La dictadura és el nirvana polític

“El sufragi universal està sobrevalorat”. Això creu l’alter ego de la Mercè Aránega. L’actriu interpreta una dona normal i corrent, demòcrata de tota la vida, que un bon dia descobreix, per un seguit de casuístiques, que determinats postulats de la ultradreta li comencen a fer el pes. Una invasió subtil, que deia Pere Calders, silenciosa, incolora i inodora. I, de cop i volta, zas!, es troba abraçant una ideologia –i posant en pràctica un mètode– que abans hagués considerat impensable.

Instruccions per a fer-se feixista –que s’acaba d’estrenar al Teatre de Salt dins del Temporada Alta, i que arribarà a Barcelona el pròxim Grec, a La Villarroel– és l’adaptació de l’assaig de la teòloga i escriptora sarda Michela Murgia (publicat a casa nostra a Empúries), en què satiritza la perillosa propagació dels populismes a la nostra societat. L’activista italiana denuncia, a través de la ironia, l’onada de feixisme arreu d’Europa i a la resta del món, i com el més comú dels mortals hi pot caure de quatre grapes si no vigila. El director Miquel Gorriz va voler portar el llibre a escena tan bon punt va conèixer els resultats electorals de les últimes legislatives a Espanya, el 2019. Una trucada terapèutica amb l’actriu per a compartir l’esverament va ser decisiva, explica. El dramaturg Sergi Pompermayer en firma l’adaptació i la dramatúrgia.

L’obra, a mig camí entre un talkshow i una tedtalk, molt televisiu tot (amb cartolines, inclús, com a guió per a la presentadora), ens ofereix una Aránega disposada a impartir-nos un mini curset d’una hora i escaig per convèncer-nos de les bondats del feixisme, “perquè ser demòcrata és molt cansat” i, al capdavall, “ser feixista és molt fàcil”. I aquí comença, en un intens monòleg que s’inicia de manera suau i deriva cap a una contundència difícil de digerir, la seva tesi i el seu acompanyament com a guia espiritual de l’autoritarisme. La dolça i simpàtica Mercè es revela com una hiena amb pell d’ovella que posa els pèls de punta.  

La peça deixa anar perles com que “les feministes són les portadores de la discòrdia”, “s’haurien d’eliminar les bolleres i els maricons, però sortiria molt car” o que “caldria fer un test d’intel·ligència per anar a votar”. Aquest és només un petit tast de les delicadeses que ressonen a escena, que no ampliarem perquè ja les escoltem diàriament als mitjans de comunicació i als fòrums polítics d’aquí, d’allà i de més enllà. La manipulació informativa queda perfectament escenificada en la simulació d’una entrevista televisiva, en la qual la nostra protagonista esquiva i capgira preguntes incòmodes. Giorgia Meloni va guanyar les eleccions a Itàlia, i ara n’és la primera ministra. És periodista.

El mèrit de la proposta, més enllà de visualitzar aquesta realitat, és mostrar-nos els paranys que ens envolten i als quals cal posar atenció. “El públic veu un personatge que es converteix al feixisme sense adonar-se’n”, explica Pompermayer: “ens interpel·la de tu a tu amb un humor àcid per ensenyar que estem a un pas de caure-hi”. En aquest sentit, el muntatge –acompanyat, per cert, pel ‘Think’, d’Aretha Franklin, o les bandes sonores de les pel·lícules Star Wars i París Texas–, ens proposa un divertit joc: el feixistòmetre. Un mesurador per esbrinar en quin punt ens trobem de la nostra cara feixista. Abans d’entrar a la sala, o des de casa, el públic pot contestar un breu qüestionari, que es descarrega del programa de mà. Les respostes donaran una puntuació, que després ens indicaran com som de fatxes, en funció del barem obtingut. Des d’un estat incipient, a penes imperceptible, a un cum laude amb tots els honors. L’objectiu és alertar-nos que, amb un discurs ben engaltat, el feixisme ens pot començar a fer goig (a fer tilín, es diu a l’obra). La Trinca cantava ja fa uns quants lustres, a ritme de pas doble, les virtuts dels fabricants de faixes, recordin.

Aránega està acompanyada en algunes escenes per la regidora Rita Molina, una noia sensible, un pèl aturadeta, però que prepara uns gintònics de por. L’alcohol i el feixisme mariden molt bé, ens diu la ponent, mentre va fent glopets entre discurs i discurs. L’embolcall el firma Yaiza Ares. Un espai magnífic, d’un roig passió que enlluerna, ideal per aixecar els ànims bèl·lics de tothom. És obvi que una master class d’aquesta categoria no pot estar emmarcada per colors freds.

El dia de l’estrena a Salt la platea estava esquitxada per membres de la classe política local. Fins i tot una exalcaldessa de Girona. No vaig copsar si prenien notes, però d’acord amb piulades posteriors, el muntatge els va agradar. Al col·loqui posterior, conduït pel cronista cultural Dani Chicano, Aránega ens va regalar una confessió. Va assegurar que aquest és el text que més li ha costat memoritzar en tota la seva carrera. I això que l’actriu ja fa gairebé cinquanta anys que s’hi dedica! I esparverada per tot el que està passant, també ens va pregar que ni se’ns acudís seguir les passes del seu personatge.

Com sol passar en aquestes obres, el públic ja està convençut només asseure’s a la butaca. Vaja, abans i tot de comprar l’entrada. Pot fer escarafalls davant d’algunes sentències, però no és votant ni simpatitzant de la ultradreta (presumiblement). L’objectiu de Murgia no és tant que algú faci el pas a la inversa (coses més estranyes s’han vist), sinó conscienciar-nos d’aquesta plaga latent.  “El teatre no és un bon lloc pels feixistes”, es diu. Doncs això.