compartir el que penses i el que escrius, et permet, fins i tot, fer alguns calerons d’aquelles idees que has raonat i endreçat. Però alhora és molt fàcil caure en deliris de grandesa, posar-te una pressió a tu mateixa d’haver de fer alguna cosa excepcional, excel·lent, brillant, que destaqui. Creure’t molt important és una tendència a vegades inconscient i involuntària que et pot donar moltes alegries, però que, en termes generals, et fa molt esclava. Perquè sempre necessites més. Perquè has de ser la millor. Perquè el mono de la validació és terrible i, tot i sabent (per les vegades que ho has aconseguit) que la vida sense aquesta droga és d’uns colors molt més vius i sincers, l’abstinència és un infern.

Quan escric un text sempre el passo a alguns amics de confiança, a la meva mare, al meu senyor. Mai no compartiria un text que no estic convençuda que té una certa qualitat. No busco, doncs, una validació sincera, jo sé que allò que comparteixo està bé, perquè no em permeto mostrar-me d’una altra manera. Però tot i així necessito aquest doble reconeixement. Necessito en vena, de forma immediata, que, després d’haver pensat una frase, algú em digui que aquesta frase és bona.

La Jemina Kirke va dir a Instagram que creia que les dones joves insegures potser pensem massa en nosaltres mateixes. Francament, té tota la raó. Jo feia dies que no escrivia perquè estava abstreta, autocentrada, mirant-me el borrissol del melic. Una visió distorsionada de mi mateixa m’estava fent creure que he de fer coses interessants, noves, trencadores, rigoroses i provocadores. Quin fàstic em faig. Quin fàstic aquest auto-enlluernament. Quin fàstic aquestes trampes. Quin fàstic autosabotejar-me creient-me que soc qui-sap-què. O potser són només excuses elaborades des de l’intel·lectualisme per justificar que estic mandrosa. Sigui com sigui, cal espavilar.

No soc ningú i mai cap de les idees que expresso és només meva. I quina sort.