Eva Baltasar. L’heroïna permagel

Permagel no és la marca d’un producte cosmètic, sinó el títol d’una de les millors novel·les que es publicaran enguany. Eva Baltasar va guanyar fa dos anys el premi Sant Cugat en memòria de Gabriel Ferrater (en vam parlar aquí) i ara debuta en la narrativa a Club Editor, amb una novel·la que Miracle Sala qualifica aquí de “personalíssima, bella, sorprenent”. El Gremi de Llibreters l’ha distingida amb el premi Llibreter 2018.

No havia vist ni sentit mai el terme permagel, però en llegir el títol de la primera novel·la d’Eva Baltasar em va semblar una paraula fresca, nítida, sonora. Com una llacuna polida pel vent de la muntanya. La contraportada del llibre defineix permagel com a “aquella part de la terra que no es desglaça mai” i la relaciona amb “la membrana que revesteix l’heroïna” de la novel·la.

La prosa de Baltasar és decidida i potent. “S’hi està bé, aquí”, diu la primera frase, i sembla, més que una introducció de la història, una reflexió que farà de seguida qui llegeixi aquesta obra tan original: perquè hi quedarà enganxat. Al final, una conclusió a mode de sentència: “Però és la vida, la salvatge que ens cerca i ens assetja”. Entremig, la trajectòria d’una dona suïcida que, tot i contemplant les possibilitats de la mort, ens explica els detalls íntims del cor, el cap i el cos com a forces poderoses de l’existència. La protagonista desplega el seu recorregut en capítols de totes mides: n’hi ha que ocupen una pàgina o un parell, altres que són més llargs, un que consta d’una sola línia. Hi planen la descripció de les emocions, els pensaments raonats, la consciència de la pell. Refugiada sota el propi permagel, l’heroïna no deixa de cercar recursos, escletxes o fragments més fins d’aquesta capa que la cobreix, per sortir a l’exterior i respirar fondo, abandonar la naturalesa pètria i fluir amb la vida que passa.

Eva Baltasar és una gran poeta, tal com ho testimonia una carrera ben consolidada de publicacions i premis. Però ho seria igual si només coneguéssim l’estil de la seva prosa, elegant i carregada d’imatges atrevides, sensorials i vigoroses, fora dels tòpics. Frases curtes, enèrgiques. Una narració personalíssima, bella, sorprenent. Expressions que combinen energia i lirisme, paraules que “fan verdet”o que van “descalces”, aromes “de pàrquing”,  comparacions grotesques i per això eficients: “els pentinats d’home són com el sistema operatiu d’Apple, altament compatibles amb tota forma de vida.” I metàfores que recorren a la presència animal, com aquesta imatge esplèndida del futur: “El futur espera i és un ren, aturat en una carretera secundària.”

Tota la novel·la s’enfoca des de i cap a l’univers femení: la visió que té la protagonista d’ella mateixa i les pròpies circumstàncies, la relació amb les dones de la seva família (mare, germana i nebodes) i amb les seves amants. Transtorns psicològics, efervescència del desig i el sexe entre dones, el descobriment del “jo” narratiu a través d’un llenguatge viu, modern, terapèutic i desbordant.

La protagonista es revela una suïcida, però és molt vital. Sembla cínica i freda, però té tendresa i paciència. És irònica, però també filòsofa, amb un món interior riquíssim. Sembla que li faci mandra viure, però li encanta passar el temps llegint, gaudint del sexe, del menjar, de l’art… “Les persones són una acumulació de vestits i sabates”, diu en un moment de l’obra. Però a través de la vivesa i el ritme que imposa la seva llengua i la sinceritat de les sensacions que hi aboca, sabem que ella és això i molt més.

Permagel enceta una trilogia que es continuarà amb Boulder i Mamut. Felicitem Eva Baltasar per haver entrat a la novel·la trepitjant fort, amb la passa ferma d’un estil poètic i personal que trenca el gel i s’emporta el lector pel corrent de les paraules.

Podeu comprar Permagel d’Eva Baltasar al portal llibreter Libelista.