Sense por al Watusi

L’èxit és pels valents, pels temeraris que empenyen projectes mastodòntics i s’hi impliquen fins al moll de l’os. Tres anys li ha costat a Iván Morales portar a escena l’adaptació d’El día del Watusi de Francisco Casavella. Només ell (i probablement Martí Sales) sap els dies i les nits que li ha costat desbrossar la novel·la original i fer-ne una adaptació que no perdi l’essència del relat i, al mateix temps, deixar-hi la seva petja. L’èxit és comprovar com aquest espectacle de més quatre hores, amb dos entreactes inclosos, ha exhaurit les entrades per a totes les funcions.

Ben segur que la major part del públic assistent no haurà llegit la novel·la. La crisi que patim tots per llegir encara es fa més gran si ens hem d’enfrontar a un llibre de 1.500 pàgines. Així, molts entrem en la història de Fernando Atienza i companyia per primer cop. Però no hi ha res que aquells que ja superem la quarantena no ens ressoni. Parlen de la nostra ciutat, de la cara fosca d’una Barcelona que es va posar tan guapa que no vam ser capaços de veure tot el que volien amagar, fos tant la dissidència marginal com els tripijocs de la burgesia. És un relat de vida d’un personatge que recorre Barcelona durant quinze anys, un període en què la ciutat va mutar completament. Per escenificar la història, Morales no tracta de recrear els espais pels quals es mou Fernando Atienza –lògicament, això comportaria un gran dispendi– i potser ho fa també amb la intenció de no trencar la màgia de projectar l’espai segons l’imaginari de cadascú. Les paraules de Casavella són prou clarificadores per veure el paisatge urbanístic i humà. Probablement, també ho ha fet amb una intenció de reverenciar la novel·la i els seus nombrosos acòlits, que la tenen molt ben dibuixada al seu cap. L’aposta es troba, per tant, en el text de Casavella i la interpretació dels actors.

L’obra està dividida en tres parts. La primera ens introdueix l’heroi en el seu hàbitat, les barraques de Montjuïc, i des d’un bon principi ens enfonsa en el conflicte: junt amb el seu amic, el coix Pepito, el yeye, han descobert el cadàver d’una noia, la filla d’un dels capitosts de la barriada. Ràpidament, s’acusa de l’assassinat al Watusi, un personatge misteriós, una espècie de “pistoler solitari”. Impulsat per la fascinació de Pepito per aquest personatge, Fernando es veu arrossegat en una cursa per anar a buscar al Watusi. Però l’endemà, Fernando deixarà les barraques amb la seva mare per baixar a l’Eixample, on s’encarregaran d’una porteria. Plantejada com una mena de road movie, l’energia que desprenen tots els intèrprets és una dansa  que ocupa tots els racons i acompanyada per una música principalment interpretada pels mateixos actors. De fet, un dels trets diferencials de la proposta és aquest format de concert performatiu. Sobretot en aquesta primera part, els intèrprets empren guitarres, baixos, caixons flamencs, pianos i pianets de joguina, entre altres instruments, per tal de generar música que acompanyi, però també recrear efectes sonors que reforcen les accions.

En la segona part, l’escenari muta, es buida de micròfons i instruments per tal de deixar pas a una estructura modular que els servirà de barra de bar. Serà llavors quan Fernando és engolit pels arribistes que, un cop mort el dictador, tracten de fer un salt al buit de poder. Si en la primera part, Fernando era un xaval que es movia i actuava per salvar la pell, aquí se sent seduït pels cants de sirena d’un dels personatges més funestos, Guillermo Ballesta, etern buscavides que l’enreda com a noi dels encàrrecs. A través d’aquest anirà descobrint una sèrie de personatges i trames polítiques molt fosques, on apareixen banquers falangistes, burgesos amb ambicions de futur, nines acompanyants esperant la seva oportunitat, etcètera. Amb la “W” sempre present sobre els seus caps, el símbol del Watusi és assimilat per una elit.

Finalment, en el tercer acte, l’escenari es repobla un altre cop. De cap als anys vuitanta, tot és un caos, roba, cadires, instruments, l’estructura modular al bell mig i els cossos dels intèrprets escampats per tots els racons. L’eterna ressaca en la qual Fernando viurà el seu infern i la seva redempció a través d’un amor fugaç, però que el travessa. I enmig de la desolació preolímpica, entre els carrers del Raval, es topa amb el passat i el ball del Watusi es desemmascara. L’últim parlament de Fernando, talment com si fos un predicador, acull a tots els desclassats, als marginats irreductibles, als ionquis dels marges de la història. Ens acull a tots per donar pas al hit “Watusi’65” de Els Surfing Sirles i donar sentit als versos de Verdaguer: “dona’m unes ales o treu-me les ganes de volar”. Llàgrimes als ulls per arribar al final de la història.

Les reflexions de Casavella, la seva prosa, s’escolta a través dels set intèrprets i els més de vint personatges que interpreten. El viatge el fem sobretot amb la veu narradora, sigui en primera persona per boca de Fernando Atienza o per un narrador omniscient. A través d’aquestes veus, ens fa la panoràmica radiogràfica dels fonaments de la nostra Barcelona i no hi ha pietat.  L’esforç interpretatiu és encomiable en tots els actors i les actrius en la seva recreació fidel de cadascun dels personatges. En la primera part, l’auca dels personatges representa les capes més baixes de la societat i la interpretació esdevé més còmica per marcar les tares físiques, la parla, les veus més ronques. Excel·leix Guillem Balart com a Pepito, però també Raquel Ferri  com el tens Superman o l’aguerrida Dora. La segona part és de Xavi Sáez i David Climent; el primer recrea el pèrfid seductor Guillermo Ballesta (sempre li van molt bé els personatges més repulsius); el cordero compon el llefiscós paper del paraplègic Don Tomás. A la tercera part, Ferri pren la veu d’Elsa i viatgem a través dels seus ulls a l’infern de la drogoaddicció. I al final reapareix Balart per crear un altre arribista, el català Martí Tortosa, un espídic productor, representant, ser que se sap moure en el negoci de la nit. Balart i Ferri  tenen una capacitat de transformació al·lucinant. Un servidor molts cops perdia el fil del text simplement pel magnetisme de les seves interpretacions. I, per descomptat, s’ha de remarcar la titànica feina d’Enric Auquer, carregant-se a les espatlles el personatge de Fernando Atienza. El viatge emocional i físic que fa a través d’aquests quinze anys de vida és majúscul. Li veiem la coïssor als ulls quan, sent un incipient adolescent, pateix el dia del Watusi; veiem la seva transformació silenciosa, enfonsant-se en la drogoaddicció forçada; i finalment, es descobreix com l’ésser que sura sobre la merda, mirada distant i contemplativa, però quan torna l’afecte i amb ell la pèrdua, aconsegueix arribar a la catarsi salvatge: la missa punk al KGB. Auquer deixa que el personatge el travessi, de manera natural. No necessita fer una feina de composició estereotipada, necessitem creure en ell.

A la sortida del teatre, cert silenci, tots recol·locant-nos l’esquena, mastegant la història, intentant fixar a la memòria aquells passatges més memorables. L’amic que m’ha acompanyat, watusià irredempt, destaca alguns punts de la proposta escènica de Morales i, emocionat, pensa en la figura de Fernando Atienza, envejant una vida tan intensa. Un heroi romàntic sumit en una tragèdia que esdevé fundacional per aquesta Barcelona. Però no s’ha de tenir por al Watusi, a cap Watusi. Ivan Morales i la seva colla no han tingut por.