El ballarí que es balla a si mateix

L’inici del mes de març ha donat el tret de sortida a la setena edició del Dansa Metropolitana, el festival de dansa i moviment de l’Àrea Metropolitana. Com explica el Jaume Forés Juliana, enguany el festival posa el focus en les danses urbanes i, especialment, en l’escena urbana francesa. Aquest primer cap de setmana ja s’han pogut veure un munt d’espectacles gratuïts i de sala, entre ells l’estrena del solo Hacia un sol negro de Joaquín Collado al Mercat de les Flors.

Collado és actualment artista associat al Mercat de les Flors per la temporada 2023/2024, reconeixement que cristal·litza el moment de maduresa i consolidació de la trajectòria d’un artista polièdric i amb una formació del tot eclèctica (dins de l’àmbit artístic i físic). Format de manera autodidacta en balls de saló de competició, danses urbanes i dansa contemporània, la seva formació acadèmica també passa per les arts visuals, el teatre i estudis d’investigació teòrica i anàlisis de dansa, a més d’especialitzar-se en tècniques físiques com el Pilates màquines i el Ashtanga ioga mysore. Si això no fos prou, Collado també dirigeix el festival Paisaje a Vaillamalea (Albacete), la seva ciutat natal. Totes aquestes pràctiques i experiències estan a la base de la seva exploració artística i coreogràfica, centrada en “esborronar i expandir els contorns del cos i la dansa”; dit d’una altra manera, traspassar els límits definitoris del que s’entén per un cos (la seva figura) o el que s’entén per dansa (la seva forma o tecnicismes).

En Hacia un sol negro, Collado no podia ser més directe en el tractament d’aquestes qüestions, ja que partint de la seva experiència (i memòria física) en els balls de saló, deforma de cap a peus (mai millor dit) la figura del ballarí esportiu: tant la seva dansa, com el seu cos i la seva pròpia subjectivitat. Podríem parlar d’una “dansa performativa” (i una mica performàtica) per descriure el llenguatge coreogràfic del creador castellanomanxec, perquè d’alguna manera, la dansa que planteja Collado a escena és una dansa autoreferencial, així com ho és el cos i el mateix intèrpret. De fet, en acabar a l’obra, una no sap si està aplaudint al Joaquín Collado intèrpret i creador o al Joaquín Collado ballarí de competició, perquè precisament l’operació central de l’obra és ficcionar la figura del ballarí, amplificant i deformant la performativitat pròpia dels balls de competició. Podríem dir que Collado és el ballarí que es balla a si mateix, com a persona i com a cos travessat per les seves experiències amb la dansa i el ball. Però aquesta deformació (que flirteja amb la paròdia) no ho és només dels estils dels balls de saló –que són potser les tècniques més estilitzades després del ballet clàssic i el folklore actual–, sinó també i, sobretot, de la seva estètica i posada en escena.

Amb relació a aquests aspectes, les teles i peces de roba (disseny de Carmen Triñanes i confecció de Mariona Signes) que es troben per tot l’escenari-pista de ball, són part essencial del plantejament de l’espectacle, ja que són el que permeten convertir el cos del ballarí en un cos adés monstruós, adés amorf i, finalment, un cos clar i una figura transparent. Reminiscències del vestuari dels balls de competició, les teles i la roba en general són agents de la formació (o en aquest cas, deformació) d’un cos, de la figura d’un ballarí o del caràcter d’una persona, d’aquí tota la recerca de Collado entorn dels teixits ja en creacions anteriors.

D’altra banda, a més del ball i les teles, la “tercera dimensió” de la peça, com explica el mateix creador és el so, treball fruit de la col·laboració amb el músic i enginyer de so francès Bastien Raute que, de fet, casa molt bé amb el plantejament de l’espectacle perquè, de nou, deforma els ritmes dels balls de saló, en desconstrueix la musicalitat i en reconstrueix una de nova en un espai sonor notablement alterat per a l’oïda de l’espectador. En el mateix sentit, també vaig trobar del tot encertada la il·luminació d’Ivan Cascón, que acompanya subtilment, però de manera efectiva, la mirada de l’espectador al llarg del viatge escènic.

De fet, malgrat tractar-se d’un solo i d’un sol creador, es feia evident la sintonia de l’equip humà que acompanyava Collado a l’escena, però sobretot del que l’havia acompanyat en el procés de creació: és el cas de Carolina Campos i Oriol López (autor del text del Blog del Mercat) sobre l’espectacle, que recomano molt llegir per conèixer millor l’univers artístic de Joaquín Collado).

Pels que no hàgiu arribat a temps al Mercat, encara podeu veure un altre espectacle del creador, ballarí i pedagog castellanomanxec al Dansa Metropolitana: un duet amb Pol Jiménez, titulat Quien baila su mal espanta. La peça es va veure a l’última edició de la Fira Mediterrània de Manresa, i l’Oriol Puig Taulé en va parlar, de forma entusiasta, a la seva crònica.

Podeu trobar la resta de la programació del Dansa Metropolitana en aquest enllaç.