Neo Sora: «No volia fer una pel·lícula funerària de Ryūichi Sakamoto»

L’estilitzada silueta del canonitzat compositor Ryuichi Sakamoto contrasta amb la penombra d’una sala pràcticament buida. La càmera s’apropa i s’allunya, emfatitzant les mans i la relació del pianista amb l’instrument, fent servir llum i ombra per immortalitzar el mestre. És inevitable i esglaiador pensar que Sakamoto intueix la mort i que, d’alguna manera, està interpretant en uns llimbs interdimensionals. Neo Sora (Nova York, 1991), el seu fill, ho filma amb manierisme i un detallisme obsessiu: la pausa i el compungiment de dolor, fruit d’una malaltia en estat avançat; el moviment més banal (com es posa bé les ulleres); algun estossec; la concentració, la mirada perduda a l’infinit; l’indici, també, d’algun gest de somriure en la comissura dels llavis; la respiració relaxada després de cada cançó; el reflex mat del Yamaha, donant-nos alguna visió d’un altre món, mentre se sent el músic fullejant amb les partitures. Sora ho capta amb un blanc i negre solemne i un anhel filial per homenatjar en vida i acomiadar el seu pare amb un concert íntim. A Ryūichi Sakamoto | Opus, el cineasta ens acosta a la figura en un tête-à-tête on imatge i música conflueixen en una sort de poètica audiovisual, una mena de sessió ritual i catàrtica. Parlem amb el director del film que, després de passar pel D’A Film Fest de Barcelona, ara s’estrena a sales de la mà de Filmin i Elástica.

És una pel·lícula brutal, en un sentit estètic però també, m’atreviria a dir, espiritual.

Brutal? M’agrada molt que la qualifiquis d’aquesta manera.

Quin impacte emocional t’ha suposat fer-la?

No ha estat dolorós, si et refereixes a això. Em sento feliç i, sobretot, afortunat d’haver tingut l’oportunitat de compartir aquest projecte amb ell just abans que morís. M’he adonat que no molta gent té el temps ni l’oportunitat d’acomiadar així el seu pare. N’he sigut conscient sobretot després de mostrar la pel·lícula als festivals, vaig ser conscient de la immensa sort que he tingut. Per exemple, després d’ensenyar el film al New York Film Festival, una noia es va apropar a mi i em va dir: “El meu pare ha traspassat fa poc i només et vull dir-te com n’ets d’afortunat”.

La mort del teu pare és molt recent de fet, quan el filmes ell ja està malalt.

Vaig poder parlar amb el meu pare abans que morís. No gaires persones poden dir el mateix. Vaig poder fins i tot parlar amb ell al llit de mort, on vam tenir converses molt íntimes, molt obertes i agradables. Sé que ell mateix, per exemple, no ho va poder fer amb els meus avis perquè sempre estava fora, girant pels Estats Units. Treballava a l’estranger quan els seus pares van morir. Crec que és un privilegi gaudir d’una relació estreta i vinculada amb el teu pare, com va ser el meu cas. I poder fer aquesta pel·lícula col·laborativa amb ell significa, d’alguna manera, una culminació vital.

Jo crec que provoca en l’espectador un sentiment contradictori. És gratificant pel seu grau de sensibilitat i intimisme, però d’alguna manera també dolorós, perquè sabem que és un dels últims contactes de Sakamoto amb la música.

Puc entendre que els seus seguidors tinguin aquesta experiència paradoxal que estàs relatant. És obvi que és trist i punyent, però és cert que jo, en aquell moment, ja estava fent el dol, ja havia acceptat que el meu pare es moria i vaig tenir el temps d’acomiadar-lo i, com et deia abans, vaig topar amb la manera de fer-ho bé. Per vosaltres, aquesta pel·lícula és una manera d’acabar amb la seva vida i continuar el seu llegat. Opus pot significar, d’alguna manera, un funeral, un adeu per sempre més, però és impossible que ho sigui per mi, perquè conservo molts més records i experiències de després de la pel·lícula que m’acompanyaran tota la vida. En qualsevol cas, és molt interessant recollir les diferents reaccions que té el públic quan s’enfronta a la pel·lícula. Jo sé que el meu pare era molt estimat i entenc que, com més fan ets de Ryūichi Sakamoto, més patiment i aflicció sentiràs en veure aquest concert.

Filmar-la t’ha ajudat a fer front al dol, a gestionar la pèrdua?

Sí, és clar que sí. La família ja sabíem què venia. El procés de fer la pel·lícula no em va xocar emocionalment per això, no almenys d’una forma molt intensa. Sí que hi ha un moment en què jo m’adono que ell ja no hi és, que ha marxat. Estàvem fent la mescla de so, en una de les etapes finals de tota la pel·lícula, després del rodatge, l’edició d’imatge i tota la resta. Estava tot muntat i filmat, només faltava aquesta part. Recordo que va ser just una setmana després del funeral. L’enginyer de so, Zak, m’estava ensenyant com de diferent sona una mescla amb Atmos, que comparada amb qualsevol altre format és impressionant, molt tridimensional. Estava amb els auriculars escoltant i de cop vaig veure el meu pare allà davant meu, tocant el seu piano. En aquell moment em vaig trencar, va ser molt emotiu, perquè et prometo que pensava que podia arribar a palpar-lo.

