Isabelle Huppert s’ho passa teta

Els saltironets que feia Huppert en abandonar l’escenari, a la salutació final, denoten inevitablement que sí.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

Aquesta era una de les cites imprescindibles (no utilitzarem l’anglicisme mai més, ni irònicament) d’aquest Grec: Isabelle Huppert ha vingut a Barcelona. Diuen que s’hostatjava a l’Hotel Ritz (on, sinó?) i les dues funcions de Mary said what she said al Teatre Lliure van exhaurir entrades el mateix dia que es van posar a la venda. La musa de Claude Chabrol, protagonista de films com La pianista, Elle o L’avenir, va omplir tota sola l’escenari de la Sala Fabià Puigserver. I una cosa és innegable: es va posar el públic a la butxaca. Tot plegat en un muntatge dirigit per Robert Wilson, un dels directors-estrella de l’últim terç del segle XX, que es resisteix a jubilar-se.

No ha estat la primera vegada que la Huppert trepitja l’escenari de la Fabià Puigserver. L’actriu francesa ens havia visitat el 2005, quan protagonitzava una producció de Hedda Gabler de l’Odéon. I aquesta tampoc és la primera vegada que la Huppert treballa sota les ordres de Robert Wilson, amb qui ja havia interpretat l’adaptació teatral d’Orlando, de Virginia Woolf, el 1993. Un altre monòleg. L’actriu parisenca ja coneixia, per tant, allò que l’esperava si es tornava a posar sota les ordres del director texà: l’intèrpret entès com a titella, robot o autòmat, una peça més de l’engranatge teatral on té la mateixa (o menor) importància que l’espai escènic o la il·luminació. Wilson fa anys que dissenya ell mateix l’espai i la llum dels seus muntatges, i el seu equip de col·laboradors (vestuari, so, maquillatge) és una família estable dedicada a produir espectacles que volten per tot el món. Mary said what she said (és curiós que s’utilitzi el títol en anglès i no l’original francès) és una producció del Théatre de la Ville de París, on es va estrenar tot just fa dos mesos. La darrera ocasió que els espectadors barcelonins van tenir de veure un espectacle dirigit per Wilson va ser fa dues temporades, amb Letter to a man protagonitzat per Mikhail Baryshnikov al TNC. Abans ja ens hauríem de remuntar al 2004, quan amb motiu del Fòrum de les Cultures (recorden?) va representar l’adaptació teatral del poema èpic indonesi I la Galigo al Lliure.

Amb una legió d’admiradors i detractors a tot el món, quan anem a veure un muntatge de Robert Wilson ja sabem amb què ens trobarem: un gran ciclorama blanc, il·luminat de forma diferent (i hipnòtica) a cada escena; una utilització molt expressiva de la música i dels efectes de so, de vegades propera als dibuixos animats; i, sobretot, una interpretació distanciada, alienada i antinaturalista dels actors, que no busquen en cap moment l’empatia o el realisme. Durant els meus anys berlinesos vaig veure els seus muntatges de L’òpera de tres rals (una fantasia expressionista amb efectes de so dignes de Tom & Jerry), Leonci i Lena, Faust o Els sonets de Shakespeare (musicats per Rufus Wainwright) al Berliner Ensemble. I la conclusió a la qual vaig arribar va ser aquesta: vist un Wilson, vistos tots. Tot i això, el director d’Einstein on the beach és un bon coneixedor del poder visual que conté un escenari, i amb el pas dels anys ens mostra com es pot fer de tot amb molt poc. La simplicitat de la proposta escènica i la il·luminació de Mary said what she said (espai buit, ciclorama blanc i dues línies de llum blanca a la part frontal i posterior de l’escenari) aconsegueixen crear, sorprenentment, un espai ric i versàtil. Les infinites possibilitats del full en blanc. El poder dels objectes i la llum (la sabata, la carta).

Wilson inicia l’espectacle amb un monòleg dit a gran velocitat per Huppert que dura quasi vint minuts i durant el qual no veurem el rostre de l’actriu. Com si ens digués: “Volíeu veure la Huppert, oi? Doncs no li veureu la cara!”. La part més fluixa de la proposta és el text de Darryl Pinckney, que vol ser una mena de diari ficcionat de Maria d’Estuard, reina d’Escòcia. Obsessiu, repetitiu i en diversos moments molt pesat, té el mateix objectiu que la proposta de Wilson: esgotar, a parts iguals, l’actriu i el públic. Veient la funció vaig tenir la sensació que Huppert gaudia de valent “passant text”. És a dir, no havent de buscar l’emoció o la intenció de cada frase i simplement vocalitzant (i vomitant) les paraules amb una dicció clara i perfecta. Com una testa parlant. També vaig imaginar Huppert interpretant el monòleg curt per a boca Not I, de Samuel Beckett. Dirigit per Robert Wilson, és clar. El gust del director texà per una interpretació distanciada es materialitza en entonacions repetitives, acceleracions del ritme, riures forçats o ganyotes de tall expressionista que Huppert, encantada, realitza sense esforç. No em va convèncer tant la part gestual del muntatge, cosa rara en els espectacles de Wilson: normalment la coreografia de moviments és mil·limètrica (i segurament un malson pels seus intèrprets), o sigui que suposem que l’actriu francesa va acceptar fins a un cert punt ser un titella en mans del seu director. La Huppert és molta Huppert.

Em va sorprendre enormement (i no de forma positiva) l’ús excessiu que Wilson fa de la música composta per Ludovico Einaudi (mer fil musical de fons, durant gran part del muntatge) i de la seva incapacitat per trobar un bon final. Després d’una imatge tan potent com la que crea amb un tul transparent i una màquina de fum sembla que la cosa ja s’acaba, però no. Encara falten tres o quatre epílegs o “falsos finals”, allò que tan sovint passa als directors que no saben com finalitzar un espectacle. De la proposta de Wilson em quedo, sobretot, amb la facilitat i generositat amb què Isabelle Huppert ho fa tot. I també amb la sensació que nosaltres, els espectadors, gaudim en certa manera veient patir la gran actriu, la gran diva del cinema europeu. Sola a l’escenari, com un ocellet negre en una gran gàbia blanca, la Huppert xerra, salta i balla durant una hora i mitja per a nosaltres, només per als qui estem allà reunits. Suposo que hi ha cert gust sàdic en veure la icona del cel·luloide suar la cansalada. “Mira-la com treballa, pobreta, amb lo bé que estaria a casa seva”. No totes les actrius de la seva edat (66 anys) i la seva trajectòria acceptarien embrancar-se en un muntatge com aquest, amb la tranquil·litat física i econòmica que proporciona el cinema. La Huppert fa anys que puja als escenaris interpretant textos d’Ibsen, Müller, Genet, Molière o Kane, i tot i triomfar a les pantalles i als festivals de cinema de mig món sempre acaba tornant al teatre. Serà perquè la satisfacció personal que dona fer teatre és incomparable amb el cinema? Els saltironets que feia Huppert en abandonar l’escenari, a la salutació final, denoten inevitablement que sí. Que la Huppert s’ho va passar teta. I nosaltres veient-la.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació