Denunciar el feixisme és una de les activitats que més eleva l’ànim a les persones. Ens posiciona davant l’opinió social com una persona íntegra i amb una moral de ferro. Assenyalar que aquest o altre té actituds feixistes o que defensa aquells qui les tenen ens garanteix un bon número de likes, retuits i tot de copets a l’esquena virtuals. Bé, tot això, lògicament, si no ens considerem feixistes. Després hi ha les persones que realment fan alguna cosa per combatre el feixisme, siguin polítics, activistes o ciutadans normals que amb les seves accions quotidianes tracten d’educar i transformar aquells entorns més propicis a ser contaminats pel feixisme. El teatre pot combatre el feixisme? Per descomptat, no ho ha deixat de fer des de fa temps. Però anem amb compte. El pot combatre de manera estèril, com fem a través de les xarxes socials, amb l’objectiu de millorar el nostre egosurfing. O el pot combatre com els ciutadans anònims que trepitgen el carrer per impedir que l’ombra s’escampi. Només en el cas que la butaca on estem asseguts ens cremi, aconseguirem la segona opció. Si, com passa a Instruccions per fer-se feixista, ens sentim ben còmodes, rient i comentant les animalades que diu la Mercè Arànega, sortirem convençuts de què som bones persones i sabrem identificar molt bé els feixistes. Però no tindrem pas l’ímpetu per anar a Ripoll i tractar de dialogar amb els votants d’Aliança Catalana.

L’obra de la italiana Michela Murgia adaptada per Sergi Pompermayer (que fa uns mesos estrenava la irregular Amèrica) va ser tot un fenomen quan es va publicar a Itàlia. Una novel·la on amb grans dosis d’ironia descrivia com eren els feixistes talment com si fos un manual d’instruccions. Pompermayer fa una bona adaptació del material literari, però junt amb la direcció de Miquel Gorriz no tracta d’aprofundir i fer més punta a un discurs amb potencial per ser escenificat de manera més provocativa.

Els primers símptomes de la innocuïtat de la proposta es veuen en l’enquesta que els espectadors prèviament hem de contestar. La idea és que cadascú respongui sí o no sobre una sèrie d’afirmacions controvertides. Al final del qüestionari se li donarà a l’espectador una puntuació. En un moment de la funció, Mercè Arànega farà una classificació sobre els diferents nivells de feixisme segons les diferents puntuacions que hom hagi tret. La idea és descobrir el fatxa que tots portem a dins encara que el neguem. Un servidor va treure un 1/20 i em vaig quedar en aspirant. Sincerament, em pregunto si algú en la sala va arribar ni tan sols al següent nivell: protofeixista. Si vas a veure una obra com aquesta, a menys que vagis molt despistat, ja sabràs que és una sàtira contra el feixisme i els feixistes i, probablement, la teva ideologia no serà precisament la d’Abascal o Orriols (bé, en aquest cas, potser sí que hi podríem trobar algú). Així doncs, és obvi que no cauràs en les trampes, ja que les sentències són tòpics que tots els «cunyats» fan servir. A més a més, es desaprofita l’efecte col·lectiu que pot tenir l’enquesta. Saber si hom és o no un aspirant, un protofeixista o un militant del feixisme conscient, té un efecte, però no és més revelador veure la quantitat de feixistes que un pot tenir al voltant? És clar que si revelessin els tants per cents de cada funció (talment com feia Bárbara Mestanza a Sucia) probablement  l’experiment sortiria malament i més del 90% acabaríem sent uns miserables aspirants. I amb això tornem al problema de sempre. Fem teatre de denúncia pels convençuts.

Tanmateix, la part de la classificació del feixistòmetre no surt fins ben avançada la funció. Prèviament, una poderosa Mercè Arànega ens ha explicat com va descobrir d’una manera causal que era feixista: dient, convençuda, dues de les frases que s’inclouen en l’enquesta, fet que va propiciar que una amiga feminista, anarco i ecologista li regalés el llibre de la Murgia. Fan falta més amigues així, la veritat. Aquesta anècdota serveix perquè la monologuista comenci a repassar alguns dels capítols de la novel·la. I, des del convenciment de ser una fatxa, ens va enumerant les «virtuts» del credo ultradretà. Bàsicament, diu que la vida és més senzilla a través del feixisme que amb la democràcia.

Gran part de l’obra es fomenta en la comparació entre els sistemes democràtics i els feixistes. Però ho fa des de l’ús del vocabulari i la semàntica. D’aquesta manera va comparant paraules i conceptes. Si en democràcia hem d’assumir la responsabilitat, els feixistes prefereixen més donar la culpa. Els fatxes prefereixen un cap que ordeni al poble, no un líder (curiosament führer en alemany) que hagi de negociar. O són més de banalitzar que simplificar. En cada comparació, Arànega va deixant més d’una barbaritat que fa enriolar a tothom.

Un cop acaba la comparació lèxica, Arànega obliga a un home del públic a sortir per tal que falsegi amb ella una entrevista. El nom del programa és deliciós: El Cavall de Troia. L’home llegeix les preguntes i l’actriu respon un fil de mentides i barbaritat. Aquesta part està ben pensada perquè ens mostra com els mitjans ajuden a fer d’altaveu d’aquests personatges, sense confrontació. Poder fer de Pilar Rahola entrevistant Sílvia Orriols no passa cada dia.

Tant aquesta part com el moment en què l’actriu, amb llum obliqua, fa com una espècie d’editorial d’un programa que estaria enmig de La Clave de Balbín o dels Ratones Coloraos de Quintero, serveixen per trencar la monotonia d’un text que està dit sempre amb un mateix to, el monologuista de stand-up. De fet, el text, en el fons, no deixa de ser un monòleg allargat de Buenafuente. I a vegades al de Reus li he sentit dir coses més provocatives i enginyoses.

Les instruccions per desmuntar la democràcia a través del feixisme són fàcils d’entendre. I ens fa gràcia. No ens indigna, no ens reflecteix com a part del problema. Sols, potser, la dicotomia entre l’enemic concepte de l’argumentari feixista i l’adversari, paraula usada pels demòcrates, em porta a pensar, precisament, en com des dels corrents antifeixistes es veu com a enemics i no adversaris els fatxes. L’únic moment on veig un cert debat interessant. La resta, teatre de denúncia fàcil, sense capacitat de transformació.

• 

  Crítica

  La dictadura és el nirvana polític

  Oriol Osan i Tort