Les tres germanes pixelades

El cicle Katharsis del Teatre Lliure ha iniciat la seva segona setmana amb força. Nit d’estrena de teatre internacional. La Sala Fabià Puigserver és quasi plena per veure Drei Schwestern, l’espectacle de Susanne Kennedy i Helena Eckert molt lliurement inspirat en Les tres germanes d’Anton Txékhov. Pantalles, màscares i antiinterpretació. Que tremolin els actors.

A casa som molt postdramàtics. La sang germànica corre per les nostres venes d’ençà que vam aprendre a pronunciar correctament Verfremdungseffekt, que els més cursis deixen en un covard V-Effekt. Des d’Erwin Piscator i Bertolt Brecht fins a Gob Squad i Rimini Protokoll, passant per Castorf, Pollesch, Schlingensief i tota la colla d’alemanys intensitos, hem après a estimar els alemanys com s’aprèn a estimar la tònica. Al principi costa, però al cap d’un temps hom no pot parar.

Susanne Kennedy va néixer el 1977 a la bonica ciutat de Friedrichshafen, es va formar a Holanda i és una de les directores del moment a Alemanya. Per tant, a Europa. Les seves peces són un prodigi de tecnologia, més enllà del previsible videomapping, i conceben l’escena com una obra d’art total. La Gesamtkunstwerk, que deia aquell. Com una mena d’evolució i  culminació, en ple del segle XXI, de l’actor-titella de Meierhold i l’actor-autòmat de Robert Wilson, a les peces de Kennedy l’intèrpret és quasi un maniquí. Un robot de carn. Una figura de cera animada. Les màscares hiperrealistes (i inquietants) o la tela negra cobreixen els rostres dels actors, eliminant-ne la individualitat i, per tant, la humanitat. L’intèrpret és una peça més de l’engranatge visual i sonor que és la posada en escena, una instal·lació que podria formar part de la col·lecció permanent del MACBA. O del pròxim anunci del Sónar.

L’obra de Txékhov és l’excusa, però no, del muntatge, que situa les tres germanes en una caixa blanca. El seu dol per la mort del pare es tradueix en la tela negra que cobreix el seu rostre i braços, que elimina la seva identitat com els vestits Zentai que utilitza El Conde de Torrefiel a La Plaza. La caixa (màgica) és el seu món: caixa dins d’una altra caixa (l’escènica) que, amb terra de moqueta blava i fals sostre de plafons, té l’aspecte d’una oficina. El tedi característic de Txékhov té lloc al departament de recursos humans. The Office goes to Moscow. Des dels núvols propis de protector de pantalla del Windows fins a les veus distorsionades (totes en off) i els efectes de so, a Drei Schwestern tot és fals i artificial. Quan els nascuts als anys vuitanta (servidora de vostès) sentim una veu distorsionada (cap als tons greus), sempre pensem en el Megazero, és inevitable. La boira digital que envaïa l’emissió del Club Súper 3 també apareix, en alguns moments, a la pantalla que serveix de fons (i frontis) de l’escena. Pantalles que cobreixen pantalles i figures pixelades que emmirallen les que hi ha a dins. Sé que sona complicat però, si miren el tràiler que adjunto al final, ho entendran. La realitat és un mirall pixelat.

L’etern retorn de Nietzsche (pesat) s’alia amb el dolce far niente de les obres de Txékhov, on les frases que es pronuncien no tenen cap mena d’importància i, a més, es repeteixen diversos cops. “D’aquí a trenta anys, tothom treballarà”. Déu és una veu (distorsionada), una mena de HAL 9000 força simpàtic. “Al principi hi havia la paraula: Aaaaaaah…”. Els foscos ens permeten descansar la vista, en un muntatge que dura una hora i mitja i que tant en podria durar una com cinc. O deu. I el final? El final no és mai el final. No és mai el final. No és mai el final. No és mai el final.

Aquest dijous 30 de gener, després de la funció, tindrà lloc un col·loqui al foyer del teatre amb Helena Eckert (dramaturga de l’espectacle), El Conde de Torrefiel i Álex Peña. El dramaturg Albert Boronat conduirà la conversa, titulada “La dramatúrgia contemporània a Europa, complicitats entre dramaturgs i dramaturgistes en la construcció de l’escena actual”. Si pogués, hi aniria.