Verd, sostenible i de proximitat

La primavera és una estació una mica bipolar. Canvis sobtats de temperatura i pol·len a l’ambient. Nits gèlides d’hivern i migdies amb calor estival. Xoc tèrmic entre el sol i l’ombra. Dies més llargs i ruixats que apareixen sense avisar. La primavera és, també, temps de festivals. Hem tornat a Olot. Hem tornat al Sismògraf, el festival que detecta el moviment del cos i del planeta. Per què no hauríem de tornar-hi, any rere any?

Arribar en cotxe a la Garrotxa, “la Suïssa catalana”, ja posa de bon humor. Aquell verd esclatant desprèn alegria. Viure en una zona volcànica condiciona el caràcter dels olotins: estem tranquils, ja ho veieu, però un dia o altre tot serà lava i flames. Podran passar deu anys o deu segles, però un volcà sempre s’acaba despertant. Iniciar un festival de dansa i moviment veient com un artesà construeix un cove és tota una declaració d’intencions. La Tena Busquets (la directora de testa flamígera) va donar el tret de sortida al Sismògraf amb Cove, una proposta de la plataforma Última vèrtebra. Durant trenta minuts exactes (les campanes de l’església veïna ho van corroborar) veiem com el cisteller Aleix Grifoll fa un cove amb les seves mans. Bé, si hem de ser sincers, veiem com l’acaba, perquè ja estava a mig fer. Si la peça durés una hora i inclogués el procés sencer, encara ens hauria agradat més. El jove cisteller està acompanyat per Ana Garreta i Jordi Homs, que posen música i veu a un procés manual que requereix destresa i ofici. No és exotisme, perquè són catalans. És antropologia cultural i dansa de mans: estaria bé que hi hagués una pantalla que amplifiqués l’artesà i la seva obra, o bé que la disposició del públic permetés contemplar millor com Grifoll pela i trena les vares, fa les nanses i els acabats finals. Quina és l’última cosa que heu fet amb les mans?

Un joc de taula és una activitat molt performàtica. El cunyat que no sap perdre al parxís, la germana que fa trampa al Trivial, els jubilats que maltracten la taula del bar a cops de peces de dòmino. La companyia italianosuïssa Trickster-p ens va fer jugar a Eutopia, un joc de taula sobre la convivència de diverses espècies en la natura. Plantes, fongs, animals i humans, tots som germans. Dividits en grups de cinc jugadors, vam haver de descobrir les regles del joc tot jugant, resolent algunes missions i votant els nostres passos de forma consensuada. Homo homini lupus est, que deia Plaute. El curós disseny d’espai i llum de la proposta, juntament amb un tauler i unes fitxes molt elegants, ens demostren que si no hi ha equilibri entre totes les bestioletes que poblem aquest planeta, malament rai. La coreografia de mans efectuada pel mestre de cerimònies també és dansa. Les espores tenen molt potencial.

Quan està acabat, un espectacle? Com sabem que ja està llest? Els muntatges no paren mai d’evolucionar? Donem prou temps a les propostes o les matem massa aviat? Al Sismògraf hem vist dues propostes ben diferents, que demostren la importància de la dramatúrgia i la direcció en les nostres vides. Quim Girón i Moon Ribas van presentar Sota terra, una peça que vam veure als Tossols durant la nit gèlida del dijous. Es tracta d’un projecte europeu de la plataforma Stronger Peripheries, estrenat prèviament a Mataró i a Sardenya. Ras i curt, la proposta vol indagar en els diferents mons que trobem sota terra. L’inici és molt bo, però la peça peca d’una sobredosi d’imatges, idees i estímuls. Sota terra conté tres o quatre espectacles diferents en ell mateix: el joc amb les llums frontals i els plafons ja en seria un de fantàstic, per exemple. Algunes bones troballes (el vestit d’espeleòloga/astronauta) conviuen amb escenes que s’allargassen innecessàriament (la microcàmera endoscòpica). I la peça té diversos “falsos finals”, un pecat imperdonable: quan sembla que la cosa s’acaba amb una imatge bellíssima, a continuació encara en ve una altra. I així, tres o quatre cops. Si la parella de creadors busqués assessorament en la direcció i la dramatúrgia, tots hi sortiríem guanyant. Els espectadors i, sobretot, la mateixa peça.

L’altre exemple és Una illa, que l’Agrupación Señor Serrano va estrenar al passat festival Grec, i que a Olot van presentar en la seva versió reformulada. Mentre que al Grec no em va acabar de convèncer, al Sismògraf l’espectacle em va semblar molt més compacte: tinc una edat i no tanta memòria com per fer ara un treball d’anàlisi comparatiu, ja em perdonaran. I no demanaré l’enregistrament a la companyia: el teatre gravat sempre és una bona llauna. Aquest diàleg del “jo” (l’artista, el públic, nosaltres) amb la Intel·ligència Artificial a qui es demana que imagini un espectacle, parteix de la fal·làcia de la imparcialitat per parlar de les illes/bombolles on vivim tots plegats. Els ventiladors-pantalla continuen sent un prodigi de sorprenent senzillesa, i l’equip de rugbi és una aportació interessant i desconcertant al mateix temps. De vegades, deixar reposar i repensar els espectacles funciona. Sembla que els olotins i les olotines van sortir força contents del Teatre Principal.

Un museu és un espai escènic? Les escultures ballen sardanes, quan es fa de nit? Els bustos canten havaneres? La creadora escènica (i historiadora de l’art) Irene Vicente Salas va portar el seu Corpus al Museu de la Garrotxa. Aquesta exposició escènica se m’havia escapat en un parell d’ocasions (al Museu Frederic Marès i al MNAC), cosa imperdonable per un crític i historiador de l’art com servidor de vostès. La creadora adapta la instal·lació a cada museu que visita, on tracta conceptes com ara el descans, la revolta o el nu femení, temes recurrents en la història de l’art tal com ens l’han explicat fins fa quatre dies. Contemplar La càrrega de Ramon Casas i confrontar-lo amb una escena d’una noia en pijama, perdent el temps amb el mòbil des de la comoditat del sofà, és una de les imatges que m’enduré d’aquest Sismògraf. «Diré que posaré el cos, i ho diré en un temps verbal de futur incert. (…) Reivindicaré, doncs, el meu dret a no reivindicar, el meu dret a no opinar, el meu dret a no lluitar, reivindicaré també el meu dret a la mandra, a la desídia, a l’incendi mental i al fosc total». Cada escena ve acompanyada d’un text, que podem llegir o escoltar al mòbil (mitjançant un codi QR) amb la veu de la creadora. “Les dones han d’anar despullades per entrar al Metropolitan Museum?”, es preguntaven les Guerrilla Girls, el 1989. Passejant per la sala on les escultures modernistes conviuen amb dues dones nues i reals, és interessant veure com alguns visitants (homes) reaccionen davant de la nuesa. Què en faran d’aquelles fotografies? Instagram censura els mugrons femenins, siguin de carn, de marbre o pintats. Què senten les models, observades per ulls i càmeres? Qui retrata els retratadors?

Les millors idees de vegades són les més senzilles. Schrink 01995 del belga Lawrence Malstaf és una exposició de cossos al buit, una intervenció escènica de vint minuts que vam veure al Claustre del Carme. Envasats com llonganisses entre dues grans teles de plàstic, els performers poden regular l’aire que entra (han de respirar) i els seus canvis de postura esdevenen coreografies en càmera lenta: de la posició fetal a l’atropellament mortal. Sense cap dubte, la peça més fotogènica d’aquest Sismògraf. De vegades, les idees més senzilles no funcionen tant. La creadora britànica Lorna Rees va portar la peça Geophonic al volcà Montsacopa. El millor de la peça va ser el volcà, on en altres edicions hi hem vist propostes molt més agosarades o que s’integraven millor en el paisatge. Cinc dones es posen en la pell de cinc tipus de roca, a qui acompanyem en un recorregut passejat que reprodueix fenòmens geològics i sísmics, mitjançant la música, l’espai sonor i la dansa. La proposta és molt prima, i vaig tenir la sensació que no va interessar ni als més grans ni als més petits, que expressaven visiblement el seu cansament mental i físic. Tampoc s’aprofiten massa els geòfons de colors que es proporcionen al públic: una mena de grans embuts metàl·lics que amplifiquen el so. Quina llàstima.  

