Àngel Guimerà: el teatre català que va alçar el vol

Amb el transcurs del temps, el nom d’Àngel Guimerà (1845 – 1924) s’ha convertit en sinònim de la glòria del teatre català i en una figura emblemàtica en el panorama internacional de les arts escèniques. En el context actual de l’any Guimerà, en què se celebra el centenari de la seva mort, l’Institut del Teatre organitza una exposició dedicada a la seva vida i obra. L’exposició pretén explorar la profunda influència de Guimerà en el teatre català contemporani, així com la seva projecció internacional, en un treball exhaustiu realitzat amb el suport de la Direcció General de l’Institut del Teatre, la direcció del Museu de les Arts Escèniques (MAE) i el treball meticulós de Laura Ars i Sergi Naches en el disseny de l’exposició.

Retrat d’Àngel Guimerà conservat al Museu de les Arts Escèniques (MAE). © MAE. Institut del Teatre

El viatge d’Àngel Guimerà pel món del teatre comença amb la seva estrena de Mar y cielo el 20 de novembre de 1891 a Madrid, esdeveniment que inaugura la seva projecció internacional. A través de la seva col·laboració amb María Guerrero —àvia del famós actor Fernando Fernán Gómez— i la seva companyia, Guimerà va obrir les portes del teatre català a Madrid i en va establir una presència habitual que culminaria en la representació de diverses obres en teatres de tota Espanya i s’estendria posteriorment per diferents països de l’Amèrica Llatina en nombroses gires.

La relació de Guimerà amb el teatre internacional es va consolidar amb el transcurs dels anys. L’any 1897 s’estrena gairebé simultàniament a Barcelona i París l’obra Terra Baixa, que obre el camí a una sèrie d’adaptacions i traduccions a diferents idiomes. A principis del segle XX, les creacions del dramaturg aconsegueixen arribar fins a terres britàniques, passen pel centre d’Europa en països com Alemanya o la República Txeca, creuen el Mediterrani fins a Itàlia, i fins i tot naveguen per altres continents, arribant als EUA, Canadà i Japó. En vida seva, les obres de Guimerà es van traduir al portuguès, l’anglès, al suec, l’italià, l’alemany, l’hongarès i al rus, entre altres.

L’estesa popularitat de Guimerà li va permetre conquerir escenaris prestigiosos d’arreu del món i alhora el va fer transcendir més enllà de les fronteres de l’escenari teatral, inspirant adaptacions cinematogràfiques i versions operístiques, entre les quals se’n poden destacar les múltiples i versàtils representacions internacionals de les peces Terra Baixa i Maria Rosa.

Imatges de «Marta of the Lowlands» versió estatunidenca de «Terra Baixa» representada al Manhattan Theatre de Nova York, l’octubre de 1903. © Byron Co. Artists in Photography. MAE. Institut del Teatre

A principi del segle XX Rudolph Lothar escriu Tiefland, una òpera amb partitura d’Eugen d’Albert, estrenada el 1903 al Neues Deutsche Theater de Praga, partint d’una traducció italiana no representada de Terra Baixa. L’obra esdevé la principal òpera verista en llengua alemanya. Poc després, el 1907, a Itàlia, s’estrena Feudalismo, una versió siciliana de Terra baixa, obra d’Angelo Campagna, que esdevé el text més representat a Europa i Amèrica llatina per la companyia de Giovanni Grasso i Mimi Aguglia i, finalment, el 1912 Alfredo Robert l’adapta al cinema.

Abans de morir, Guimerà ja és una referència en el panorama literari internacional, per això s’estrenen adaptacions cinematogràfiques en paral·lel als seus muntatges teatrals. Realitzadors d’arreu adapten els seus personatges i històries a la seva realitat cultural i sorgeixen tot tipus de Manelics, Martes, Maries Roses i Àgates, perquè els símbols guimeranians són universals. Al teatre o al cinema, Guimerà fa la volta al món. Fructuós Gelabert adapta al cinema mut Terra baixa (1907), amb Joan M. Codina a Maria Rosa (1908), adapta una obra literària completa, i amb Lucha de corazones (1913), una nova versió del mateix text. Entre altres, el segueixen Magí Murià amb La reina joven (1916), amb Margarida Xirgu de protagonista; Adrià Gual amb La hija del mar (1917), Ramón de Baños amb El Padre Juanico (1922) —versió cinematogràfica de l’obra Mossèn Janot— o «Amichatis», amb una nova Terra baixa (1929) un cop ja mort l’autor.

En ple franquisme i en plena efervescència del cine sonor s’estrenen La hija del mar (1953), d’Antoni Momplet, i María Rosa (1964), d’Armando Moreno, amb Núria Espert i Francisco Rabal com a protagonistes. Dels seixanta ençà, s’esgota la presència internacional de Guimerà, però salta a la televisió, especialment al circuit catalano-balear de TVE. Més endavant, i ja ben entrat el segle XXI, TV3 ofereix la Terra baixa (2011) d’Isidro Ortiz, o El llop (2022), d’Àngel Llàcer, amb un grup d’intèrprets no professionals.

Malgrat la seva mort fa cent anys, l’impacte de Guimerà ha continuat ressonant en la cultura contemporània com a font d’inspiració i de representació en altres disciplines. A part de les contínues adaptacions teatrals i cinematogràfiques de les obres més clàssiques i cabdals de l’autor, també han sorgit noves narratives i iniciatives que han abraçat peces com Terra Baixa, La filla del mar o Mar i Cel i els han atorgat un espai dins del món de la televisió, el còmic l’òpera o el teatre musical.

A Tiefland (1903), la van seguir altres adaptacions operístiques de Terra Baixa com La Catalane (1907), de Ferdinand Le Borne, i d’altres obres de Guimerà. Per exemple, La filla del mar fou adaptada per Ulisse Trovati a La nereide (1911) i el mateix autor de Tiefland, Eugen d’Albert, també l’adaptaria en una òpera alemanya anomenada Liebesketten [Cadenes d’amor] (1912). En temps més recents, han triomfat adaptacions musicals com la cèlebre producció de Dagoll Dagom de Mar i Cel (1988), reestrenada els anys 2004, 2014 i ben aviat, de nou i per últim cop, al Teatre Victòria, o la versió musical de La filla del mar de La Barni Teatre (2021). Cal destacar que el Mar i Cel de Dagoll Dagom es va arribar a representar a Alemanya, amb l’orquestra simfònica de l’Opernhaus Halle, sota el títol de Der Himmel und das Meer (2007).

L’exposició Volta al Món d’Àngel Guimerà, comissariada per Enric Gallén i Martí Romaní, no només celebra la seva vida i la seva obra; també reconeix la contribució del dramaturg amb el patrimoni cultural català i la seva influència en el panorama teatral internacional. Ens descobreix tot el llegat internacional de Guimerà, amb la seva fallida candidatura al Premi Nobel de Literatura i amb la influència que la seva obra va tenir en cinematografies tant distants com l’alemanya, la nipona, la mexicana, l’argentina o la estatunidenca.

Amb noms tant reconeguts de la cinematografia internacional com el director estatunidenc Cecil B. DeMille, que presentà una versió libèrrima de Maria Rosa (1914), per al debut cinematogràfic de la soprano Geraldine Farrar, prima donna de la Metropolitan Opera de Nova York, o la directora alemanya Leni Riefenstahl, una de les referents de la cultura nazi, que va presentar, no sense polèmica, Tiefland (1954) al Festival de Canes gràcies al suport de Jean Cocteau.

També hi trobem la pel·lícula nipona Jinkyō (1924) de Kenji Mizoguchi, adaptació de Terra Baixa, i les versions argentines de Mario Gallo —Tierra baja (1912)— o Luis José Moglia Barth —María Rosa (1946)— i la mexicana Tierra baja (1951) de Miguel Zacarías, entre altres. Fins i tot, hi ha espai per a algunes adaptacions de les obres de Guimerà en format de digital o en vinyetes de còmic. Com asseguren els comissaris de la mostra: «Qui es dediqui a seguir les petjades que Guimerà ha deixat arreu segurament seguirà tenint sorpreses».