Sota el poderós influx d’Amanda Wingfield

The Glass Menagerie is the saddest play I have ever written. It is full of pain. It is painful for me to see it. Tennessee Williams.

Martina Cabanas Collell, directora del muntatge, afirma al programa de mà que Tennessee Williams defineix aquest text com una “obra de records, fragmentària”, i és ben cert, ja que l’acció comença amb un narrador, Tom Wingfield, situat en un present (1943-1944), que exposa al públic un fragment del seu passat (1937). Aquests “fragments del passat” mostren la desintegració de la família Wingfield en el moment en què Tom deixa enrere la família per trobar el seu camí, lluny de la grisor en què vivia, treballant en una fàbrica de sabates (com el mateix Williams va fer en el seu moment) i mantenint econòmicament a mare i germana. L’ombra allargada de la mare (Amanda), el pes del pare, absent a l’obra i que va abandonar la família molt de temps enrere, i l’estima per la germana (Laura), coixa, tímida i aclaparada per la personalitat de la mare, marcarà la vida del narrador, tal com es mostrarà al llarg de l’obra.

Amb tot, però, cal no oblidar que Tennessee Williams va emmarcar els conflictes d’aquesta família el 1937, és a dir, en plena Guerra Civil Espanyola i en una Europa on ja es respiraven aires de confrontació. La crisi dels Wingfield simbolitza quelcom més que la dissolució d’una família: Williams reflecteix el desencant i la pèrdua de la innocència d’un país que va veure com el 1929 començava a destruir-se una part del somni americà i la Segona Guerra Mundial va acabar de demolir les restes que en quedaven. Així, no ens trobem només davant d’uns conflictes individuals, sinó que, tal com succeeix en L’hort dels cirerers –recordem que Anton Txékhov és el gran referent teatral de Tennessee Williams–, som davant d’una societat que viu un moment de canvi i d’incertesa, com incert és el present del Tom Wingfield en acabar l’obra. La banya trencada de l’unicorn de Laura, doncs, assoleix una dimensió simbòlica que projecta el final d’una època, el final, fins i tot, d’una determinada manera de concebre el món.

Tennessee Williams, en efecte, defineix l’obra com una memory play, i Martina Cabanas en recull aquest esperit des d’un punt de vista formal, introduint fragments musicals en viu i imatges projectades en una pantalla, amb l’objectiu de fer sortir l’espectador de la convenció del realisme estricte per tal d’aproximar-se a la memòria, com diu la directora al programa de mà, “[essent] de vegades fidel, de vegades deformant les situacions viscudes, recordant amb precisió uns detalls i ometent-ne d’altres…”. O, ras i curt, l’aplicació d’allò que Williams definia com a Plastic Theatre i que tenia com a objectiu mostrar la realitat i el que s’hi amaga a sota per mitjà de l’ús de símbols i la creació d’atmosferes –amb una certa càrrega poètica– a partir de recursos externs (música, projeccions fotogràfiques, etc.) El punt de partida de Cabanes, doncs, no pot ser més adient i el resultat obtingut és ben remarcable: una escenografia formada per uns quants mobles que permeten definir el pis rònec on habiten els Wingfield i uns elements externs (piano i projeccions “brechtianes”), ben acompanyats d’una il·luminació perfecta que projecta tant les accions com el sentir dels protagonistes. Només un únic “però” a la proposta: la innecessària situació inicial [cito del programa de mà] “[dins d’]un assaig de l’obra on les llicències i les lleis parcials de la memòria hi encaixen a la perfecció”. D’antuvi, aquesta situació inicial m’havia fet pensar en una situació metateatral en què es fondrien imperceptiblement i amb naturalitat actors i personatges a partir dels assajos de l’obra, tal com va fer, per exemple, Louis Malle a Vanya on 42nd Street, però aquest “assaig” desapareix quasi del tot tan bon punt Tom fa la seva primera intervenció; a partir d’aquest moment, tot es desenvoluparà de manera convencional. Una aportació inicial original, doncs, que no té continuïtat i que, per tant, resulta sobrera. Dit això, però, la representació de l’obra de Williams pròpiament és excel·lent, amb un ritme i un text –bona traducció de Cabanas– que funcionen a la perfecció a l’hora de construir “l’univers Wingfield”. I si hi ha algú que resulta clau en aquest univers és Amanda, la matriarca de la família, un personatge que exerceix una sobreprotecció sobre els seus dos fills, amb unes maneres irritants, una tendència a l’excés («she lived in paranoia», deia el mateix Williams del personatge) i uns continus records d’un passat esplendorós que contrasta amb el sòrdid present que li ha tocat viure, en què ha de vendre, via telefònica, subscripcions de revistes per a mestresses de casa per tal de poder subsistir. Ella és la força dominant de l’obra, el personatge que arrossega i projecta les circumstàncies i els conflictes dels altres. I si bé Williams definia aquest personatge com a «a little woman of great but confused vitality», la interpretació que en fa Laura Conejero, llevat de la definició de “little woman”, s’adiu plenament a allò que Williams volia del personatge: força, personalitat, carisma i ductilitat a l’hora de passar del registre còmic al dramàtic; una interpretació immensa, la de Conejero, que pràcticament sosté l’obra sencera i que la situa al nivell de les grans intèrprets del personatge.

No es queda gaire enrere, però, un personatge tan delicat quant a personalitat, però també a l’hora d’interpretar-se, com és Laura Wingfield, la filla d’Amanda, la qual a partir d’un lleuger defecte físic (coixesa) i de l’abassegadora personalitat de la mare pateix uns problemes emocionals –complex d’inferioritat, por, timidesa– que l’aboquen a aïllar-se del món i a refugiar-se en un simbòlic món de cristall que té a la prestatgeria de casa. La col·lecció de figuretes de vidre de Laura serà molt més real per a ella que el món hostil que queda més enllà de les parets de l’apartament familiar. Laura representa de manera clara i encisadora la vulnerabilitat i el desajust tan característic de molts personatges de les obres de Tennessee Williams, els quals retraten, per contrast amb aquesta sensibilitat, un món exterior dur, competitiu, materialista i cruel amb els que són diferents. Clara Moraleda, a partir d’un gran treball físic i alhora de contenció, dibuixa una Laura tímida, nerviosa i extraordinàriament sensible que encaixa de manera prodigiosa amb el personatge. Tom Wingfield, l’altre fill d’Amanda i germà de Laura, és un personatge no gens fàcil d’interpretar atès el desdoblament que ha de representar (narrador i personatge) i Roger Torns se’n surt a mitges: si bé la imatge natural i alhora desencantada del narrador és del tot versemblant, no succeeix el mateix a l’hora d’interpretar el Tom del drama familiar, ja que l’actor a voltes es deixa endur per un excés de passió que es tradueix en moments de sobreactuació innecessaris. Finalment, Jim, el pretendent de Laura a qui Williams defineix com a «nice, ordinary, young man», és la imatge amable del món exterior i l’encarnació de l’esperit americà: un noi que encara un present gris amb il·lusió per un futur millor perquè creu en les possibilitats pròpies a l’hora de progressar professionalment. David Anguera resol amb solvència l’encaix d’aquest rol en “l’univers Wingfield” i ofereix una imatge segura, desinhibida i simpàtica del personatge.

En definitiva, un muntatge, aquest Zoo de vidre, que tot i alguna objecció –a l’inici de l’obra, sobretot–, no entela en absolut el resultat global obtingut: una versió ben pensada, correctament dirigida i amb unes interpretacions a l’altura del repte plantejat a l’hora de representar aquesta meravellosa, tendra i delicada obra de Tennessee Williams. Altament recomanable.