Amor, dolor, sexe i dansa

El Temporada Alta ha clausurat la seva d’edició d’enguany amb la ja clàssica final del Torneig de Dramatúrgia, que aquest dilluns va veure com la gironina Carla Rovira s’imposava al terrassenc Xavi Buxeda. Diumenge a la tarda, una colla d’espectadors ens vam reunir a El Canal de Salt per veure Fuck me, espectacle de títol contundent (i gens discret) de l’argentina Marina Otero. Era la primera vegada que la coreògrafa i ballarina trepitjava un escenari català, i les expectatives eren altes. Ni ella ni els seus cinc ballarins nus ens van defraudar.

Encara digerint l’espectacular arròs amb sípia i carxofes que em van cuinar els meus amfitrions gironins, em vaig asseure a la meva butaca i, quan tot just treia la meva llibreta de crític repel·lent, un espectador de la meva filera es va començar a despullar. Ell era un dels cinc intèrprets que, amb gran celeritat va arribar a la nuesa característica dels ballarins (és a dir, amb vambes i genolleres) i es va plantar a l’escenari. Els dos anteriors espectacles de Marina Otero eren solos, però en aquesta peça l’acompanyen cinc homes, que estaran despullats durant gran part de l’espectacle. Que la dansa perjudica la salut ho poden afirmar la majoria de ballarins, i fa un parell d’anys una sèrie d’hèrnies discals van obligar a Otero a passar llargues temporades entre hospitals i quiròfans. Per això, ja que ella no podia ballar, va decidir que ho farien cinc homes estupendus al seu lloc. Després d’Andrea i Recordar 30 años para vivir 65 minutos, l’argentina continua explorant les connexions entre la dansa i l’autoficció, barrejant moviment i paraula sempre des del seu jo.

Rígida tan físicament com d’esperit, talment una directora tirànica o una professora severa que dona ordres als intèrprets des d’un lateral de l’escenari, Otero agafa el micròfon mentre els seus ballarins posen el cos. Literalment. Estem davant d’una dansa molt física, feta de caigudes i cops, espagats o splits. Vaig trobar a faltar algun death drop, que hauria encaixat de meravella. Els cinc mascles s’exhibeixen, marquen músculs com si estiguessin al gimnàs o en una aplicació per lligar, fan postures de vogue i ballen el swish swish. “Recién salgo de un quirófano”: a l’escenari es projecten alternativament imatges on podem veure Marina Otero al llit de l’hospital i vídeos domèstics plens de festivals infantils de dansa i coreografies amb les cosines. Si ja sabem que la fama costa, la dansa contemporània provoca suor i llàgrimes, blaus i lesions. Otero ens explica caràcter sexual del títol de la peça: mentre era a l’hospital l’últim en què pensava era en follar (“Durante ese proceso nunca cogí”). El dolor passa per sobre de totes les altres coses, sigui el compromís polític o el feminisme. La Marina abans ballava per la seva família i ara ho fa per nosaltres, espectadors, i fa trilogies sobre la seva vida perquè parlar d’ella mateixa és el seu tema predilecte. Com l’Angélica Liddell, que més o menys ens diu “Estimeu-me, fills de puta!” a cada nou espectacle, Otero li roba frases i fa servir homes despullats perquè pot i, bàsicament, perquè li dona la gana. 

L’estatisme i la duresa d’Otero quan es dirigeix als tècnics contrasta amb el panteix i la suor dels ballarins. A tots els anomena “Pablo”, per un antic amant que va tenir, i els fa vestir de soldats en honor al seu avi militar: “Mi abuela murió con todos sus secretos”, evidentment. El Pablo 3, el brasiler o “exòtic”, pren la paraula i ens confessa que està cansat de ser objectificat pels seus companys de gremi, pels espectadors i pels programadors. Otero els fa ballar una coreografia de caigudes al ritme de la banda sonora de Rèquiem per un somni (Darren Aronofsky, 2000), una música que no ha envellit gens bé i que ha estat utilitzada per sobre de les seves possibilitats. L’argentina juga amb molta intel·ligència amb els clixés de l’art d’acció i la performance, l’autoficció i el narcisisme, i fa desfilar els seus intèrprets de quatre grapes, com si fossin gossets. “Sólo quiero que me quieran”, afirma, com la Liddell. Marina Otero se’n fot del biodrama i acaba la peça com l’ha començat, a ritme de la cançó “Porque yo te amo”, del cantant melòdic argentí Sandro. “Total qué más me da, ya sé que sufriré / Pero al final tendré tranquilo el corazón”. Ens ha agradat molt la Marina Otero. Porta-la més sovint, Sunyer.