Romeo & Angélica

Angélica Liddell i Romeo Castellucci han presentat nous espectacles a la setmana de programadors del Temporada Alta.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

Les arts vives, la creació contemporània i la modernor en general, a casa, ens agraden molt. La setmana de programadors del Temporada Alta és la cita anual i imperdible perquè espectadors i programadors (a l’infern de dos en dos) descobreixin el bo i millor de la collita escènica més actual. Le beaujolais noveau est arrivé. Els d’aquí descobrim propostes internacionals, i els programadors que visiten Girona i Salt poden veure una selecció de lo milloret que es fa a casa nostra. A Can Núvol som una fàbrica de creació d’articles i ja hem parlat de les propostes locals (Agrupación Señor Serrano, La Veronal, David Espinosa, Antes Collado o Cabosanroque) en el seu moment. Servidor de vostès puja a Girona a veure guiris. I sí, compto la Liddell com a internacional: no sé què passa amb els de Figueres, que tots fugen esperitats de la seva ciutat natal.

Romeo Castellucci va presentar l'espectacle 'Bros' al Temporada Alta. © Stephan Glagla
Romeo Castellucci va presentar l’espectacle ‘Bros’ al Temporada Alta. © Stephan Glagla

ACAB (All Cops Are Bastards)

El dia que vaig descobrir el significat d’aquest acrònim –que sovint veia escrit a les parets en forma de grafiti– la meva vida va canviar. Com tot en aquest present post-postmodern en què vivim, el lema ha mutat en infinituds de versions, des del cuquisme felí (“All Cats Are Beautiful”) fins a la cosa gastronòmica i nostrada (“All Calçots Are Beautiful”). L’espectacle que el creador italià Romeo Castellucci va presentar al Temporada Alta, Bros, estava protagonitzat per policies. Bé, no per membres d’un cos policial oficial, però sí per una vintena llarga d’homes, tots de negre i portant el mateix uniforme policial. Éssers anònims, voluntaris triats pel director i el Temporada Alta (coproductor de l’espectacle, juntament amb una tirallonga de teatres i festivals europeus). Els intèrprets seleccionats (no actors professionals) van assajar únicament el dia anterior, i a través d’uns auriculars rebien instruccions sobre les accions que havien de realitzar. Com un cos de policies qualsevol, la seva funció era obeir. I a fe que se’n van sortir prou bé, ja que Bros és una proposta plena d’accions físiques i imatges d’allò més potents.

El Romeo és amant de les màquines i de la Bíblia, de la cultura clàssica i de la violència. Bros ens demostra que la distància entre el policia i el terrorista és molt curta, per no dir inexistent: quina diferència hi ha entre les tortures realitzades a qualsevol comissaria del món i els actes comesos (i enregistrats) pels terroristes? A Bros tot és negre sobre negre: caixa negra de l’escenari, massa negra del cos de policies, penombra i foscor com a color dominant. Tutto al nero di seppia.  Un vell de barba blanca apareix en escena després d’un pròleg protagonitzat per màquines que giren i fan soroll: metralladores sonores que impossibiliten les converses intranscendents que els espectadors tenim abans de començar una funció. El vell és el profeta Jeremies (ens passen el text que declama en romanès), “el martell de Jerusalem”, que amb les seves paraules va predir la destrucció de la ciutat. Les paraules convertides en accions es converteixen en execucions, deixant la reflexió fora de camp. Els policies obeeixen, aquesta és la seva funció. “Obey”, com resa una marca de roba urbana que plau als adolescents: com xaiets dòcils, obeïu. Pegueu primer, pregunteu després.

Romeo Castellucci va presentar l'espectacle 'Bros' al Temporada Alta. © Stephan Glagla
Romeo Castellucci va presentar l’espectacle ‘Bros’ al Temporada Alta. © Stephan Glagla

La cultura visual de Castellucci i la seva capacitat de crear imatges de gran impacte corre el perill de convertir els seus espectacles en una mena de joc, un “¿Quién es quién?” per intentar esbrinar els quadres que es reprodueixen en escena. Mira, “La lliçó d’anatomia” de Rembrandt, els “Afusellaments del 3 de maig” de Goya,  “La mort de Sòcrates” de Jacques-Louis David, “El rai de la Medusa”, de Géricault! (veieu quina sort, haver estudiat Història de l’Art?). El fum, la llet i l’olor de pólvora es barregen en un escenari que es va omplint d’imatges i capes, mentre els oficiants es mouen amb prou destresa per l’espai, obedients a les ordres que els entren per l’orella. El petit dubte o la relliscada d’un intèrpret doten la representació de verité: qui ha dit que els policies sempre creuen en el que estan fent? Com els actors, de vegades no s’identifiquen al 100% amb allò que els manen. I això es nota, criatures. El misteri apareix, també, en forma de grans retrats: un simi, una dona, Samuel Beckett (el dramaturg més fotogènic de la història). Pinacoteca o barbàrie.

Capitells corintis i brutalitat policial: la història de la cultura occidental és la història de la violència. Les veritats en llatí semblen més veritat, com resen els missatges desplegats en teles negres: “Nesciunt quid faciant? Imitantur” (No saben què fer? Llavors copien). “Carent ingenio? Materiam reperiunt . Materiam non reperiunt? Se ipsos adhibent” (No tenen idees? Llavors cerquen una matèria. No troben la matèria? Llavors s’utilitzen a si mateixos). A Romeo Castellucci no li agrada l’autoficció. Al final, tots els policies cauen a terra i pateixen fortes convulsions, com Juan Andrés Benítez després de ser reduït i assassinat pels Mossos d’Esquadra. El nostre George Floyd. Un de tants. Com sempre, el millor és recórrer als mestres antics. Ja ho deia en Pla (l’Albert, no el Josep): “Nunca te hagas policía”.

Flamenc sense flamenc

La Liddell ens ha tornat a visitar. Fa quatre mesos va venir al Grec, on al mig de l’arena i acompanyada d’un toro dissecat emulava a Belmonte i ens cridava “Estimeu-me, fills de puta!”. La maquinària dels teatrassos i festivalassos europeus no pot parar mai de girar, i ara Angélica Liddell ha presentat a Girona Terebrante, el seu darrer espectacle. El darrer fins que arribi el pròxim, que no trigarà pas. La “tigressa de Figueres” ha presentat un muntatge on no parla: ni una sola paraula surt de la seva boca. La potència literària i la força escènica d’aquesta metralladora de màximes, sacerdotessa de l’escena que no entén la separació entre vida i art, se’ns nega en un espectacle eminentment visual. El flamenc de Manuel Agujetas és l’inspirador de tot plegat: cantaor gitano i analfabet, una de les figures més importants del flamenc del segle XX. “El flamenco yo no sé explicarlo. He sufrido mucho. Si tú no has sufrido, qué flamenco cantarás?”. Llavors apareix ella, calmada i amb un vestit platejat. Com el seu cosí Castellucci, la Liddell creu en la potència de les imatges per elles mateixes: contenen un misteri que no cal explicar. S’encén un cigarret, es baixa les calces i se’l col·loca entre els llavis vaginals. Amb les calces baixades i uns botins blancs camina i taconeja com una nena petita que juga amb les sabates de la seva mare. Una gallina morta cau de la pinta dels focus, baixa del cel perquè l’Angélica la pugui desplomar.

Al teló es projecta un vídeo d’una gran violència. Enregistrament d’una operació odontològica: unes tenalles arrenquen totes les dents a un home, una a una. A continuació, i per si això no fos prou, un bisturí talla genives i remena tot el que n’ha quedat. L’adjectiu Terebrante o “terebrant” descriu el patiment causat per perforar una part del cos ja adolorida. El públic bufa. Alguns riuen. Imaginem que molts espectadors han tancat els ulls. Ja ens agrada que el teatre provoqui al públic, però això és fer una mica de trampa, Angélica. Diverses escenes se succeeixen amb parsimònia, una noia entra amb una bicicleta, un nen vestit d’escolanet. Intercalades a la pantalla, les paraules de l’Agujetas: “Si pueden leer y escribir, ya no pueden cantar flamenco”.

Angélica Liddell en una escena de 'Terebrante'. © Julio Gallegos
Angélica Liddell en una escena de ‘Terebrante’. © Julio Gallegos

El més interessant de l’espectacle és com aconsegueix ser flamenc sense ni una gota de flamenc. Sense la música ni la dansa que anomenem “flamenca” apareguin en cap moment. Guitarres espanyoles tenyides de negre baixen del cel. Algunes cauen, al voltant de la Liddell, creant esteles de pols blanca. Una música eixordadora de heavy metal ho omple tot: sembla que estiguem veient Anarchy, la peça de la Societat Doctor Alonso i la Semolina Tomic protagonitzada per guitarres elèctriques, soroll i fum. Apareix en escena, màgicament (per això és teatre), un boc dissecat: banyes erectes i actitud guerrera. La Liddell i la seva jove acompanyant realitzen una coreografia de moviments: giravolten al seu voltant, recullen herbes (remeieres o verinoses?) i li toquen la titoleta dissecada. El satanisme i la bruixeria són 100% flamenc.

Un contratenor apareix en escena i canta “Ah, ch’infelice sempre” de Vivaldi. El barroc també és quejío. La Liddell és coberta amb un llençol blanc i una corona de flors, i llavors s’inicia el ritual del vi. Aquí li diem negre, però en italià és rosso i en castellà tinto: la sang de raïm cobreix l’Angélica. Un parell de querubins s’ho miren des de dalt, divertits. A continuació apareix el moble-bar sencer: la cervesa a manera de pluja daurada, fal·lus que pixa i escup lleterades de masculinitat. En una imatge hilarant, la Liddell agafa una ampolla de ginebra amb una mà, una de tònica amb l’altra, i s’aboca un gintònic a sobre els pits. A Bigas Luna li hauria encantat aquesta imatge. La bandera del poble gitano apareix, com tot en aquest espectacle, com una revelació celestial. Nick Cave i Kylie Minogue canten “Where the wild roses grow”. Flors, més alcohol i una altra bandera del poble romaní, que serveix de cobrellit per la nostra tigressa.

Quan s’acaba l’espectacle, ni l’Angélica ni cap dels intèrprets surten a saludar. Ambient d’indignació moderada (i certa xauxa) a la sala. No volíeu Angélica? En una mena de broma infinita, la Liddell ens ofereix un espectacle, cada any, amb puntualitat suïssa. L’artista se sacrifica davant nostre, públic burgès i benestant, en un ritual que vol ser atàvic però que té el perill de convertir-se en autoparòdia. Un mal espectacle de l’Angélica Liddell sempre serà millor que molts espectacles, això també sigui dit. I si aquest no ens ha fet massa el pes, segur que el de l’any que ve serà millor. I si no el de l’altre. O l’altre. O l’altre. I així anar fent.

L'espectacle 'Terebrante' d'Angélica Liddell es va poder veure al Temporada Alta. © Julio Gallegos
L’espectacle ‘Terebrante’ d’Angélica Liddell es va poder veure al Temporada Alta. © Julio Gallegos

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació