Àfrica

Catalunya arrossega un llegat esclavista del qual encara no ha passat comptes. Declaracions polítiques sense massa eco, quatre gestos mediàtics per sortir a la foto, però ni Espanya –ni Catalunya– encara no han demanat perdó, cosa que sí que han fet altres països. Ni museus, ni espais per al record, ni monuments en memòria de les víctimes de l’esclavitud. Res, fins on sabem. I la llista de prohoms de casa nostra que van lucrar-se amb el tràfic d’esclaus és generosa. El dramaturg Sergi Pompermayer ha volgut aportar el seu granet de sorra amb Amèrica, acabada d’estrenar a la Sala Villarroel, tot posant el focus en una família burgesa barcelonina hereva de negrers. Dirigeix la peça Julio Manrique.

Ens trobem a la Vil·la Edèn (simbòlic nom). La nissaga dels Vidal-Xifré (pare, mare i àvia, això és, Joan Carreras, Mireia Aixalà i Carme Fortuny) es reuneix al voltant d’una taula un (també simbòlic) 11 de setembre per a celebrar l’aniversari del seu fill Max (Marc Bosch), que acaba d’arribar de Londres, on estudia. L’hereu s’hi presenta amb la seva xicota, la Kayla (Tamara Ndong), que treballa de cambrera, és actriu… i negra. La rebuda és correcta (no hi ha tocs racistes aparents) fins que la matriarca del clan destapa l’ignominiós passat de la família i la clau de la seva enorme fortuna:

“I tu, quant has costat?”, li etziba una senil –i lleugera amb l’alcohol– Andrea a una Kayla estupefacta. S’acaba d’obrir la capsa de Pandora. La noia ja coneixia la posició i els diners del seu xicot, però poc se n’imaginava l’origen. Aquesta és la trama de l’obra, pim-pam (res que no surti al programa de mà). El drama pertany al subgènere “sopar amb conflicte” (dinar, en aquest cas) en el qual viatgem del present a la Cuba colonial on l’avi Juanito (el seu retrat decora encara una de les parets del casalot) tenia una plantació de canya de sucre i una esclava preferida, a qui va batejar amb el nom d’Amèrica. No cal imaginar-se quin era el tracte, les vexacions i els abusos que rebia la noia, perquè l’obra ja ho escenifica, innecessàriament. Carreras i Ndong fan el doble paper.

Amèrica se’ns queda curta, fins i tot resulta un punt descafeïnada. Vol tocar un tema cabdal (i amargant) de la nostrada Catalunya i hi passa de puntetes, sense aprofundir-hi. No només per la durada (tot just noranta minuts), sinó pel seu plantejament. El flashback històric –com a apunt documental– no ens aporta massa res, i el debat autèntic resideix en com un país assumeix aquest llegat, les seves cicatrius i la seva responsabilitat. Un diàleg des del present, que només es produeix en una engrescadora sobretaula: una  batalla dielèctrica entre l’empresari acabalat que no justifica l’esclavitud, però que s’arronsa d’espatlles davant del que van fer els seus avantpassats, rentant-se’n les mans perquè li permet portar el tren de vida que porta, i la Kayla, ciutadana de ple dret a la UE, filla d’un matrimoni mix, però descendent, al capdavall, d’un esclau. És l’escena més potent, i que donaria molt de si, però es ventila amb certa rapidesa.

L’obra també aborda una espina, que pesa com una llosa, i que encaixa molt bé el fill, descol·locat davant dels esdeveniments: quina culpa té algú de portar un determinat cognom o de pertànyer a una determina família. L’hereu renega del què va fer l’avi Juanito, però no pas del seu sinistre patrimoni, que rebrà per successió, ni del regal d’aniversari de cost estratosfèric que li acaben de fer. Han de ser els descendents responsables dels pecats dels seus progenitors? Vet aquí la qüestió.

[En aquest sentit, i permetin-me l’acotació, és interessantíssim el llibre Hijos de los nazis (La Esfera de los Libros) on l’escriptora francesa Tania Crasnianski indaga en les reaccions dels descendents dels capitosts del Tercer Reich quan van conèixer el passat de les seves famílies. N’hi ha que han mantingut la simpatia pel nacionalsocialisme, n’hi ha que s’han canviat el cognom “per a protegir els seus fills” i n’hi ha que n’han renegat fins a l’extrem d’esterilitzar-se, com va fer Bettina Göring, neboda-neta de Hermann Göring, per “interrompre el llinatge i evitar que nasqués un nou Göring].

La proposta està emmarcada en una escenografia peladíssima, mèrit d’Alejandro Andújar. Una taula ovalada amb les seves cadires. Una làmpada de llàgrimes que penja del sostre. I a un racó, el moble bar (el mam abunda a cals Vidal-Xifré: “Prepara’m un gintònic que no sigui un abeurador de lloros”, li ordena l’àvia a la minyona, en un determinat moment). Escenari negre, terra negre –al·legoria al passat fosc de Catalunya, suposem–, reforçat per una il·luminació tènue a càrrec de Jaume Ventura. Un menjador pompós i elegant (i lluminós!) hauria contrastat encara més amb l’objectiu de la peça, ja previsible amb l’obscuritat de la seva targeta de presentació. I tot plegat amenitzat per la videocreació de Francesc Isern, que inaugura l’obra a la manera de pròleg.

La protagonista absoluta d’Amèrica és Tamara Ndong. I cal aplaudir-la. És el seu primer paper amb pes, malgrat que ja ha participat en una vintena de muntatges. Aquí la veiem en dues facetes antagòniques: l’esporuguida esclava que ni entén la llengua de l’amo (revelador l’adoctrinament amb què és sotmesa, brandant la Bíblia com a justificació de la barbàrie) i la valenta, coherent i apoderada dona de caràcter contemporani. Trist, també, que la descoberta pel gran públic sigui, precisament, en una obra sobre l’esclavitud. Malgrat tot, benvingut sigui. Joan Carreras és l’altre protagonista, correctíssim i solvent, com sempre, però amb aires de déjà vu. Però amb qui hem gaudit molt és amb una esplèndida Mireia Aixalà, fent de Cristina, de “dona de”, abanderada de l’ecologisme casolà, amb una comicitat que enamora. Fortuny, pobra, té un paper petitó i a penes parla, però és la detonant del conflicte inicial i té el seu moment al final de l’obra, quan revela un altre dels grans secrets de la família, que no direm. Bosch compleix molt bé amb el rol assignat, fins i tot amb la indumentària, l’antítesi de la família burgesa a la qual pertany. Deixem pel final un altre personatge, no menys significatiu: la criada (Paula), que recau en Aida Llop. Una minyona obedient i encantada amb els seus amos progres, que fins i tot la deixen seure a taula a compartir els àpats. Ens delíem per un diàleg sobre la nova esclavitud entre la Kayla i la Paula que hagués posat la cirereta al pastís, però no es va produir, més enllà d’un intercanvi còmplice de mirades.

El 1820 Espanya va abolir, almenys en teoria, el tràfic d’esclaus. I el 1867 es va publicar un decret que imposava penes per aquest tipus de comerç. Mentrestant, però, dos milions de persones procedents d’Àfrica van arribar als dominis espanyols americans. Sense comptar qui va morir en el trajecte. Fa un segle i mig, de tot això. Què se’n fa, del passat colonial? És un debat no abordat. Per això, malgrat tot, Amèrica és necessària. Ni que sigui per descobrir Tamara Ndong.