D’un temps ençà Mercè Rodoreda està en voga als escenaris catalans. Tot i això, la seva producció dramatúrgica reposa somorta en un calaix mentre se succeeixen les contínues adaptacions de les seves novel·les i relats. Més enllà de l’èxit de La senyora Florentina i el seu amor Homer, que el 2017 Sergi Belbel va muntar a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya i que va servir per consolidar la trajectòria naixent d’Elisabet Casanovas, els textos teatrals de l’autora de Sant Gervasi no es prodiguen gaire per l’escena catalana. Aquesta mateixa setmana, la Sala Gran del TNC acomiada la versió coral de La plaça del diamant dirigida per Carlota Subirós, mentre el Lliure de Gràcia li pren el relleu del testimoni escènic rodoredià amb l’estrena de El dia que vam matar els llops, un espectacle inspirat en l’univers narratiu de Rodoreda i, molt especialment, en els seus contes, que estarà en cartell fins al dia 12 de novembre. La creadora val·lisoletana Lucía Miranda comanda, així, la sisena edició del projecte IT Teatre —la quarta coproduïda pel Lliure— per submergir-nos en una proposta poètica i onírica amb una estètica altament cuidada.

Fa un parell de temporades, Miranda va sacsejar la cartellera barcelonina amb Casa, un tractat sobre el dret de l’habitatge presentat, precisament, al Lliure de Gràcia i elaborat amb les tècniques documentals del teatre verbatim. Els responsables de l’Institut del Teatre no van dubtar a fitxar-la per capitanejar la nova edició del projecte IT Teatre, una iniciativa pedagògica de recerca escènica i inserció professional endegada el curs 2016-17 amb Esquerdes parracs enderrocs, el darrer muntatge que va firmar en vida el polifacètic artista Carles Santos, al costat de Jordi Oriol. 

Des d’aleshores, el projecte ha aglutinat cada any un conjunt diferent de graduats recents de l’Institut del Teatre al voltant d’un creador de renom, a imatge i semblança de la consolidada companyia IT Dansa que just enguany ha celebrat els 25 anys d’existència. És una bona notícia per a la salut escènica del país que l’única acadèmia pública de teatre i dansa de Catalunya —una institució centenària i una de les més rellevants de l’estat— disposi d’aquests mecanismes de testatge i projecció dels seus graduats. 

En només sis edicions, el projecte IT Teatre ens ha deixat muntatges notables com Dies blancs (2022), dirigida pel belga Fabrice Murgia o Viaje a la Luna (2021), on Marta Pazos va adaptar l’únic guió cinematogràfic escrit per Federico García Lorca i que va optar a diversos premis de la temporada. Qui escriu aquestes ratlles va tenir l’honor de formar part de l’elenc de la segona edició del projecte, amb Amnè(i)s(t)ia: Say Sorry (2018), adaptació catalana del muntatge Amnes(t)ie del creador belga Chokri Ben Chikha que, després d’estrenar-se a la Sala Beckett i de passar pel Temporada Alta, va fer una petita gira per Bèlgica i els Països Baixos, arribant a representar-se, en català, al prestigiós NTGent de Milo Rau. El reconegut artista Roger Bernat també va dirigir el projecte el 2019, amb l’emocional proposta Flam, que va encetar la col·laboració entre el Lliure i l’IT Teatre que ara culmina amb aquesta obra de Lucía Miranda. 

Seria desitjable que la col·laboració entre el Teatre Lliure i l’Institut del Teatre continués sota la nova direcció de Julio Manrique. Fet i fet, els lligams entre ambdues institucions situades a banda i banda de la plaça Margarida Xirgu haurien de ser més fluids i orgànics. Aquesta entesa és, segurament, la mostra més palpable d’aquella fugaç idea de la ciutat del Teatre de Montjuïc que tant es va prodigar en determinats cercles polítics i culturals de la ciutat a principis dels 2000.

• 

  Crítica

  L’activista i el Zuckerberg doppelgänger

  Martí Figueras

• 

  Vet-ho aquí

  El surrealisme de Lorca

  Laura Lázaro Prat

• 

  Jaume Forés Juliana

  Entre l’amnèsia i l’amnistia

Centrem-nos, però, en el muntatge que ens ocupa. Lucía Miranda va descobrir els contes de Mercè Rodoreda gairebé per casualitat, amb la seva estrenada maternitat, tal com ella mateixa admet en el programa de mà de l’espectacle. La seva dramatúrgia reivindica aquesta troballa i accentua el vessant juganer i infantil d’explicar i imaginar rondalles. El dia que vam matar els llops és un homenatge encobert a la tradició ancestral de la transmissió oral d’històries, faules i llegendes. Petites mentides i ficcions que els humans transmetem de generació en generació per ajudar a explicar-nos el món. L’obra és una invitació a abandonar-se al somieig infantil, amarada de cançons i músiques populars: des del cuplet El vestir d’en Pasqual, que va popularitzar l’enyorada Núria Feliu, als sons de la rumba catalana o la magnífica i efectista —tot i que potser una mica gastada— tonada de Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sisa. 

Acords i harmonies desfilen a cop de guitarra, piano i refilets de flauta travessera i clarinets. Per això sobta que, cap al final de l’obra, enmig de tanta música interpretada en directe, irrompi de sobte una gravació de La Trinca. La música enregistrada trenca amb l’atmosfera d’encís artesanal que els vuit intèrprets, tots ells graduats a l’Institut del Teatre els darrers sis anys, descabdellen al llarg de l’obra. Entre el polifacètic elenc destaquen les habilitats musicals de la cantautora Lia Sampai, amb un monòleg recitatiu d’extrema dificultat. No obstant això, sempre estaré a favor de reivindicar el trio de Canet de Mar des de l’escenari del Lliure. Dur la cultura popular a escena sempre contribueix a teixir i enfortir l’anomenat imaginari popular i, a vegades, determinats noms costa que siguin reconeguts des d’espais institucionalitzats com el Lliure malgrat la seva decisiva aportació a la cultura del país. 

Sigui per la música, sigui per l’estructura fragmentada o sigui pel to fantàstic i oníric de la peça, El dia que vam matar els llops recorda l’atmosfera dels relats de Pere Calders que Dagoll Dagom va dur a escena en la mítica Antaviana (1978). Els jardins i les torres de Sant Gervasi per on es perden els protagonistes de El dia que vam matar els llops podrien ser perfectament el jardí calderià on un bon dia un milionari troba una mà sense propietari en el conte «El principi de la saviesa» del recull Cròniques de la veritat oculta (1954).

És sabut que Rodoreda, com Calders, va ser una contista excepcional. La seva producció de narrativa breu és tant o més rellevant que la resta de la seva obra literària i, des del 1998 l’autora dona nom a un dels premis literaris catalans més destacats en aquest camp: el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, abans anomenat Premi Víctor Català. De fet, si Calders el va guanyar a mitjans dels anys cincuanta amb Cròniques de la veritat oculta, tres anys després ho faria Rodoreda amb el recull Vint-i-dos contes, d’on sorgeix el relat «Carnaval» que vehicula bona part de la trama de El dia que vam matar els llops. No és d’estranyar, doncs, aquest aiguabarreig d’universos i atmosferes.  

Al costat dels protagonistes de «Carnaval» —uns estupends Francesc Marginet i Anna Roy— hi trobem fragments d’altres contes rodoredians com el colpidor «Viatge al poble de les nenes perdudes» o l’irreverent «Flor cavaller» —defensat amb molta gràcia per Eduard Mauri— extrets, tots dos, del recull Viatgers i flors (1980). Precisament, aquest recull va inspirar, recentment, la instal·lació artística Flors i viatges que clou la trilogia de teatre expandit dels Cabonsaroque i que es va presentar al CCCB durant el Grec Festival per, posteriorment, recuperar-se al vestíbul del TNC aquest inici de temporada. 

