Lisboa, una idea d’Europa

El Festival Alkantara de Lisboa ha convidat el nostre crític Oriol Puig Taulé a cobrir la darrera edició del certamen. Durant tres dies, l’Apuntador ha estat a la capital de Portugal, coneixent de primera mà una de les cites del teatre contemporani més importants d’Europa. Allà hi ha pogut veure espectacles portuguesos, però també provinents de França, Hongria, Brasil o Palestina. I també ha vist La Plaza, el darrer muntatge de la companyia valencianocatalana El Conde de Torrefiel, que després de girar per mig continent s’estrenarà a Barcelona al Festival Grec.

Arribem divendres al migdia a Lisboa i a la tarda ja comença el nostre tour teatral de tres dies. Primera parada: l’imponent edifici del Teatro Nacional D. Maria II, a la façana del qual penja un cartell enorme amb el missatge “Teatro ao poder”. Pugem al quart pis, a la Sala Estúdio, on tindrà lloc O que não acontece. La parella de coreògrafs formada per Sofia Dias i Vitor Roriz presenta una peça on la paraula, la música i la dansa interactuen amb l’espai, en una deconstrucció del sentit dels mots, i en una successió de moviments sincopats, frases coreogràfiques espasmòdiques i obsessives (sense arribar als límits d’un Tomeo Vergés). Ella comença cantant, jugant i experimentant amb la veu, tot eliminant sons d’allò que canta: un exercici de buidatge que l’apropa a l’abstracció. Com una mena de versió lusitana de Los micrófonos de Jorge Dutor i Guillem Mont de Palol, amb un parentiu semblant amb l’experimentació sonora d’un Carles Santos, però amb una posada en escena més hipster. Vestuari en grisos, samarreta platejada, llum elegant. La lingüística s’uneix amb la dansa per una proposta compacta, però que segurament és massa llarga per allò que ofereix. Si es pot dir en cinquanta minuts, per què fer-ho en setanta?

Tot seguit ens dirigim al São Luiz Teatro Municipal, on veurem un programa integrat per tres peces. En primer lloc, de França ens arriba Muyte Maker, de Flora Détraz. La coreògrafa i músic portuguesa, formada a Lisboa i França, porta uns anys experimentant amb la veu i el moviment. Aquesta coproducció del Festival Alkantara amb teatres de Lió, Essen, La Rochelle i Toulouse és una peça deliciosa que podríem definir com a “teatre experimental per a tots els públics”. Només entrar a la sala, una imatge potent: quatre noies assegudes en una taula llarga, en filera, mirant-nos, amb els cabells decorats a mig camí entre un arbre de nadal i un tocat de fantasia, i trenes erectes que miren cap al cel. Muyte Maker és un espectacle de música a cappella, sí, però també un espectacle visual on una efectiva escenografia i unes acurades llums converteixen un recital de música medieval en molt més. Com si un espectacle amb cantants a cappella del Maldà es fes a la Sala Hiroshima, per entendre’ns. A partir del joc amb l’expressivitat sonora i facial el repertori inclou des de peces medievals i cançons dedicades als treballs del camp fins a exercicis de doblatge, de badalls o de parlar amb la boca tancada. El públic va riure molt.

Després d’una pausa entrem a la sala principal, un teatret bombonera (amb llotges, imponent làmpada d’aranya i frescos al sostre), on l’escenògraf Jozef Wouters i la dramaturga Rimah Jabr presenten Infini #5. La peça comença quan baixa de la pinta de l’escenari un impressionant decorat de paper pintat: una perspectiva que simula una arquitectura, amb unes columnes-palmera que s’endinsen en la profunditat. Un punt de fuga perfecte. Un trompe l’oeil sempre impressiona. I més, en el context d’un festival de teatre contemporani. L’escenògraf resident a Brussel·les és el responsable del projecte Infini, que consta de diverses parts materialitzades en varis muntatges.

En aquest, cas va escriure a l’autora de Palestina Rima Jabr per tal que li expliqués quin espai li agradaria veure en escena. La peça consisteix en la lectura de la carta, que sentirem en off, que l’autora va enviar a l’escenògraf, on li detalla els motius pels quals el seu espai triat és un túnel. Aquesta tipologia arquitectònica és la més adient, segons Jabr, per descriure allò que succeeix a Palestina: allà el temps està aturat, tothom es troba atrapat a dins d’un túnel. La sensació d’aïllament és doble: l’autora se sent atrapada en l’espai, però també en el temps. Com les mosques a dins d’una habitació, que a causa de la seva curtíssima memòria intenten sortir una vegada i una altra a través de la finestra tancada. El sentiment de claustrofòbia, de tenir el pes del món a sobre de les espatlles, recorre tot el text de Rima Jabr. La lectura de la carta marca la durada de la peça –deu minuts– i així com el text pateix d’una certa reiteració –pels palestins és impossible una cosa que a nosaltres ens sembla tan habitual com fer plans– funciona per la potència visual de la mateixa escenografia, inspirada en l’obra del pintor, escenògraf i arquitecte Galli da Bibbiena. A mesura que la carta arriba al seu final, els telons pintats (en realitat són dotze telons superposats) van pujant cap a la pinta i desapareixent d’escena, lentament, un a un. La bellesa del moviment escenogràfic, d’un teló que puja o baixa, de vegades diu moltes més coses que moltes paraules. I això és una cosa que Joan Brossa sabia molt bé.

El triple programa de la nit de divendres havia de culminar amb Le Kombi, una peça de dansa del congolès Jeannot Kumbonyeki, però finalment va ser cancel·lada. El motiu: el govern de la República Democràtica del Congo no va concedir el visat a l’artista. De fet, des del desembre de 2017 cap congolès pot viatjar a un país del tractat de Shengen, és a dir, a la majoria de països europeus. El festival va trobar una solució prou efectiva al problema, si més no en el sentit dramatúrgic: en primer lloc es va passar un vídeo enviat pel mateix artista, on el podíem veure fent estiraments en un carrer ple de trànsit de Kinshasa (banda sonora de clàxons constants), justament davant de la façana de la Maison Shengen. A continuació, Thomas Walgrave, el director del festival Alkantara, i Virginie Dupray, de la companyia Studios Kabako, van fer una breu intervenció. El director artístic va explicar que no és el primer cop que el festival té problemes amb els visats, i que actualment la dramaturga palestina Rima Jabr està pendent de rebre asil a Canadà (motiu pel qual no en pot sortir) i un dels integrants de l’espectacle Radio No Frequency va ser detingut per l’exèrcit israelià. Ella ens va fer cinc cèntims de la situació que viu el segon país més gran de l’Àfrica: l’actual president del Congo, Joseph Kabila, ha exhaurit els dos mandats que pot exercir per llei i està intentant allargar aquesta situació no convocant eleccions. Des del passat mes de gener cap congolès pot viatjar a un país de l’espai Schengen, ja que Bèlgica (antics colonitzadors) van tancar la Maison Schengen i el consolat belga a Kinshasa com a mesura de pressió política, fent que 85 milions de congolesos no puguin viatjar a Europa. Els artistes del país poden sobreviure, en gran mesura, gràcies a les actuacions als festivals internacionals, per tant aquesta mesura condemna a la precarietat gran part dels creadors congolesos. Thomas Walgrave va concloure aquesta breu explicació dient que els europeus tenim la sort que ens podem moure lliurement per tot el món, però no som conscients que milions de persones no poden fer-ho. Una manera contundent d’acabar la (meva) primera nit al festival.

Ja hem vist La Plaza, el nou espectacle de la companyia valencianocatalana El Conde de Torrefiel. Després de la seva estrena al Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les i de passar per Frankfurt, es va poder veure dos dies al Teatro Municipal Maria Matos de Lisboa, dins del festival Alkantara. Ara el muntatge viatjarà a Viena i a Atenes, i arribarà al festival Grec de Barcelona el 5 i 6 de juliol, per després veure’s a Zurich i París. Si això no és una companyia europea, que baixi Al·là i ho vegi. Explicava en aquestes pàgines de L’Apuntador que quan vaig veure Guerrilla vaig tenir la impressió que El Conde tancava una etapa, i que quan van presentar M.C. Las historias naturales al Sâlmon, una peça sense intèrprets, s’apropaven a la instal·lació artística, tant visual com sonora. En aquest cas, La Plaza segueix el camí iniciat per Pablo Gisbert i Tanya Beyeler des dels inicis de la companyia en la seva recerca formal i dramatúrgica. La naturalesa de les imatges, l’acció de mirar o ser mirat i l’element de realitat de tot plegat recorren l’espectacle com una corrent subterrània, subtil i silenciosa. Un inici metateatral, a tall de pròleg, ens explica en què consisteix La Plaza, situant-se en la delicada línia entre l’art conceptual i la paròdia (soterradíssima) dels actes culturals que se’ns venen com esdeveniments únics. Aquest inici de muntatge connecta directament amb la peça que vam poder veure al darrer Sâlmon, i Gisbert qüestiona tant el poder de les imatges com la concepció d’un escenari com a manifestació màxima de la cultura. El gran esdeveniment cultural de l’any, la cosa mai vista abans… i quan s’acaba, reculls la jaqueta i marxes cap a casa. A fora, els espectadors escriuen o llegeixen tuits, fumen i beuen cervesa. Com al final de El show de Truman, quan Jim Carrey abandonava el programa que havia durat tants anys com la seva pròpia vida, i en veure l’emissió interrompuda dos espectadors es preguntaven “I ara, què fan?”.

La plaza és una successió d’escenes on El Conde segueix fidel a la seva línia d’investigació escènica, és a dir, on el text va per una banda i l’acció per una altra. En aquesta funció l’espectador ha de llegir el text projectat, no el sentim en off, mentre en escena els actors de la companyia i una sèrie d’intèrprets convidats posen cos a trobades humanes de diversa índole. M’expliquen els condes que els vestits que duen, els Zentai –una mitja de color de carn que cobreix el cos sencer– els han comprat al Japó: allà existeix una fília que consisteix a tenir relacions sexuals amb aquests vestits posats. La imatge que aquests vestits configuren als personatges i a tot l’espectacle és particularment inquietant. El corrent de pensament de Pablo Gisbert reflexiona sobre l’ara i l’aquí, però també sobre un futur pròxim, que no pot veure d’una altra manera que negre. Negríssim. “Europa, quan no està en guerra, està de festa”. I ara mateix estem de festa… recordeu els feliços anys vint? I tot allò  que va passar després? Doncs això.

Imatges potentíssimes, un ritme pausat i reflexions que obliguen el sofert crític a apuntar com un boig a la seva llibreta. Desenes de personatges i perruques, moltes perruques. Gairebé com en un muntatge de La Cubana. El 5 i el 6 de juliol cap al SAT falta gent. Sant Andreu Teatre, centre d’Europa. Hi tornarem.

Després de La Plaza servidor tenia pensat agafar el metro i tornar guillant cap al centre, ja que el següent espectacle tenia lloc al teatre nacional. En Sé (de José), un simpàtic productor del festival, em va informar que havien cridat un taxi perquè em portés fins al teatre. Tot un detall, vaig pensar. Si explico això és perquè l’experiència del viatge és una part essencial del meu record de la vetllada: una mena d’epíleg de La Plaza i de pròleg d’Imitation of life, que és el muntatge que veuria després. El taxista, que portava un aparell per la sordesa i quasi no parlava portuguès, va conduir com un boig pels carrers de Lisboa, i en el moment en què ens vam endinsar al Bairro Alto allò va semblar el ral·li de Montecarlo. La ciutat celebrava la seva festa major, aquests dies, per la qual cosa hi havia molts carrers tallats. Finalment, el taxista em va fer entendre que millor que baixés en un punt, i em va indicar com arribar al teatre caminant. Allò va ser el millor de tot: en baixar del taxi, la banda sonora de West Side Story interpretada per l’Orquestra Gulbenkian a la Praça do Comércio em va acompanyar, als compassos de la seqüència de la festa al gimnàs (“Mambo!”), mentre una marató nocturna passava corrents enfilant la Rua da Prata.  Va ser molt bonic.

Vaig entrar a la Sala Garrett del teatre nacional quan l’espectacle acabava de començar. Una gran pantalla presidint l’escenari, on es projecta una entrevista amb una dona que explica la seva vida. Som a Hongria, el temps és el present i la dona ens parla de la infantesa duríssima que va viure, sent d’ètnia gitana en un règim comunista, i que el seu fill va marxar de casa i ja no n’ha sabut res més. La dona plora molt, i de darrere de la pantalla en surt una mica de fum blanc. Al cap d’una estona, quan sembla que la senyora ja està cansada d’explicar el seu drama, s’alça la pantalla i descobrim que amaga una escenografia rere seu. Una reproducció hiperrealista del seu apartament. En qüestió de minuts, hem passat de la quasi abstracció d’El Conde de Torrefiel a l’hiperrealisme pictòric d’un Antonio López. Molt bé. L’entrevista era realitzada (i enregistrada) per l’agent de la propietat que té la missió d’expulsar la dona de casa seva, i a partir d’aquest punt s’inicia una història que està inspirada en un assassinat que va succeir a Budapest el 2015. Veurem la història del fill desaparegut i, després d’una seqüència antològica, coneixerem qui va a parar a l’apartament un cop la dona n’ha sigut expulsada.

Ara explico l’escena: l’escenogafia SENCERA, com una caixa de sabates, comença a girar lentament sobre el seu eix, i en uns cinc minuts haurà fet una volta de 360 graus. En un desplegament tècnic impressionant, la casa comença a posar-se del revés, i això provoca, naturalment, que tot allò que hi ha a dins comenci a caure. Exceptuant la cuina, el sofà o els electrodomèstics més grans (nevera i rentadora), que estan fixos a l’escenografia, comencen a caure objectes diversos, pedres i runa del sostre, els armaris es buiden i tot plegat es converteix en un gran caos. Certament l’efecte és impressionant, i també fa riure en alguns moments, però servidor no deixava de fer-se una pregunta: “Quant costa, tot això?”. Imitation of life és una coproducció entre teatres de Viena, Lille, Oberhausen, Estrasburg, Dresden, Berlín o Budapest, d’acord. Però cal gastar-se una milionada per fer girar una escenografia?

