Una ‘Casa’ molt ben moblada

Casa és el primer espectacle que la dramaturga i directora val·lisoletana Lucía Miranda presenta a Barcelona, en concret al Teatre Lliure, que el coprodueix amb el Teatro de La Abadía i el Théátre Dijon Bourgogne–Centre Dramatique. Es tracta d’un projecte de teatre verbatim que reflexiona entorn de les polítiques de l’habitatge i s’inscriu dins la frenètica activitat que la companyia Cross Border, amb Miranda al capdavant, està realitzant en l’àmbit del teatre comunitari, participatiu i aplicat, com a forma d’activisme polític i eina de transformació social.

Casa s’estrena al Lliure un dia després del tràgic incendi a un local ocupat de la plaça de Tetuan de Barcelona. L’obra toca fibra sensible, en ocupar-se d’una qüestió que ningú, absolutament ningú pot defugir: la necessitat de tenir un lloc digne i adequat on viure, un dret que la Constitució empara i contempla a l’article 47. Però les condicions de molts habitatges o allotjaments disten força de ser dignes i adequades, com bé sabem i com evidencia aquest espectacle que transita per realitats tan esmolades i punyents com les estratègies depredadores del sistema econòmic, l’especulació immobiliària i els processos de gentrificació, el viacrucis habitacional de migrants i refugiats, el voltorisme hipotecari i la política de desnonaments. També hi apareix l’activisme ciutadà i es reflecteixen algunes circumstàncies en què es fa necessari acudir a recursos com cases d’acollida i pisos tutelats.

La dramatúrgia de Lucía Miranda, que assumeix funcions periodístiques i antropològiques, consisteix en la destil·lació i muntatge d’extractes de l’ingent material enregistrat a partir d’unes quaranta entrevistes realitzades en tres ciutats diferents. Val a dir que el 95% del material és verbatim, és a dir, transcripció directa i literal de les respostes donades pels testimonis; el 5% restant Miranda el destina a travar les diferents històries i a encreuar-les, tenint en compte aspectes com l’alternança i el principi de variació. D’aquesta manera s’assoleix un equilibri entre la fidelitat al material real i la dosi requerida d’espectacle.

La proposta, travessada de dalt a baix per una genuïna voluntat de comunicar i connectar amb el públic, és d’una honestedat commovedora. Pilar Bergés, Ángel Perabá, Efraín Rodríguez, César Sánchez i Macarena Sanz transiten per diferents personatges a partir de la captació i reproducció de la musicalitat de la dicció dels entrevistats i un treball magistral de composició. Els intèrprets evolucionen i es multipliquen infatigablement en l’espai escènic dissenyat per Anna Tusell, una mena de set cinematogràfic davant d’un backstage assortit de burres de vestuari i objectes d’atrezzo, tot perfectament dimensionat per la il·luminació de Pedro Yagüe. L’espai sonor dissenyat per Nacho Bilbao és un element artístic de summa importància per a la creació dels múltiples espais per on es mouen els personatges, especialment en el cas de la jove que marxa de Veneçuela. I la videocreació de Javier Burgos dota les històries d’animacions i dibuixos fantasiosos a manera d’ambientació contextual, decoració –domèstica, és clar– i translació plàstica d’espais mentals.

Dels prop de vint-i-cinc personatges esbossats, n’hi ha alguns que tenen un paper preponderant. És el cas d’un arquitecte honest i arruïnat –interpretat per César Sánchez–, que parla de la progressiva devaluació de la seva feina; tot i haver dissenyat centenars de cases, només ha pogut llegar-li a la seva filla uns fonaments i una estructura buida. Josefina –Pilar Bergés–, com a afectada directa de la llei de desnonaments, passa d’un to naïf de jove enamorada a una progressiva presa de consciència i una ràbia militant; ens fa veure que el dret a l’habitatge és la base per a molts d’altres: “¿Dónde te empadronas? ¿En una farola?” Un convincent i versàtil Efraín Rodríguez encarna un jove que, víctima de  violència i abandó familiar, va viure des dels dotze fins als divuit anys en un centre de primera acollida. Macarena Sanz interpreta els personatges de M –una noia veneçolana que suporta a Espanya la duresa i el nomadisme de la seva condició de refugiada– i de Julia, la mare de Fede –Ángel Perabá–, diagnosticat amb el síndrome de Lennox-Gastaut.

Les lliçons de dos muppets anomenats “Guada y Lupe”, que assumeixen la veu dels banquers per explicar-nos conceptes del món immobiliari com la mora i la dació en pagament de manera ben didàctica i tramposa, funcionen com una mena de píndoles informatives en clau humorística –comparables, en certa manera, als vídeos de Capitalismo para Dummies de la trilogia Pacífico de Laida Azkona i Txalo Toloza–; el xou musical sobre el procés d’execució hipotecària opera una paròdia de l’especulació i el frau moral.

El moviment escènic és de gran dinamisme, amb un frenètic transitar d’un personatge a un altre. Cal destacar, com a exemple de bona resolució dramatúrgica i escènica, el brillant moment de metateatre que ofereix el relat de l’arquitecte que volia ser cineasta. En un dels segments emocionalment més àlgids, els testimonis –i, en certa manera, també els espectadors– enuncien diferents accepcions i idees del que és o hauria de ser una casa: un espai familiar on jugar a fet i amagar, el dispositiu de les cures i l’educació, un refugi o un aixopluc. Les casetes de joguina il·luminades com si fossin fanals traslladen el caliu de la llar des de l’interior mateix de l’escena.

No hi falta de res, en aquesta Casa tan ben moblada. Entre moltes altres coses, hi tenen cabuda consignes i pancartes, un tema de Queen, les Nanas de la cebolla de Miguel Hernández, un ritual d’agraïment a una casa on s’ha viscut bé i que s’abandona, una emulació de l’escena dels nens d’ET, l’extraterrestre volant en bicicleta –que ens fa pensar, inevitablement, en Clàudia Cedó i el seu Cinema (2018)–, traços infantils i papers pintats d’una altra època. Entre fugides escapistes al passat, patis somiats i altres freqüències mentals, prospera i s’imposa, per imperatiu categòric, el dret fonamental a l’habitatge. És demanar la lluna, això? O potser –aventura un dels personatges– és que hem esdevingut extraterrestres al nostre propi planeta? Una dramatúrgia molt ben cosida i redimensionada per a l’escena i una entrega actoral impressionant fan d’aquesta peça, situada en la intersecció entre les arts escèniques i l’educació, un espectacle molt recomanable per a tots els públics.