Clara Queraltó. El que pensen els altres

7.03.2018

Sovint, tenim premonicions del que pensen els altres. Potser tant sols es tracta d’una intuïció superficial, però, en més o menys mesura, ens hi avenim, és a dir, permetem que tots els pronoms es barregin amb el jo. “Las personas del verbo”, que diria Jaime Gil. Hi ha alguna cosa de nosaltres que es perd en ells, en vosaltres, en tu i sense adonar-nos-en ens anem fragmentant. La identitat és un material que s’esmicola entre els dits i Clara Queraltó (Pla del Penedès, 1988) n’ha ajuntat algunes peces valuoses. Amb El que pensen els altres (Proa, 2018) la jova autora ha obtingut el Premi Mercè Rodoreda 2017 i, d’aquesta manera, inicia amb bon peu la seva carrera literària.

Clara Queraltó ha guanyat el premi Mercè Rodoreda | © Dani Codina Omnium Cultural

El llibre presenta un recull de contes intensos i punyents, potser estrictes. La vida hi apareix continguda d’una manera dolorosa i trencadissa, des de la seva duresa irreversible. Es tracta d’històries interrompudes, no des del punt de vista narratiu, que també, sinó per experiències violentes. Hi ha lloc per al desengany, per a la frustració, per al desencís, per a la tristesa, per la ràbia, per l’odi, pel ressentiment i també per a la revenja. El dolor que prové dels altres i que sense voler-ho consentim, amb tota la seva complexitat, es deixa redactar per la prosa de Queraltó, directa, senzilla i, alhora, delicada. Es pot percebre una poètica rodorediana en la textura dels seus contes i, per aquest motiu, encara li és més escaient la distinció del premi.

En la majoria de contes apareixen personatges femenins que s’encarreguen de fixar la història, ja sigui assumint el discurs en primera persona, o bé, a través d’un narrador extern. L’autora també convida a les seves pàgines altres personatges vulnerables, com ara víctimes de violència domèstica o joves homosexuals, la qual cosa diversifica aquestes veus subalternes que cal contraposar al discurs heteropatriarcal, molt arrelat, encara, en la literatura.

Per exemple, el lector podrà llegir la carta anònima dirigida a la Sònia, la dona d’en Martí, explicant-li la relació d’adulteri que la remitent ha tingut amb el seu home durant més de tres anys i que acaba confessant, en part per desfogar-se, en part per solidaritat amb ella. També podrà seguir de prop la història de la Maria del Mar, una nena òrfena que creix en un internat de monges, convivint amb l’expectativa d’una adopció que, malgrat donar-se tampoc no serà la solució que ella esperava. Una altra història és la de la Mariona, la nena de les sabates de xarol, que voldria caminar dins seu per travessar la infantesa però té una experiència decebedora. Més endavant, el conte Filla continua aquesta història amb una Mariona adolescent i rebel que passarà comptes amb la seva mare pel que va passar quan era una nena.

Quan el lector s’hagi introduït, plenament, en l’univers de Queraltó, s’adonarà que hi ha diverses històries que comuniquen, que es freguen, fins i tot que comparteixen escenaris i personatges. El conte de la Mariona, amb les seves dues parts, activarà les suspicàcies dels lectors més malpensats que, a aquestes alçades, es preguntaran si no estan llegint, més aviat, una novel·la-collage dsseccionada pels seus angles i pels seus perfils. Aquesta lògica interna, segurament, és l’aportació més ingeniosa de l’autora, pel que fa a l’estructura del text, encara que ella, en línies generals, es mantingui al marge de l’experimentació narrativa a què ens tenen acostumats altres autors del gènere, especialment des del BOOM hispanoamericà.

Els lectors més avesats a la poètica de borgiana, per exemple, hi trobaran a faltar aquesta gimnàstica metaliterària on abunden ruptures constants de l’expectativa. Defecte o virtut? Com sempre, això dependrà del gust dels lectors i a ells els recomanem, novament, que llegeixin El que pensen els altres.