La peça del director Kornél Mundruczó i la seva companyia Proton Theatre vol tractar el tema de la indefensió de la minoria gitana en un país com Hongria, extrapolable a qualsevol punt d’Europa, però el seu to melodramàtic l’acaba apropant força al culebrot de sobretaula. La mescla és curiosa: projeccions que volen emular el to d’un documental (a les pantalles laterals o sobre una cortina de vapor d’aigua), converses de Whatsapp projectades (com a Merlí i tantes altres sèries) i ampul·lositat escènica per tractar un tema de forma televisiva. Tots aquests teatrassos d’Europa deuen estar contents: programem un senyor de Budapest que ens parla de la problemàtica dels gitanos a Hongria. És un win win.

Diumenge, el meu darrer dia al festival, vaig poder assistir a un altre programa doble. En primer lloc vaig veure la peça Transobjeto, del creador brasiler Wagner Schwartz. Es tracta de l’evolució d’un espectacle anterior, Wagner Ribot Pina Miranda Xavier La Schwartz Transobjeto, estrenat el 2004, que deu anys després es quedaria amb la paraula final com a títol definitiu. Aquest one man show és una investigació sobre el concepte trans en totes les seves accepcions: transsexualitat, transgressió, transformació… L’espectacle té una banda sonora molt concreta: la música de Caetano Veloso. I especialment les cançons If you hold a Stone i Tropicália, que durant la peça sentirem en diverses ocasions. Wagner Schwartz apareix despullat en escena, com un home-anunci, amb una peça de tela de sac que li cobreix el tors i l’esquena. “Incorporo la revolta”, porta escrit a sota. A continuació, converteix el seu cos en altres cossos, a través de torsions dignes d’un contorsionista, i beu vi amb suc de mango, pruna, síndria, pinya, taronja i coco. Literalment: servint-se una copa de vi blanc i esprement cada fruita amb les mans, en un acte irònicament tropicalista i sexual. La peça acaba amb Schwartz fumant un cigarret, d’esquena al públic mentre torna a sonar una peça de Veloso. Transobjeto és un muntatge senzill, un pèl antiquat pel meu gust, i del qual segurament no vaig caçar moltes de les (altres) referències a la cultura brasilera que conté.

Finalment vaig poder veure Radio No Frequency, un espectacle de Zina Zarour que és, en realitat, una simulació del programa de ràdio que una colla de joves fan en una ràdio de Palestina. Aquest programa de ràdio porta el subtítol dona taraddod, que en àrab significa “sense dubte” i també “sense freqüència”. L’emissió s’ha convertit en un lloc de llibertat on els joves poden criticar tot el que es ve de gust, des de l’ocupació israeliana a la cooperació internacional, des dels pesats dels belgues fins al seu formatge. Amb molt humor i mala llet, a l’estil de la sèrie de Netflix Dear White People (que recomano fervorosament des d’aquí) aquests estudiants de la Universitat de Birzeit (a prop de Ramal·lah) es riuen dels controls de seguretat que han hagut de passar per entrar a Europa, o enyoren amb nostàlgia “quan els palestins érem els únics refugiats”, abans que arribessin els siris.

A  la companyia hi ha tres músics belgues, i la teclista i cantant Kaat Arnaert ens explica, amb molta gràcia, com es va enamorar d’un palestí i s’hi va acabar casant, prèvia conversió a l’islam. “Once you go muslim, you never go back”. Lama Rabah ens anuncia que busca marit i reparteix targetes de visita entre el públic, dediquen un capítol del programa a explicar la diferència entre els immigrants (negres, àrabs, pobres) i els expats (blancs, occidentals, rics) o a reflexionar com, quan sembla que la pasta de dents ja s’ha acabat, en realitat al tub encara en queda una quantitat considerable. Però no tot és humor, a Radio No Frequency: a l’escenari veiem una cadira buida. És on hauria de seure Faris Shomali, que com ens van explicar el dia anterior, ha sigut detingut per l’exèrcit israelià i no ha pogut viatjar a Lisboa amb la companyia.

Radio No Frequency és la demostració que des de l’humor i la intel·ligència es pot tractar qualsevol tema. “Refugees, go home!”, es proclama a les manifestacions d’ultradeta que tenen lloc a tota Europa. “Però si això és precisament el que volem: tornar a casa!” responen ells, sorneguers. Un gran final per una visita llampec a un festival, l’Alkantara, que amb tres dies i vuit espectacles m’ha donat un retrat prou acurat de l’Europa de l’ara i l’aquí.

I els portuguesos m’han tractat molt bé. Tornarem, si podem. Visitar Lisboa sempre és un plaer.

Muito obrigado!