Volem més diversitat capil·lar a les nostres platees

Ens trobem a l’inici de la fi de les platees blanques?

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

La setmana passada, entre dijous i divendres vaig veure tres espectacles. Dijous al matí vaig anar al primer passi (per a instituts) de Mateix dia, mateixa hora, mateix lloc, el muntatge comunitari que Lali Álvarez i HUI BASA han creat al TNC. El mateix dijous al vespre, tocava l’estrena de Bruels, a la Sala Beckett, la peça d’Oriol Morales i la companyia La Llarga que va guanyar el Premi Adrià Gual 2018 de l’Institut del Teatre. I l’endemà, divendres, vaig pujar al Teatre Lliure de Gràcia a veure Flam, la darrera producció d’IT Teatre dirigida per Roger Bernat. Què vaig trobar a aquestes platees? Gent jove. I molta diversitat capil·lar. Ens trobem a l’inici de la fi de les platees blanques?

Una escena de 'Flam', al Teatre Lliure de Gràcia. © Tristán Pérez-Martín
Una escena de ‘Flam’, al Teatre Lliure de Gràcia. © Tristán Pérez-Martín

Per “platea blanca” es coneix, de manera informal, aquells conjunts d’espectadors que omplen els teatres de Catalunya (moltes gràcies!) i on, si ens els mirem des de dalt, predomina el color blanc. Alerta. En aquesta categoria també hi entren les calbes, les permanents, els cabells curts tenyits amb “colors divertits” o els crepats més salvatges. Ja se sap: la línia que separa la dona més venerable de la drag queen és molt fina. En definitiva, sigui per qüestió de preu, sigui per absència de polítiques de creació de públics o sigui, desenganyem-nos, per una oferta teatral que interessa poc o gens els espectadors més joves, la mitjana d’edat dels espectadors teatrals a Catalunya és força elevada. Per això em va sorprendre i, sobretot, em va alegrar el dia veure tres platees amb espectadors força o molt joves. Ho sé, i abans que se m’avancin: hi ha sales de Barcelona que es caracteritzen per tenir un públic més jove que la resta, com poden ser la Flyhard, el Tantarantana, l’Antic Teatre o la Hiroshima. Ho sé, però ja m’entenen.

Onze del matí d’un dijous de novembre. Arribem a la Sala Tallers per veure Mateix dia, mateixa hora, mateix lloc. Un espectacle que, com molt bé explica Martí Figueras a la seva crítica, va ser creat en tan sols catorze dies i que confronta, en escena, persones menors de 18 anys i persones majors de 65 anys. Pel que fa les joves, totes noies. Lali Álvarez explicava, a la roda de premsa posterior al primer passi, que la convocatòria era oberta a nois i noies, però que no es va presentar ni un noi. “El futur és de les dones. És així”, va afegir amb un somriure. Álvarez va definir molt bé allò que representem la generació que ara volta els quaranta anys: “Som la generació del mig, la que molesta. Agafem la veu i no deixem que ni la innocència dels joves ni l’experiència dels grans ens faci de guia”. La creadora pensava que, posades a dalt de l’escenari, les representants de les dues edats es tirarien els plats pel cap, i res més lluny de la realitat: tot era amor i agraïment. Ja se sap què passa amb aquest tipus de projectes, però servidor va trobar a faltar més varietat ideològica entre els intèrprets. No és tan fàcil que persones de dretes accedeixin a participar en un muntatge de teatre comunitari, en soc conscient, però és que estaven tots tan d’acord en tot, fossin vells progres o millenials conscienciades, que no hi havia espai per al debat o el conflicte. Però anem al que ens interessa: la platea estava formada per estudiants (diria que de Batxillerat), que després de les inevitables brometes o rialles nervioses un cop s’apaguen els llums, van seguir la funció amb el més absolut silenci. No va sonar ni un mòbil. En acabar, algunes converses sentides al vol (sempre tinc l’antena posada) em van demostrar que el muntatge havia agradat força, especialment a les noies. Sobre el fet que un projecte comunitari (coproduït pel programa Art for Change i Caixaescena de “La Caixa”) es munti en catorze dies i només se’n facin quatre funcions (dues escolars i dues obertes al públic general), ja en parlarem un altre dia.

a'Mateix dia, mateixa hora, mateix lloc', un espectacle de Lali Alvárez i Hui Basa. © May Zircus / TNC
‘Mateix dia, mateixa hora, mateix lloc’, un espectacle de Lali Alvárez i Hui Basa. © May Zircus / TNC