És natural reproduir la natura fora de la natura? Una piscifactoria, una astacifactoria o un zoo són la mateixa cosa? La trobada amb Job Ramos i Fina Torres, Encontre a l’Astacifactoria, va ser un intent de repetir el mateix que vam fer l’any passat. L’obsessió per imitar les condicions de la natura per facilitar la reproducció dels crancs de riu és una peça contemplativa i de reflexió comunitària. Es poden separar, la natura i l’artifici? Els crancs volen lluitar per la salvació de la seva espècie des d’una astacifactoria, o prefereixen ser lliures al seu medi i morir?

A El dia que va morir l’últim panda, la companyia Projecte Ingenu imagina un futur distòpic en què els pandes s’han extingit definitivament i són reproduïts de forma totalment artificial en granges genètiques. El format d’instal·lació immersiva és interessant, i la peça troba en la música de Gerard Marsal i el disseny audiovisual d’Alfonso Ferri les seves millors baules. Acaba esdevenint, però, una proposta massa híbrida, en el sentit que es queda en terra de ningú. I mira que a casa ens agraden les coses híbrides. També és l’exemple perfecte sobre si una temàtica sobre el canvi climàtic o qualsevol cosa relacionada amb el planeta és suficient per entrar dins la programació del Sismògraf.

Els portuguesos CircoLando van portar el seu espectacle Cratera al Teatre Principal. Quin lloc millor que Olot i la Garrotxa per parlar de volcans? Tot i això, aquesta proposta acaba sent tan atmosfèrica que es converteix en soporífera, i es pren tan seriosament a si mateixa que acaba resultant feixuga. El que dèiem: què els hem d’explicar sobre els volcans, als olotins i les olotines, que ja no sàpiguen? Reduir el Sismògraf a propostes que només parlin del planeta, la geologia o el món natural no és una mica massa restrictiu? On queda la dansa i el moviment, si tothom es posa tan científic i intel·lectual? Propostes més ballades com ara Cicatrius (o contrapàs de mamuts i altres feres) de Vero Cendoya, o Wall & Peace dels Wonderground, ens van fer pensar en el Sismògraf d’abans. Abans que tot hagués de ser estrictament verd. En el primer, la música interpretada en directe per Adele Madau fa ballar una companyia diversa i energètica, en una peça que comença a fora i acaba a dins de la Plaça de Braus. En el segon, Tom Weksler i Oded Avinathan ballen sobre la paret exterior, de nit i il·luminats per un sol focus. Sabeu que la plaça de braus d’Olot està feta amb pedra volcànica? El Montsacopa és a quatre passes, és clar.

Com ja us podeu imaginar, el més interessant que vam viure al Sismògraf queda fora d’aquesta crònica. Vam prendre vermuts i cafès amb les muses culturals Marta Oliveres i Margarida Troguet, i també vam ballar un parell de nits a La Carbonera sota els compassos que ens marcava el Pim Pam DJ, altrament conegut com a Pere Faura. La clau de l’èxit del Sismògraf és el seu equip, que permet que aquesta sigui sempre una trobada amigable i de molt bon rotllo. La pregunta, que la Tena ens va deixar endevinar en una conversa informal, és com serà el Sismògraf dels pròxims anys. Canviarà de forma o color? Serà rosa? Carabassa? Blau elèctric? Per sort, el verd radiant de la Garrotxa continuarà sent, sempre, el teló de fons d’aquest festival. Fins l’any que ve, família del Sismògraf.