Vicenç Furió: «Piranesi és el primer artista que fa parlar les pedres»

Vicenç Furió (Manresa, 1957) és catedràtic d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona. La seva passió és el gravat: imparteix l’assignatura d’Història del gravat, n’ha escrit diversos llibres i destaca com un gran col·leccionista: el 2022, el Prado li va comprar la meitat de la col·lecció. Furió diu que fa exposicions per poder escriure llibres, i enguany ha escrit Una Itàlia de paper (Dstoria Edicions), un llibre que recull i reprodueix amb gran detall els gravats de la Col·lecció Furió que mostren les imatges de Roma i Venècia que van captivar els viatgers del Grand Tour durant el segle XVIII. Les obres, algunes d’elles especialment difícils de reunir, es poden veure en una exposició titulada igual que el llibre al Centre Cultural el Casino de Manresa fins al 23 de juny.

Què voldries que se sabés de l’art del gravat i d’aquesta Itàlia del XVII que no se sap prou?

D’entrada, vull que la gent visiti l’exposició i s’endugui les impressions de veure aquestes imatges. Els gravats tenen un atractiu indubtable. No s’havien fet gaire exposicions temàtiques de gravats: s’havien fet coses d’autors singulars com ara Goya o Piranesi, però la gràcia d’aquesta mostra és que descobreix un temps i el lloc determinats a través de l’obra de grans artistes. I aquella època va ser molt important per al gravat, perquè es van posar de moda les vedute, les vistes urbanes, i el subgènere dels capricci, que barregen la Itàlia real amb elements de fantasia.

Són preciosos i alhora a tots se’ls veu un punt comercial.

Els gravadors volen viure d’allò que fan. Tots els gravats de la mostra estan fets perquè la gent els compri. Són imatges que pretenen ser atractives i comercials. Itàlia estava de moda, era la destinació preferida per a la gent que feia el Grand Tour, i en els gravats es podien identificar llocs i monuments de les ciutats que visitaven. Dit això, hi ha dos o tres tipus d’imatges. La meitat dels gravats són traduccions de pintures prèvies, que normalment són d’altres autors. En aquella època es feia molt el gravat de reproducció. I, en canvi, els altres són gravats de creació, completament originals i exclusives per al gravat. Per exemple: es poden veure dos aiguaforts Marco Ricci, un dels primers creadors de capricci, molt interessants i amb un traç molt lliure. I tot el que va fer Piranesi, el gran mestre del gravat, és creació. També hi ha gravats de Canaletto, que no es coneixen tant com la seva pintura, però són d’una qualitat extraordinària i, a més, no tradueix les seves pròpies pintures, sinó que prova de fer coses diferents. 

Què distingeix els gravadors excepcionals de l’època?

Piranesi canvia l’escala. Les vistes de Piranesi són més grans que res que s’hagués vist abans. En una planxa de coure gairebé no es pot fer res més gran. Però no n’hi ha prou que siguin grans: cal que tot estigui molt ben representat, que sigui rigorós. Ell era un gran admirador de l’arquitectura romana i volia difondre-la. Al mateix temps, en tot allò que ell podia posar invenció, n’hi posa a dojo. Per exemple: la perspectiva que et trobes quan arribes a la Piazza Navona no és la que hi ha al gravat: Piranesi la dissenya per al màxim impacte. Després hi ha els clarobscurs: són potents, amb una plasticitat sense precedents. Els celatges també són molt treballats. El fet que hi hagi gent per tot arreu, que els monuments es vegin viscuts. Fins i tot en els gravats més científics, Piranesi sempre afegeix la seva habilitat compositiva. Piranesi potser és el primer artista que fa parlar les pedres. Mira aquesta vista del Mausoleu d’Adrià [Correspon a la Imatge 1]. 

Quina especificitat de l’art del gravat atreu als artistes?

La principal diferència amb la pintura és que el gravat permet multiplicar les imatges, però la gràcia és que fins a cert punt, i que no totes són exactes: pot haver-hi petites diferències a cada impressió. Quan Rembrandt feia un gravat, ho feia perquè sabia que d’aquella planxa treballada se’n podrien fer un centenar d’estampes. Això encara passa en l’actualitat: Jaume Plensa, Frederic Amat, Miquel Barceló… tots fan gravat, encara que no es conegui tant. El preu dels gravats és inferior a una pintura única, però si en venen dos-cents o tres-cents, fes el càlcul. Al mateix temps no només és qüestió els diners: també hi ha el desig que es difongui el que fan d’una manera que la pintura no permet. En el passat passava exactament el mateix. A més, els grans artistes que fan gravat fan servir les particularitats de la tècnica per provar altres coses. El blanc i negre sobre paper té unes determinades possibilitats expressives que els artistes volen explorar. Finalment, el gravat té sempre un punt alquímic que l’artista no pot controlar: cal fer la planxa de coure, banyar-ho amb un àcid, l’entitat, la impressió… i això tots ho saben apreciar.