El mateix dijous, al vespre, s’estrenava Bruels a la Sala Beckett. La nuvolaire Ana Prieto Nadal descriu l’espectacle de meravella en aquest article. Una companyia jove (La Llarga) i un públic força jovenívol ocupaven l’espai a tres bandes compartit per actors i espectadors. Moltes barbes, força cabelleres llargues i algun monyo alt (penseu en l’espectador que teniu assegut al vostre darrere, si us plau). Bruels combina el gust per narrar històries, sigui a la vora del foc o fent tertúlia post-sopar al pis d’estudiants, amb una reflexió més profunda sobre els viaranys de la memòria. Ens situem a l’Empordà, a la postguerra, i el context geogràfic i temporal és de vital importància. Cal recordar que, si bé a Barcelona les bombes queien del cel, als pobles petits qui et matava era el veí de tota la vida. Sort que no tenien ascensors per propiciar trobades tenses. A la història principal que es narra a Bruels se li afegeixen les històries personals dels seus quatre intèrprets que, com a totes les bones famílies, estan plenes de secrets i de mentides. El to força clàssic i narratiu de la proposta escrita i dirigida per Oriol Morales contrasta amb la utilització de la càmera en directe (ja un clàssic al teatre, d’altra banda), molt ben manipulada pels mateixos actors i amb una imatge d’alta definició. Es projecten a la pantalla els rostres en primer pla dels intèrprets o els objectes que serveixen per fer avançar l’acció. Potser l’ús de l’audiovisual queda una mica desaprofitat, pel meu gust, i no se n’acaben d’explorar totes les seves capacitats expressives. Força públic amb accent gironí i empordanès a la Sala de dalt de la Beckett, que és l’espai ideal per programar una proposta com aquesta. No va sonar ni un mòbil. Després de la funció, fent la copa al millor bar teatral de Barcelona, potser més d’un va veure el cartell d’Esperant Godot amb els joves Nao Albet i Pol López i va decidir que també aniria veure aquest espectacle. Joventut crida joventut.

Una escena de ‘Bruels’, l’espectacle d’Oriol Morales i la companyia La Llarga.
Una escena de ‘Bruels’, l’espectacle d’Oriol Morales i la companyia La Llarga.

I el divendres, cap a Gràcia falta gent. Esquivant parelles de dissenyadors gràfics i poetes empenyent el cotxet (mentre tornen de comprar fruita ecològica), em planto al carrer Montseny per veure Flam. Sorpresa agradable: em trobo amb un públic molt jove, m’atreviria a dir que la mitjana d’edat era d’uns 25 anys. Aire de festa, espectadors molt a favor i certa sensació a l’ambient que el Lliure torna a molar. El missatge per apagar els mòbils (dit per l’entremaliat Roberto Fratini), ve amb afegitó inclòs: “Aquests actors estan buscant feina”. Fart que li diguessin que els seus espectacles eren freds i sense emoció, Roger Bernat ha fet un espectacle on només hi ha emocions. Rialles i plors, pets i rots. Els joves actors acabats de llicenciar a l’Institut del Teatre són el càsting ideal, per cometre aital escomesa: joves, guapos i amb ganes de menjar-se el món. L’espectacle és una gran pallassada, molt més seriosa del que sembla, on es fa una crítica i una paròdia del fet de representar i de mirar teatre. No només surten escaldats els tòtems del teatre europeu contemporani, sinó també els nostres autoproclamats líders de la modernor més absoluta. L’espai és ple de grans linòleums arrugats, de sota dels quals en sortiran tota mena d’artefactes, i la llum l’ha feta la imprescindible Ana Rovira. Vaig trobar BRILLANT la idea del vestuari d’Adriana Parra: els intèrprets van vestits amb samarretes (se les van canviant durant la funció), de teatres i festivals escènics, locals i forasters. Per exemple (i segur que me’n deixo): el Teatre Lliure, el TNC, La Perla 29, la Sala Beckett, l’Onyric (conservin-la, d’aquí a un temps valdrà molts diners), la Nau Ivanow o el Temporada Alta, però també la Volksbühne, el Kunsten, el festival d’Avinyó o La Fura dels Baus. Samarretes que volen dir “Jo he estat aquí”, “Jo vull actuar aquí”, “Aquest teatre mola” o “Aquests són els meus”. Bravo. En escena, els intèrprets riuen, ploren, criden, es tiren pets i expliquen acudits. I, el dia que hi vaig anar jo, el públic s’ho va passar bomba. Entre tot plegat, una crítica ferotge a la perversitat del sistema: des de l’actriu que saluda, complaent, després d’haver plorat al seu monòleg, fins al director que fa servir Txékhov quan ja no li queden més idees. Passant per l’actor que escup molta bava, quan parla, i el públic que l’aplaudeix per fer-ho. I molts llocs comuns i clixés del teatre modernu: màscares de Donald Trump i Kim Jong-un, pits, culs i tites. Fixeu-vos si eren joves, els espectadors, que quan van sonar les sintonies de La Bola de cristal i de Verano azul no van reaccionar. Servidor es va sentir com si tingués 96 anys de cop. Patapam. I la veritat és que em va encantar.

En definitiva, i per anar acabant: tant de bo ja no fos notícia i servidor no se sorprengués cada cop que veiés platees tan joves. La diversitat del nostre públic ha de quedar reflectida, entre altres coses, a les seves testes: volem més cabelleres indòmites, rapats asimètrics, cabells afro, caps coberts amb vel, trenes de tota mena, rastes ben llargues (sorry, Jordi Graupera) i perruqueria creativa en general. Si aconseguim tenir platees cada cop més variades, sigui en edat, procedència, extracte social o moda capil·lar, voldrà dir que els nostres teatres estan fent bé la seva feina. I alerta: això no vol dir que haguem de deixar perdre les calbes, els crepats i les permanents. Tot suma. I anar al teatre després d’haver passat per la perruqueria és una tradició 100% catalana.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació