Joan Brossa escup a la sopa de Kirk Douglas!

El format “roda de premsa” és quelcom que, en ple segle XXI, convindria revisar. Sempre acaba esdevenint una mena de combat tàcit entre els artistes i els periodistes, i ambdós bàndols es veuen obligats a participar a un ritual previsible i avorrit per a tothom.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

Aquest dijous s’estrena a la Sala Tallers del TNC un espectacle a partir de Joan Brossa, que primer s’havia anunciat com a Collar de cranis i que ha acabat amb aquest no menys brossià (i cacofònic) títol: Esquerdes parracs enderrocs. Carles Santos i Jordi Oriol s’han encarregat de la direcció de la companyia IT Teatre, formada per graduats de l’Institut del Teatre, i d’un grup de músics de l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya). L’espectacle forma part de l’Epicentre Brossa, curull d’activitats variades. Som-hi.

El format “roda de premsa” és quelcom que, en ple segle XXI, convindria revisar. Sempre acaba esdevenint una mena de combat tàcit entre els artistes i els periodistes, i ambdós bàndols es veuen obligats a participar a un ritual previsible i avorrit per a tothom. Sovint acaba apareixent el conflicte, el xoc entre uns i altres, la gran col·lisió: els periodistes volen saber més detalls sobre el muntatge, i els artistes responen “Veniu i ja ho veureu”. La presentació d’aquest espectacle va resultar un paradigma d’aquest tipus d’actes. A la taula, personalitats il·lustres: Xavier Albertí, director del TNC, Magda Puyo, directora de l’Institut del Teatre, i Josep Borràs, director de l’ESMUC. I dos artistes: el mestre Carles Santos i el petit mestre Jordi Oriol, un dels pocs autors de la generació dels vuitanta amb personalitat pròpia. Després dels parlaments dels representants institucionals on, com no podia ser d’una altra manera, tothom es va congratular de la feliç unió de les tres institucions, va arribar el torn dels mestres, Santos i Oriol. I aquí va començar la festa.

Explicar un espectacle fet a partir del món de Joan Brossa pressuposa un coneixement del món brossià, per part d’aquells que escolten, o si més no una obertura de mires (i orelles) considerable. “Qui va tenir aquesta idea?” va començar un enriolat Carles Santos. “Si el Brossa estigués aquí, no sé què ens diria”, va continuar, “però felicito el culpable de tot això”. Brossa representa per a Jordi Oriol una manera de mirar el món, i reconeix que veu en Santos un artista molt brossià. “Treu-te el respecte de sobre”, li va etzibar Santos. “Però de què va?”, van preguntar alguns periodistes al cap d’una mitja hora que hagués començat l’acte.

A les primeres dues files, els graduats de l’IT i els músics de l’ESMUC reien a cor que vols, acompanyats per Muntsa Alcañiz (professora coordinadora de la interpretació), Montse Amenós (coordinadora de vestuari i escenografia) i Ramon Simó (coordinador d’IT Teatre, juntament amb Pepelú Guardiola). Algú va demanar que un dels intèrprets de l’espectacle sortís a dir-hi la seva, i la sempre intrèpida Blanca Garcia-Lladó va ser l’encarregada, amb el seu gran somriure, d’explicar-nos que s’han apropat a Brossa d’una manera molt lliure, a través del joc, i que Carles Santos “ha sigut l’avi de tots nosaltres”. “Veniu, enfadeu-vos molt fort, rieu molt. Però veniu”, va remata Garcia-Lladó. No cal dir que a servidor de vostès la frase li va remetre immediatament al final de Cómeme el coco, negro, de La Cubana: “Ríete, aplaude, luego critica, pero ven a vernos!”

“Però canteu?”, preguntava un periodista neguitós, “La música és en directe o gravada?” preguntava una altra, “És que només tenim trenta línies per explicar l’espectacle!” deia un últim. Carles Santos explicava que l’única manera de fer quelcom brossià és no tenint Brossa en compte, i que l’artista és cosí germà de John Cage: són creadors que obren portes, que senzillament sabent que han fet quelcom ja permeten que tu ho puguis fer. “Aquesta mania que el Brossa no s’entén… El problema són aquells que han fet un problema de Brossa!”, va continuar Santos. “Brossa és un personatge que no s’acaba mai, i si hagués nascut a un altre lloc les coses haurien anat de manera diferent”.

Després va arribar el torn de cabosanroque, que presenta la seva instal·lació A mi no em va fer Joan Brossa, al que havia sigut l’antiga llibreria Laie del TNC (recorden, aquells temps que els teatres tenien llibreries?). “Aquesta instal·lació la veureu en un teatre, però podria estar perfectament en un museu”, va començar Laia Torrents, que va agrair a Albertí i Salvador Sunyer (la peça es va estrenar al Temporada Alta 2016). Superada la il·lusió inicial que els va fer el projecte, ella i Roger Aixut van decidir allunyar-se de Brossa, i d’aquí en surt el títol. “Brossa està al nostre imaginari poètic, musical i artístic, però nosaltres ja no en som fills”, seguia Torrents. “El que nosaltres coneixíem de Joan Brossa era tan sols la punta de l’iceberg”, va reconèixer Aixut, que declarava la impossibilitat d’abraçar l’obra d’un artista que va treballar cada dia durant més de cinquanta anys. El duo d’artistes sonors s’han centrat en la prosa i els paisatges dels textos brossians, les imatges hipnagògiques i fragmens de poesia escènica on el so és més important que el significat. Per aquest motiu no volien actors per dir aquestes paraules, i es van posar en contacte amb el COIET de Banyoles (Servei d’atenció especialitzada a persones adultes amb discapacitat a la comarca del Pla de L’Estany) perquè alguns dels seus usuaris enregistressin els textos. L’espectador es trobarà empresonat entre una orgia d’objectes i un espai on només hi ha so: si Brossa parlava d’obres transitables, “això és un paisatge transitable”, conclouen els cabosanroque.

Entre les nombroses activitats que ofereix l’Epicentre Brossa, destaca la trobada entre Josep Vilaseca, el barber de Joan Brossa, amb el crític i comissari d’art Carles Guerra, director de la Fundació Antoni Tàpies. La trobada entre el barber i el comissari tindrà lloc al magatzem del TNC, el 16 i 17 de maig. Un dia abans, el dilluns 15, el dramaturg i director uruguaià Sergio Blanco oferirà a la Sala Tallers la seva versió personal de Joan Brossa. I el dilluns 22 es presentaran el 15 volums de la Poesia Escènica de Joan Brossa, que Arola Editors va començar a publicar el 2013 i que presentaran Alfred Arola, Xavier Albertí, Moisès Maicas, Carles Santos i Xavier Serrat, en un acte moderat per Glòria Bordons.

Podeu consultar els nombrosos actes de l’Epicentre Brossa, que té lloc a diverses institucions com ara el MACBA, La Seca-Espai Brossa, la Fundació Tàpies o la Filmoteca de Catalunya, en aquest enllaç.

I per descobrir què va passar entre Joan Brossa i Kirk Douglas… Vagin a veure Esquerdes parracs enderrocs!

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació