La mort d’Angélica

Quaranta-vuit hores donen per a molt. Només és qüestió d’organitzar-se. La setmana de programadors del Temporada Alta és l’excusa perfecta per pujar a Girona a veure bons espectacles. Lo milloret d’aquí (perquè ho vegin els de fora) i lo milloret de fora perquè ho veiem nosaltres. En dos dies hem vist espectacles (com a mínim un parell) que ens recorden perquè ens entestem a seguir escrivint, assajant i estrenant teatre. I veient teatre, sobretot. Perquè si hem de ser francs, continuar fent teatre és un absurd, com afirma Thomas Bernhard. Però com que de moment encara no ens hem penjat, continuem escrivint, assajant i estrenant teatre. I veient teatre.

De l’habitació de l’adolescent a l’espai exterior

Un crític rarament veu el mateix espectacle dues vegades: l’allau incessant d’estrenes no permet l’exercici de comprovar com evolucionen les criatures. Firmamento es va estrenar el passat festival Grec, al Mercat de les Flors, i divendres es va poder veure al Teatre Municipal de Girona. He de confessar que quan vaig veure l’espectacle, el juliol passat, en vaig sortir amb el cap com un timbal, una mica sobrepassat per la sobredosi d’estímuls (visuals, sonors, musicals, conceptuals) que ens proposava el geni d’Ontinyent Marcos Morau. Podeu llegir la crítica estupenda que en va fer la Júlia Vernet Gaudes. Em va agradar tornar a veure l’espectacle, i divendres en vaig sortir més satisfet: caldria, això sí, fer l’exercici comparatiu –a doble pantalla i comparant cada escena– per veure quins (petits) canvis o esporgades ha patit el muntatge. Firmamento és un espectacle volgudament fosc, críptic i ambigu, on cada imatge és un disparador d’universos, reflex inquietant del multivers on fa temps que habitem.

L’estudi de gravació i la cambra de l’adolescent són planetes autònoms on podem jugar a ser déus. L’aire japonès i lleugerament retro de l’espai de Max Glaenzel i el vestuari de Silvia Delagneau connecten amb el vinil, el casset, el CD i el VHS… De quina adolescència estem parlant? El barret o la cadira folrats amb escuma aïllant apropen l’estudi a l’habitació encoixinada dels manicomis d’antuvi. Els habitants d’aquest espai toquen instruments, enregistren, il·luminen i editen de forma frenètica, intentant controlar tots els detalls de la seva creació efímera. Quan els creadors reben encàrrecs que interpel·lin a la joventut, estan parlant de la del present o de la seva? La caixa escènica és una capsa de sorpreses, i la tecnologia més sofisticada sempre té les de perdre davant d’un capgròs o un titella. Això és un fet.

El magnífic curtmetratge d’animació creat per Marc Salicrú (aquest home sap fer de tot) serveix d’entreacte dins del mateix espectacle, i converteix l’espectadora en futura protagonista, en una imatge que als més carrosses (ara en diem boomers) els recordarà a La rosa porpra del Caire (Woody Allen, 1985), però a la inversa. El curt ho deixa molt clar: entre un nen i un ninot de ventríloc hi ha poques diferències, i la representació-dins-la-representació-dins-la-representació sembla la versió dibuixada del videoclip de “Bachelorette”, la cançó de Björk que Michel Gondry va convertir en obra d’art el 1997. Morau ens està dient que passar d’espectador a creador és un gest, una acció tan fàcil com moure’s, desplaçar-se i canviar d’espai? D’Ontinyent a València, després Barcelona i, a continuació… el món sencer. En temps d’Intel·ligència Artificial i imatges constants i inabastables, un únic consell: “tria bé”. La nostra vida és transitòria, com molt bé sap la Laurie Anderson, una creadora inquieta que, com Morau, sap molt bé que les coses més importants sovint s’amaguen en els detalls més trivials.

Com a complement d’aquest espectacle, va estar molt bé poder assistir, dissabte al migdia, a la projecció de Sonoma (le film, pas le espectacle), al Cinema Truffaut. La pel·lícula de Xavi Lozano i Albert Pons segueix els assajos d’un dels espectacles més exitosos de La Veronal, estrenat en aquell Grec del 2020 caracteritzat per la pandèmia i la incertesa. Més que pel seu caràcter artístic, que també el té, crec que ens trobem davant d’una obra amb un enorme valor documental. Veure com Morau treballa i, sobretot, com les fantàstiques ballarines creen un espectacle des del buit de la sala d’assaig és una experiència emocionant i, a moments, abassegadora. Em va encantar això que les ballarines de La Veronal visquin a la Casa Gomis de La Ricarda. Té tot el sentit del món.

Programadors per un dia

Després de tornar a sobrevolar aquest Firmamento veronalià, una bona colla d’espectadors ens vam dirigir cap a la Sala La Planeta. Allà ens esperava en Roger Bernat i La scelta (L’elecció), un espectacle que ens va fer sentir programadors durant una hora i mitja. Separats en tres grups en dos espais de la Planeta i la discoteca veïna Platea, se’ns va explicar el dispositiu escènic de manera clara i entenedora: cada grup veuria els tràilers de tres espectacles, i després de discutir en votaria un, el seu finalista. Al cap d’una estona, els tres grups s’unirien i veurien els tres finalistes, dels quals n’hauria de sortir un sol guanyador. Aquest espectacle serà representat a l’edició del Temporada Alta de l’any que ve, compromís que signa el festival. Procés participatiu, assemblea ciutadana i direcció artística… Què pot sortir malament?

Ja fa temps que diversos festivals europeus fan que col·lectius determinats (de joves, d’espectadors fidels, de jubilats…) programin un o diversos espectacles per a les edicions futures, permetent que persones “normals” experimentin de primera mà el poder que comporta la feina de programador. A La scelta, els espectacles que seleccionarem són de teatre modernu, el que ens agrada a casa: Las Huecas, Inciativa Sexual Femenina, Col·lectiu VVAA, Macarena Recuerda, Cris Blanco, o Les vedets de l’Antic Teatre, entre d’altres. Que els espectadors tímids no es preocupin: el dispositiu de Roger Bernat utilitza les eines de l’assemblea per, naturalment, qüestionar-les i subvertir-les amb molta gràcia. Mitjançant unes targetes que se’ns aniran proporcionant, simplement haurem de llegir en veu alta comentaris a favor i en contra dels espectacles que veurem. Al final, això sí, la votació serà “real”… o no? Fins a quin punt la democràcia participativa és una estafa?

Els pros i els contres que haurem de verbalitzar defensaran la línia del nostre festival o del “nostre” públic, comentarem si un espectacle es veu molt amateur o si els intèrprets són massa vells o massa joves. Interpel·lació, accessibilitat i creació de nous públics apareixen alegrement en una proposta que funciona en la seva ludificació de la direcció artística: tot jugant, s’aprèn, i, al mateix temps, es passa una bona estona, tal com defensen els pedagogs més ludòpates. La “llibertat” dels espectadors té forma de targeta que hem de llegir obedientment, i quan s’uneixen els tres grups la cosa encara creix més, perquè el dispositiu funciona. La dramatúrgia és de Marie-Klara González i Roberto Fratini: el teòric italià establert a Barcelona és un vell amic de les “dramatúrgies del debat”, protocols que va engegar amb Agost Produccions per repensar els col·loquis postfunció. Parlo per experiència, perquè n’he moderat uns quants, tant dels “clàssics” com dels “divertits”. El sobresou dels crítics de Catalunya. Al final, assemblea i conya general. Esperem que el Temporada Alta respecti el seu pacte i programi l’espectacle que vam triar l’any que ve. Mira si som bons, els espectadors, que vam triar el mateix que havien triat ells.

El funeral de la Liddell

Les expectatives eren altes, i van ser acomplertes amb escreix. Programar un espectacle de sis hores de durada es converteix automàticament en un fet noticiable, com molt bé sabia Albert Arribas quan va fer que el seu F.R.A.U. en durés set. La Liddell és seguida, admirada i quasi venerada a casa nostra: els seus seguidors són una massa de liddelliebers que la segueixen allà on va, i que assisteixen als seus espectacles com aquell qui va a missa. Els conceptes “Amor, fe i esperança” uneixen Ödön von Horváth amb Ulrich Seidl i Angélica Liddell. El Teatre de Salt no és segurament la sala més idònia per acollir còmodament un espectacle tan llarg, amb les seves fileres estretes (sensació d’avió de Vueling) i les llargues cues que es formaven al bar i als lavabos durant els entreactes. Però tant és: tot forma part de l’experiència. Comentàvem a la sortida que hi ha espectacles d’una hora que se’ns han fet més llargs que aquest Vudú (3318) Blixen que, al final, va durar cinc hores i mitja. Angélica, ens deus trenta minuts.

L’espectacle, estructurat en cinc actes, conté tots els elements de la cosmogonia liddelliana, i es mou perillosament entre l’autoreferencialitat i l’autocomplaença. La Liddell escriu molt bé (i ho sap), i diu el text de meravella, cosa que també sap perfectament. Quin plaer, després d’un espectacle tan decebedor com Terebrante, veure una Liddell que escup ràbia i paraules com una metralladora desbocada. La precisió amb què pronuncia cada fonema, la velocitat extrema d’alguns passatges, la ira convertida en poesia bascula entre la genialitat i l’acudit. El monòleg de la gossa Nefertiti n’és un clar exemple: Angélica Liddell, humorista? El despit quasi còsmic que li ha provocat l’abandonament d’un home és el detonant d’un atac de ràbia i venjança (“La violencia siempre es más bella que vosotros”). La tigressa de Figueres enumera una llista llarguíssima de morts i crims de tota mena, esperant que la víctima sigui sempre l’examant, com una Sophie Calle embogida que parteix de l’autoficció per crear un ritual atàvic de ràbia i maledicció. La Liddell canta “Ne me quitte pas” de Jacques Brel amb unes inflexions de veu que recorden el Niño de Elche, i passa de la tragèdia a la rialla sardònica en mil·lèsimes de segon. “Ojo de loca no se equivoca”.

Seria impossible (i tampoc no cal) detallar cada escena, cada imatge, cada quadre plàstic d’aquest muntatge, que per moments cau en una mena d’autoparòdia involuntària. A casa sempre ho hem dit: aniria molt bé que alguns creadors es prenguessin un any sabàtic, però la Liddell és incapaç de fer-ho. Es moriria, directament, com afirma cada cop que en té l’oportunitat. L’escriptura és un do, un pacte amb el diable i, alhora, una desgràcia. El monòleg tranquil del segon acte enumera les qualitats i defectes de l’home que li va trencar el cor (“Vanidoso, falso, sin escrúpulos (…) sin sentimiento ni compasión (…) más cobarde que malvado”) i em va estranyar moltíssim que no es posés a cantar “Ese hombre” de la gran Rocío Jurado. De la mare de Rocíito a Hermann Nitsch només hi ha un pas, com demostra un tercer acte molt operístic, en totes les accepcions de la paraula. La figurant que va sortir a escena amb crocs (un descuit) va crear una imatge bellíssima, que demostra que el misteri de l’escena inclou, inevitablement, l’error. Sort que tot no es pot controlar. També vaig pensar que a l’Institut del Teatre no ensenyen com espellar una llebre, i això es nota. La Liddell estima i venera els seus referents: mig austríaca com Bernhard i mig italiana com Pasolini, fa que noies bellíssimes vagin a quatre grapes i bordin com gosses en la seva reinterpretació de Saló o els 120 dies de Sodoma.

“Se ve mejor a Dios desde el infierno”, afirma “sola con mi dolor”, entre l’odi i la tendresa. La soledat extrema de l’escriptura contrasta amb l’acte ritual d’oferir-se en escena davant d’un públic, botxí i víctima sacrificial alhora. Al cinquè acte vaig patir un fet màgic: quan ja feia una bona estona que escrivia com un posseït a la meva llibreta, em vaig adonar que el meu bolígraf s’havia quedat sense tinta. Com si fos un gravat amb tinta invisible, he sigut incapaç de desxifrar cap de les paraules que vaig escriure. L’acte final s’inicia amb un monòleg devastador, amb la sala a les fosques, dit per Angélica amb la calma d’aquell que és conscient de tenir raó: tots sabem que els pares s’acabaran morint i que tots nosaltres, des de qui escriu aquestes línies fins a qui les llegeix, acabarem els nostres dies en un declivi físic i mental fins a morir i desaparèixer completament. Però vivim fent veure que no ho sabem. La Liddell clou l’espectacle explicant-nos com vol que sigui el seu funeral, signant davant d’una notària (estupenda) tots els detalls de la cerimònia. Després de quasi sis hores de dolor i venjança, finalitzar l’espectacle amb “Alegría de vivir” de Ray Heredia és tota una declaració de principis. L’ovació va ser espectacular. Feia temps que no veia una platea sencera dempeus, aplaudint a cor que vols un espectacle. Ens aplaudíem a nosaltres mateixos, espectadors, per haver aguantat? Una mica també, per què ho negarem.

Violins, hotels i autoficció (altra vegada)

I ja acabem, que la cosa està quedant molt llarga. Diumenge vaig poder tornar a veure Sous les violons, la plage!, la instal·lació sonora dels Cabosanroque. Sí, ja sé que contradic la meva afirmació del principi d’aquesta crònica. Havia vist la peça el febrer del 2021 a l’Arts Santa Mònica, en el marc del festival Eufònic Urbà. Però quan vaig anar-hi, ja no quedaven violins, perquè la instal·lació consisteix a fer que el públic llenci pedres contra quatre instruments fins a destruir-los completament. Si els francesos del Maig del 68 (avui, la majoria fatxes) deien que sota les llambordes hi havia la sorra de la platja, Roger Aixut i Laia Torrents transformen la seva bonhomia característica en violència. Aquest és, precisament, l’efecte catàrtic de la creació. El Quartet de corda núm. 66 en sol major, op. 77 de Haydn és el punt de partida: si el primer dia sona de manera “normal”, a cada cop de pedra que aconsegueixi fotre-li l’espectador es va distorsionant. Del Classicisme vienès del segle XVIII al sorollisme del segle XX. La instal·lació, participativa i d’accés gratuït, fa les delícies de petits i grans. Desconeixem si l’Angélica va fer-hi una visita.

A continuació vaig anar al Museu d’Art de Girona, on ens esperava la nova creació de l’Hotel Col·lectiu Escènic, Habitació 444: AQUÍ. Amb coreografia de Lorena Nogal, es tracta d’una peça site specific que es va adaptar harmònicament al pati i la sala del Gòtic del museu. “Una interacció visceral en un espai arquitectònic que genera un diàleg animalístic”, resa el text del programa de mà, en una proposta que troba la seva força en els seus cinc intèrprets: Rober Gómez, Anna Hierro, Èlia López, Álvaro Esteban i la mateixa Lorena Nogal. Tot i ser ballarins de l’esfera veronaliana, la peça és una altra cosa: més orgànica i menys robòtica, més passional i menys freda. El fantàstic espai sonor de Manuel Rodríguez embolcalla la cosa com un vestit fet a mida, i al mateix temps lliga molt bé amb el vestuari deconstruït, obra de Sau-Ching Wong. Es tracta d’una coproducció de la quinzena Dansa Metropolitana, o sigui que aviat la podrem veure en altres espais.

El meu cap de setmana gironí va acabar a la Sala La Planeta, on ens esperava l’argentina Marina Otero. Si l’any passat ens va dir Fuck me, enguany tocava Love me. Primer el sexe, després l’amor. La peça és una mena de conferència performativa on Otero es passarà quasi una hora asseguda en silenci en un tamboret, mentre el text és projectat en una pantalla rere seu. Altre cop, l’autoficció. El “jo” com a material únic de partida, el despit per l’abandonament dels homes i la ràbia continguda. L’Otero vol ser, com tantes creadores, la nova Liddell? Servidor té la sort que sempre pren apunts durant els espectacles, cosa que fa que no m’avorreixi tant: mitjançant una breu enquesta a la sortida, vaig comprovar que l’espectacle havia agradat poc o gens a la parròquia. I encara menys, si pensem en l’agradable sorpresa que va suposar veure Fuck me l’any passat. Tot i alguns dards amb gràcia (“Soy de esas bailarinas que no bailan”) i veritats incontestables (“Dando pena a festivales europeos que programan a sudacas por culpa”), l’espectacle no acaba d’arrencar, perquè precisament es basa en una única idea. Una coreografia final, molt física i violenta, és la recompensa que Otero ens regala després d’aguantar la seva llauna narcisista i egòlatra. Sembla que no s’atreveixi a anar fins al fons. Acabar la peça com a Fuck me, amb la seva protagonista ballant energèticament, és un truc massa fàcil. Com aquells directors teatrals que clouen els seus espectacles amb una cançó, per deixar-ho tot ben amunt. Què serà, el següent? Kill me?

I fins aquí. D’aquest cap de setmana intens, em quedo amb les peces de Roger Bernat i d’Angélica Liddell, amb el reencontre amb alguns col·legues madrilenys (encantadíssims amb el Temporada Alta i la seva organització) i amb la sensació que quaranta-vuit hores poden donar per a molt. Vosaltres no ho heu notat, però em sembla que a Girona vaig agafar un gripasso. Acabo d’escriure aquesta crònica amb una mica de febre. Coses de la vida de l’autònom. Potser és que després d’un cap de setmana intens de rituals i ràbia, jo també he necessitat purificar el meu cos mitjançant la febre? Un misteri. Si l’Angélica té aquest poder, li diria que gràcies, però que tampoc no calia. Feia anys i panys que servidor de vostè no tenia febre. Vaig caure sota algun malefici de la Liddell? Ara us deixo, me’n vaig sota la manta.