Com un llibreter de clausura

Abans d’obrir els ulls, somric. La boira del despertar no m’ha despistat i sé molt exactament on soc: a frec de la lletra C de la secció Ficció, a la Connexió Papyrus. La nit precedent, just abans d’apagar el llum, vaig estirar el braç enrere i vaig agafar a l’atzar un dels llibres que tenia arran de cap i prop dels quals he dormit: Una cinta de dol al capell, de Llorenç Capellà, premi Víctor Català 1984, editorial Selecta. No vaig saber llegir-hi cap auguri i així, tot seguit, em vaig adormir plàcidament. Com dormir millor que entremig de llibres?

De fet, el punt culminant de l’excitació, en aquesta experiència, haurà estat el començament. O potser els minuts que van precedir el començament, quan encara quedaven clients a la llibreria i jo, fent veure que era un més, reia per dintre d’un riure infantil: “Jo em quedo!, jo em quedo!” m’anava repetint. I així a l’hora de tancar vaig tenir l’honor de fer girar la clau. Des de dintre. Ja estava, sol i clausurat —amb només vint minuts d’interrupció pactats amb la fotògrafa de Núvol— durant les vint-i-quatre hores següents. El matí, però, mentre em llevo, m’assalta un dubte: he d’escriure una crònica de tot plegat per Núvol però què diré si tot és plàcid i feliç? De què parlaré si no es produeix cap sotrac, cap esgarrinxada, res que sigui assimilable al famós conflicte tan popular als tallers de creació literària? Puc fer servir de conflicte inicial, o si més d’interrupció fructífera de la placidesa, el tren que passa a poques desenes de metres i fa massa soroll? L’aire fred que s’infiltra per sota la porta en aquest sobtat i breu rebrot d’hivern? El fet de trobar una novel·la de Toni Morrison desada a la lletra B? Si almenys hagués tingut un malson a la Stephen King, amb llibres de sobte àvids de carn humana…

El que puc fer, mentre hi vaig pensant, és explicar-vos breument què és Connexió Papyrus, car de llibreries com aquesta en són parides ben poques, si se’m permet parafrasejar el mestre Vicent Andrés Estellés. Va néixer de la ment fecunda i generosa d’un bibliotecari jubilat, Jordi Artigal, que va saber reunir un grup fornit de voluntaris que fan girar una maquinària sense ànim de lucre. I la funció d’aquesta maquinària és de donar una segona oportunitat als llibres abandonats, tant per biblioteques com per particulars. De fet, es podria dir que més que una llibreria de segona mà, és un refugi. Ho demostren prou bé els preus practicats: cinquanta cèntims pels llibres infantils i juvenils, dos euros pels altres. Sense excepció. Aquestes dues tarifes úniques no corresponen al preu suposat dels llibres, són la contribució que el visitant paga per poder endur-se un llibre. I això vol dir que és possible, per dos euros, endur-se meravelles que en altres llibreries ventureres estarien reservades a clients amb poder adquisitiu confortable. Em va passar, un dia en què vaig tenir la sort de ser present al moment en què algú venia a desfer-se dels deu volums de l’Alcover-Moll. La veu em devia tremolar quan vaig preguntar: “Ah, i quant valen, aquests deu volums?” Resposta lacònica de Jordi Artigal: “Deu volum a dos euros el volum, són vint euros”. Ho deia com si no hi donés importància, però el seu somriure gairebé trapella donava a entendre que era conscient que la funció de la Connexió Papyrus és també, a vegades, d’oferir l’oportunitat de rebre un regal de la vida.

Així doncs, per agrair alguns d’aquests regals, quan m’ho proposen hi vaig a presentar llibres meus, i un parell de vegades l’any em vesteixo amb roba gastada (els llibres vells solen ser companys de viatge de la pols) i m’hi endinso per ajudar en l’endreça i la classificació. I he après l’art dolorós de llançar llibres, quan estan fets malbé —i el dolor, sempre, és especialment agut quan es tracta d’un llibre en català; per què deu ser?—. Tot plegat no és poca feina. Ho entendreu si veniu i contempleu aquesta antiga nau industrial modernista, amb un sostre que deu arribar a deu o dotze metres d’alçada, d’uns dos-cents seixanta metres quadrats a peu pla (ho he mesurat avui, havent dinat), els dos terços dels quals ocupats per la llibreria. I quants llibres? “Qui ho sap?”, em respon Jordi Artigal. Faig números molt aproximats: uns cinquanta-cinc llibres per lleixa, cinc lleixes per prestatge, noranta-dos prestatges: 55x5x92= 25.300 llibres —mil més, mil menys—. (Ja veig que us interessa i millor que us informi, doncs, dels horaris: la llibreria obre els dilluns, dimecres i dissabtes de 16h a 19h. La veureu de lluny, és a quatre passes de la xemeneia gran de Celrà.)

Vaig passar una nit, doncs, entre tots aquests llibres, i abans n’havia endreçat, i tot endreçant mentre es feia fosc havia ballat una mica, aprofitant el tocadiscos i la petita col·lecció de vinils a disposició dels llibreters de torn. Amb un vell Benny Goodman, havia ballat. Finalment, m’havia instal·lat al matalàs prop de la lletra C, amb un edredó de circumstància. La quinzena de finestrals enormes que envolten l’edifici feia impossible no continuar veient els llibres enmig de la nit, i això era bo. Com ho eren els grinyols discrets que anaven ressonant de tant en tant, ara aquí ara allà. Si admetem que, per les seves característiques, un llibre és un objecte que s’apropa bastant al que podria ser una forma específica d’ésser dotat d’una ànima, podríem admetre que un llibre quasi respira; i aquesta quasi respiració, esclar, és silenciosa. Però si vint-i-cinc mil llibres quasi respiren ensems, llavors ja no és ben bé silenci, i els grinyols semblen la cosa més natural del món. Com, al matí, em sembla la cosa més natural del món sentir un gall en la llunyania. Per això, també, el somriure d’abans d’obrir els ulls. I un dia que avança com un riu tranquil: fer la feina que toca com si fos un dia normal, amb pauses per tornar a ordenar i endreçar, fullejar, llegir, mandrejar, i tornar a treballar. I tot en una llibreria tancada de la qual seria una mena de vigilant distret. I no, cap conflicte, cap enjòlit, cap cop de teatre.

Però aquestes vint-i-quatre hores no acaben així.

Perquè la llibreria, cada dijous del món, acull un club de lectura en veu alta. Són deu, dotze o quinze amics de lletres que es reuneixen, seuen formant un cercle aproximatiu i llegeixen durant si fa no fa una hora. Han llegit, així, entre d’altres i de dijous en dijous, la Ilíada, l’Odissea, l’Eneida, la Divina Comèdia o Canigó… i ara llegeixen el Gènesi. Demano si em puc afegir al cercle i així, quan ja acaben de passar les vint-i-quatre hores de clausura, jo també llegeixo una estona en veu alta. El fragment que em toca (capítol 27, versicle 41) comença així, a la Bíblia Catalana Interconfessional:  “Esaú odiava Jacob per la benedicció que el seu pare li havia donat, i es deia: «El meu pare morirà aviat. Llavors mataré el meu germà Jacob.»”. Ah, aquella gent d’abans sabia com fer per trobar conflictes narrativament fèrtils. Però jo, aquesta vegada, prefereixo quedar-me amb la sensació de seguretat que solen infondre les llibreries, que són, segons els gustos, temple, plaça major, búnquer o bombolla de paper i lletres.