És un homenatge però també un comiat.

El procés, insisteixo, va ser molt sanador per mi. Em va ajudar molt a suavitzar la pèrdua, a posar en ordre alguns sentiments. Després que morís, hi havia molts obituaris i articles sobre la seva vida. Al principi, quan els llegia per primera vegada, pensava que eren molt macos, alguns d’ells preciosos. Fins i tot vaig aprendre moltes parts de la seva vida que ni jo coneixia. Després, en un determinat moment, em va començar a cansar i vaig decidir que ja no volia llegir més aquest tipus de contingut, perquè tot era molt conclusiu, molt formal o distant. No m’ajudava pel tipus de connexió que jo tenia amb ell, que era de pare-fill. Eren textos que em feien oblidar els records que jo tenia amb ell. De cop, pensava: qui és aquesta persona de la qual parlen?

El teu treball permet immortalitzar-lo, en aquest sentit.

Quan vaig veure la pel·lícula, un cop acabada, vaig pensar que era just el que buscava. M’agrada que no tingui cap narració, ni declaració, ni entrevistes, ni res al que agafar-se més enllà d’un compositor interpretant la seva obra. La pel·lícula no t’ensenya més del que és, no t’explica cap més altra història que el que veus a pantalla. Per mi això va ser molt important, em vaig sentir molt realitzat. La miro des del meu propi bagatge, i fent servir els meus sentiments. No hi ha una veu que expliqui ni com em sento, ni com se sent ell. No és, tampoc, un ritual ni un film funerari. Simplement, soc jo tenint una experiència contemplativa i estrictament estètica. Crec que per això mateix és una pel·lícula positiva i per això et dic que, per mi, no és dolorosa, de manera que hi puc tornar tantes vegades com vulgui.

I cadascú pot tenir la seva particular relació amb la pel·lícula.

Exacte, i això d’aquesta manera és tot molt especial i molt millor, perquè no és un biopic o un documental, on t’ensenyen com era la persona, què pensava o com es comportava. I mira que normalment ja m’agrada, aquest tipus de cinema, eh, tot i que aquí no volia plasmar aquest format. Volia que fos senzill, naturalista. Hi ha un director que m’agrada molt, Hou Hsiao-Hsien amb el qual em sento particularment lligat perquè, simplement, mostra. Res més. T’ensenya la gent, l’ambient o un espai, sense explicar ni intervenir narrativament. No imposa cap perspectiva més enllà que la de la seva càmera i això m’encanta.

Creus que la intenció de solemnitat que plasma el film va influir en aquesta decisió minimalista?

Cada vegada que faig una pel·lícula penso en l’essència que vull que tingui. Per mi, a Opus, el focus era el cos i la seva fisicitat. El meu pare estava malalt i això és notori, però també s’hi copsa la seva atenció obsessiva pel piano. No únicament com un instrument que fa música a través de les tecles, sinó més aviat com un objecte tangible constituït per metall, cordes i fusta. Vam estar parlant molt com volíem treballar la proposta estilística, i vam partir molt d’aquest binomi home-piano.

Per això vas triar el monocroma? 

El blanc i negre et permet contrastar i emfatitzar les textures de la pell i del seu piano, en un grau molt més exagerat que el color, que ho dissipa més tot. També t’ajuda a captar millor els moviments mentre ell toca, és com que alenteix el temps. I, alhora, és molt gratificant veure com les fronteres entre l’ombra del meu pare i la de l’instrument fraternitzen, com les siluetes es fusionen, juguen. Tot això funciona molt bé amb el monocroma, i expressa molt millor les pretensions estètiques que buscàvem.

“No tothom té la sort d’acomiadar-se així del seu pare”

Pares molta atenció a la llum, també.

Té a veure amb el mateix. Són decisions artístiques que busquen una determinada atmosfera. Tot gira entorn del seu cos i al piano, i l’instrument es pot concebre com una extensió seva. També està rodat de manera que hi ha llum diürna i llum nocturna. El film s’inicia de dia i acaba de nit.

Com la vida.

Com la vida.

Com vas abordar la filmació d’aquest concert? És a dir, què era indispensable per a tu?

Pel que fa al so, vam comptar amb aquest enginyer que et dèia abans, que es diu Zak. És algú brillant, una mena de llegenda allà al Japó. Ha treballat molt amb el meu pare, i va entendre a la perfecció el que ell volia i com volia sonar. Fins i tot, tenia una idea molt interessant de plasmar els silencis, i aquests moments de pausa. Vam parlar molt sobre com plantejar el set i vam arribar a la conclusió que ens interessaven molt els detalls, sonorament parlant. Per això vam microfonar les tecles, l’interior del piano o els pedals, i ho vam acabar ajuntant tot. Crec que el resultat és increïble.

Has estat treballant en altres projectes de ficció. Era el primer cop que abordaves la filmació d’un concert musical?

No. Aquest, de fet, és el segon cop que faig una pel·lícula d’un concert. Vaig rodar, fa molt de temps, un recital per a dos músics de jazz. Però en aquell cas va ser amb públic. En el cas d’Opus, teníem tres càmeres, i una capacitat de moure’ns molt còmodament, molt flexible.

Recordes què va ser el primer que et va dir el teu pare quan va veure la pel·lícula?

Ho recordo, sí. Em va dir que li havia agradat. Després es veu que li va dir a la meva mare: “Encara no estic mort. Per què m’està matant, ja?” [riu]. Ho va dir de broma, però és cert que el final té aquest toc poètic, transcendental, que lliga molt bé amb la mort. En definitiva, penso que va quedar prou content, que era una bona pel·lícula.

És una proposta minimalista, ja no només en sentit formal, amb absència d’elements perifèrics, sinó també en un sentit atmosfèric, gairebé místic. Buscaves aquesta intimitat?

En realitat érem molta gent, darrere la càmera, el que passa que no es veu. Entre operadors, assistents, equip de so i il·luminadors… molta gent, déu n’hi do. En aquest sentit, no es podria dir que és una pel·lícula intimista. I en canvi, el fet que jo treballés amb l’equip que havia escollit per una qüestió de confiança, sí que va fer que l’ambient fos segur i en aquest sentit, íntim. Vaig buscar gent molt sensible i això és molt important, defineix molt el resultat i dota el film d’una sensació d’honestedat, fraternitat i confiança.

I el teu pare, com es va sentir, durant el rodatge?

Crec que l’ambient va propiciar que ell se sentís molt còmode i relaxat. És interessant perquè ell era molt tímid i reservat. Quan ets així i et trobes de cop i volta en un entorn desconegut, al principi estàs nerviós o tens. El meu pare, al principi, estava així, semblava algú molt vulnerable. Però quan començava a tocar, se li activava com un botó de pilot automàtic i, llavors, tota aquesta vulnerabilitat desapareixia. En certa manera, es despullava emocionalment i s’alliberava de tot el que l’envoltava. No vam haver de fer grans esforços perquè se sentís còmode. En el moment en què se concentrava en el piano, tot fluïa sol.

M’imagino la teva infantesa plena de pel·lícules i música. Per què vas triar el cinema?

El meu pare em va ensenyar molt de cinema i molta música, al principi de la meva vida vaig tenir un entorn connectat amb les dues coses. Va ser a la universitat quan vaig fer un curs de cine i em vaig adonar que tot el meu interès es dirigia a les pel·lícules, i que era el que realment volia fer. 

Si haguessis de quedar-te amb una obra del teu pare, quina seria i per què?

Et diria la fàcil, que és “Merry Christmas, Mr. Lawrence”, la que tothom coneix. Hi va haver un moment en la seva vida en què realment estava cansat d’aquesta cançó. Tothom li demanava que la toqués, tothom li recordava, i la va acabar avorrint. Un dia ens va explicar una història molt divertida: en una ocasió, va anar a veure un concert de James Taylor & Carole King al Japó, i diu que no sabia si tocarien “You’ve Got a Friend”, que és la seva cançó més famosa. Com a fan, ell volia sentir amb totes les forces aquesta cançó i finalment la van tocar, no hauria pogut marxar sense sentir aquest tema. Va pensar que era el mateix que li passava a ell amb “Merry Christmas, Mr. Lawrence”, tothom esperava que la toqués i era lògic que així fos, era la favorita del seu públic i no ho podia negar. La cosa és que després d’aquesta experiència, segons em va explicar, la va tornar a incloure en la seva setlist. D’alguna manera s’hi va reconciliar i li va tornar a agradar. Tornant a la teva pregunta, aquesta és la seva cançó més representativa, però no és la meva preferida.

I quina seria?

N’hi ha dues, que surten al meu film, que són “Aubade 2020” i la mateixa “Opus” i m’agraden molt perquè no són excessivament emocionals, són molt calmades, molt relaxants i fins i tot costumistes. Són cançons que reivindiquen la rutina. És com que t’aixeques del llit, fas el que fas cada dia, tornes a anar a dormir i després et tornes a llevar. I així successivament. D’alguna manera et diuen que viure és això. M’encanten les vibracions que em desperten aquestes cançons, perquè diuen molt amb molt poc.

On vau rodar la pel·lícula?

Són els estudis 509 al NHK, que seria la BBC japonesa, i estan al districte de Shibuya, a Tòquio. Cuiden molt bé el so i el meu pare va pensar que era el lloc idoni per gravar.