Em crida l’atenció aquesta [Correspon a la Imatge 2]

Charles Knapton és molt especial perquè ell volia traduir al gravat dibuixos de Giovanni Paolo Panini, un pintor que feia capricci i tenia molt d’èxit. La gràcia és que aquest gravat té aspecte de dibuix, i la gent que no ho sap pot pensar que és un dibuix, però en realitat és un gravat que imita les tècniques del dibuix fent-se sobre una combinació de planxa de coure i de fusta.

…

Mira aquest Canaletto [Imatge 3]. Canaletto va saber gravar la llum: només són combinacions de línies negres i blanques, però aconsegueix que l’estampa brilli. En canvi, la particularitat d’aquesta altra de Visentini [Imatge 4] és que reprodueix una pintura de Canaletto, i potser no té tant d’interès des del punt de vista artístic, però és un exemple del gènere del gravat de traducció per difondre pintures conegudes.

Què hauríem de saber del gravat contemporani?

Primer, que n’hi ha molts més del que sembla: Molts pintors també fan gravat. Continua havent-hi la confusió entre gravat i reproducció. Hi ha gravats dels quals només es conserva un exemplar. Hi ha gravats de l’exposició que jo només he vist un cop a la vida. Avui els artistes juguen amb aquest element pensant en la cotització, però els tiratges estan més ben controlats i es té molta cura de numerar cada exemplar, per jugar amb la diferència entre tenir una sèrie de 10 exemplars o una sèrie de 100. Dit això, la principal diferència és que, amb l’adveniment de la fotografia, els artistes han deixat de fer el gravat de traducció tant de pintures com de vistes arquitectòniques, la funció que havia estat tan important en el passat. 

Com és això de ser un gran col·leccionista?

Abans que col·leccionista, soc professor d’història de l’art. El col·leccionisme és una passió a més a més. I en el meu cas és inseparable. El meu interès pels gravats va sorgir de la meva gran admiració pels Grans Mestres. En acabar la carrera, vaig adonar-me que el gravat era una manera de poder tenir obres originals d’aquests artistes. Encara que siguin obres múltiples, Dürer, Goya, o Rembrandt van treballar les planxes originals. I esclar, una pintura d’aquests artistes és del tot inassequible, mentre que els gravats ho són relativament: almenys jo me’ls puc permetre. Aquestes imatges evoquen una època i un art que m’interessen, i la completen. Si de Rembrandt només t’interessa la pintura, està molt bé; però si, a més a més, en coneixes el gravat, te’n formes un coneixement molt més complet.

Però fas col·leccions amb sentit més enllà del gust personal, que tenen uns certs fils conductors. Què t’atrau de col·leccionar aquesta Itàlia de paper?

Jo soc un enamorat d’Itàlia, hi he estat diverses vegades, la conec i m’agrada molt. Col·leccionar completa la meva fascinació per aquest país i també per aquesta època. El segle XVIII és l’època del Grand Tour: el dia que vam presentar el llibre, un amic va dir que, si jo hagués viscut aleshores, jo l’hauria fet. Les obres que t’agraden sempre es relacionen amb alguna cosa personal. És allò que fa que tinguis coses penjades a casa que potser no són de grans artistes, però per tu són molt evocadores, que connecten amb allò que ets.

Et reca la manca d’interès d’institucions catalanes pel gravat i que la teva col·lecció hagi acabat al Prado?

Que el Prado adquirís la meitat de la meva col·lecció és simple qüestió d’haver mostrat interès. Ells tenen moltes coses d’art sobre art, i coneixien el meu llibre i la meva col·lecció sobre la imatge de l’artista (La imagen del artista, Edicions de la Universitat de Barcelona. En general, sí que ens queixem que a Espanya no hi ha prou interès pel gravat i voldríem que n’hi hagués més. Potser n’hi ha més a Madrid que a Catalunya perquè allà van tenir a Goya, que pesa molt. Dit això, els col·leccionistes de gravat a Espanya som quatre gats, i jo diria que estem força repartits: on realment hi ha diferència, i això sí que és destacable, és entre Espanya i l’estranger. Hi ha molt més col·leccionisme, coneixement i interès a França, Itàlia, Països Baixos, Alemanya o als Estats Units que aquí; amb diferència. I, a més a més, aquí encara cal fer molta pedagogia i desfer molts malentesos: tothom hauria de saber que el gravat no és una simple reproducció, o que el gravat té una història importantíssima, que s’han fet obres fabuloses en elles mateixes i han contribuït al desenvolupament del coneixement durant segles. Però per saber això, algú t’ha d’explicar història del gravat.