La proposta d’IT Teatre també rescata alguns dels poc coneguts contes infantils que Rodoreda va escriure i publicar entre els anys 1935 i 1936 al diari La Publicitat, en una secció que dirigia Avel·lí Artís-Gener «Tísner». És el cas del relat «El noiet roger», d’on sorgeix la imatge «del tauró disfressat de Ramon Llull» que espanta un grup de sardines coristes que actuen al Wonder Bar en un dels passatges més hilarants de l’obra. Per la seva estructura en forma de collage, l’espectacle també recorda, en el millor sentit del terme, els muntatges pastitx que tan bé servia Joan Ollé, com aquella À la ville de Barcelona que el director d’infausta memòria va estrenar al Lliure el 2012.

Amb una encertadíssima disposició escènica a tres bandes, poc usual al Lliure de Gràcia malgrat que realça moltíssim les seves possibilitats com a caixa escènica, El dia que vam matar els llops té una cuidada factura estètica amb un deliciós i acolorit vestuari dissenyat per Joana Martí Delgado i un càlid joc de llums a càrrec de Pedro Yagüe. Tot plegat subratlla al caràcter oníric de la peça plena de picades d’ullet a la cultura popular i tradicional catalana. Els capgrossos que desfilen en escena —la lluna, el gat, la nina trencada, l’os de peluix— recorden irremeiablement el Sol, solet (1978) i altres propostes de Comediants, però també són capaços de construir imatges que ens remeten a l’univers extravagant d’Hayao Miyazaki i els Estudis Ghibli. El gat amb paraigües que encarna elegantment Pau Jimfer ens trasllada inevitablement a l’imaginari de El meu veí Tototro (1988).

Aquest to fantàstic i grotesc compartit pels universos creatius de Miyazaki, Rodoreda i Calders —tres contistes excepcionals del segle XX— se salpebra amb les típiques peculiaritats de les creacions rodoredianes: l’obsessió per les flors, la crueltat de què són capaços els infants i les descripcions d’una Barcelona que ja mai més tornarà i que són amenitzades amb unes divertides actualitzacions contemporànies d’una solvent Marta Figueras que exerceix d’amfitriona i narradora de tota la peça. 

El toc més entranyable, però, el desenvolupen la parella formada per l’enèrgica Ona Borràs i la càndida Agnès Casals, amorosos empelts dels pares de Rodoreda que, a través d’una divertida peripècia, justifiquen el peculiar títol de l’obra que poc a veure té amb el cèlebre llop de la guimeriana Terra baixa. Aquesta peripècia s’entrellaça amb el deambular dels protagonistes de «Carnaval» que recorda, vagament, el deambular nocturn del Follet Trapella i en Daniel a la Nit de Sant Joan, un altre dels títols clàssics de Dagoll Dagom amb la música galàctia de Jaume Sisa. Cap al final hi ha una sorpresa que no desvetllarem, per no trencar la màgia del gir que resignifica tota l’obra i que realça el seu to juganer. 

Precisament aquest final, un xic allargassat i, per segons qui, massa melindrós i efectista, és un dels grans peròs de la peça. L’obra és un gran divertimento, que funciona molt bé estèticament, però que no rutlla tant pel que fa al discurs, més enllà d’un parell de cops d’efecte ben donats. El dia que vam matar els llops ofereix una bona capbussada a l’univers de Rodoreda —els espectadors més atents fins i tot hi podran escoltar un cert traspunt de fragments d’altres textos com La plaça del diamant— i ens brinda una magnífica vindicació dels referents popular, però, sobretot, és una peça atmosfèrica i emotiva, més boirosa que tangible. I sap greu assenyalar que, malgrat l’entrega de tot el repartiment, en alguns casos hi ha certs dèficits de dicció i projecció de veu —potser accentuades per l’amplitud de l’espai a tres bandes— que no són acceptables en uns alumnes acabats de graduar a l’Institut del Teatre. Tanmateix, la factura completa de la peça és força notable.