Autoodi i catalanor a Manresa

“Si avui és dijous, això és la capital del Bages”. La vida del cronista de comarques és molt dura: cada cap de setmana voltant per la geografia catalana, fent més quilòmetres que Jordi Pujol durant els seus vint-i-tres anys de mandat. (El que arribava a viatjar aquell home per no passar temps amb la família). Dijous i divendres vaig ser a la Fira Mediterrània de Manresa, la vint-i-sisena edició del mercat estratègic de les arts d’arrel. Jo he ballat una sardana techno amb la consellera de Cultura. I vosaltres, què heu fet per Catalunya?

Els festivals d’arts escèniques comencen, per als qui no tenim cotxe, quan agafem el Rodalies. Aquella emoció de si arribarem a temps o no de veure el primer espectacle… Dijous tot va sortir bé (oh miracle) i, un cop instal·lat i acreditat, em plantava a la sala petita del Kursaal a veure el Ni.U de la Núria Andorrà. A casa som molt fans de la percussionista d’ençà que la vam descobrir amb aquell preciós Patetisme il·lustrat de Carles Santos (TNC, 2015) i l’últim cop que l’havíem vist va ser a la FiraTàrrega de l’any passat. Si llavors va presentar Nu.A, un solo de percussió a partir d’una herència familiar en forma d’esquelles, a Manresa va estrenar aquest Ni.U en què està acompanyada d’una violinista i dues ballarines. La improvisació, sigui musical o ballada, és el fil conductor de la peça, que uneix les cançons populars amb la tecnologia. Aquesta edició de la Fira Mediterrània ha acollit diverses propostes que juguen amb la Intel·ligència Artificial: en aquest cas, un anell (no més gros que un de normal) amb què Andorrà “punxa” música amb els seus moviments de mans. Ballar la percussió o fer sonar la dansa, depèn de com es miri.

Els aparatosos exoesquelets que Marcel·lí Antúnez dissenyava, fa més de vint anys, i que li permetien controlar tant el seu cos com la llum, el vídeo o el so dels seus espectacles, s’han convertit ara en un mecanisme tan senzill com un anell. La proposta d’Andorrà se sustenta sobre la percussió, en aquest cas centrada en un gran tambor que farà sonar amb diversos estris, i amb la dansa de Federica Porello i Almudena Pardo. La violinista Ariadna Torner sembla que quedi en un segon pla, però en canvi participa activament en els moments de música coral. Si les pinyes o les bales de vidre fan vibrar el tambor, la respiració de les quatre intèrprets també pot fer música: es nota l’assessorament de la cantant Joana Gomila, i les veus passen del so gutural al nasal amb gran naturalitat. Federica Porello (ballarina habitual de la companyia Mal Pelo) té un magnetisme en escena que fa difícil deixar-la de mirar, i quan apareixen els quatre panderos quadrats la cosa millora. Ni.U és un d’aquells espectacles que pequen de voler fer massa coses al mateix temps (vídeo, dansa, música, text…), però que estem segurs que millorarà quan estigui una mica més rodat. El talent d’aquestes quatre dones, dirigides escènicament per Marga Socias, és inqüestionable.

A la sortida d’aquest espectacle no vaig haver de caminar massa per veure el següent: el majestuós pati del Kursaal es converteix en espai escènic durant la Fira Mediterrània. Quien baila, su mal espanta és una proposta de Joaquín Collado que forma part, com l’anterior, del programa de suport als artistes “’Obrador d’Arrel”. El ballarí abans conegut com Antes Collado (“Antes Antes Collado”, hauríem de dir) s’alia amb Pol Jiménez, company de generació i de talent. El primer ve de les competicions esportives de balls de saló, i el segon uneix el flamenc amb la contemporaneïtat: junts presenten una peça senzilla i molt rodona. Allò que dèiem: no cal fer moltes coses, sinó fer-ne una de bé. La parella d’homes parteix del silenci per, durant vint minuts, ballar tota mena de danses a dos: des del tango al vals o les danses tradicionals, passant per un lindy hop que sempre ha de ser exageradament eufòric. “It takes two to tango”, diuen els anglosaxons, però en aquest cas els dos ballarins no es barallen, sinó que dansen amb alegria, amor i despreocupació. Sabates i mitjonets negres, pantalons curts i camises deconstruïdes formen el vestuari dissenyat per Mariona Signes. Visca l’estampat i el farbalans! L’espai sonor, signat pel mateix Collado, és un prodigi: de la simplicitat del ritme d’un metrònom passarem a l’un-dos-tres del vals per acabar, sense ni adonar-nos-en, en el txumba-txumba de festa major i la rave de poble. Al mateix temps, en segon pla i quasi com si la música vingués d’una plaça veïna, s’aniran succeint diversos estils musicals. Al final, el mític “Paquito el Chocolatero” sonarà lluny, lluuuny… quasi com un record d’una farra passada. La peça s’acaba, com no podia ser d’una altra manera, amb una abraçada. “M’ha agradat molt, i això que jo de dansa no en sé ni un borrall”, em va confessar un manresà en acabar l’espectacle. D’això es tracta, no?

No vaig tenir temps de sopar, però no passa res. Als festivals no se sopa. A les nou, la sala gran del Kursaal era plena de gom a gom per veure Evoé!, l’espectacle inaugural de la fira d’enguany. Aquesta coproducció de la Fira Mediterrània, el Festival Grec i el Festival Clàssics compta amb el suport de la fàbrica de creació Fabra i Coats, l’Institut Ramon Llull i la plataforma Puglia Sounds Exports. Evoé! és un gran espectacle, en tots els sentits: amb direcció escènica de Jordi Oriol, reuneix en escena la cantant Maria Mazzota, el músic Raül Refree i tretze cantaires del Cor Plèiade de Granollers. Això és un espectacle, molt més que un concert teatralitzat. El disseny d’espai i vestuari el signen Jordi Oriol i Joan Galí, mentre que la il·luminació és disseny d’Andreu Fàbregas. I sí, és veritat que tant l’espai com la llum poden recordar a Sonoma: ja tocava que els nostres creadors s’inspiressin en noms locals, i deixessin de fixar-se en artistes de nord enllà. Les creacions de Bernat Jansà, Max Glaenzel, Silvia Delagneau, CUBE i tota l’estètica característica de La Veronal ja són una influència ben visible en molts espectacles actuals. Això és una tradició ben nostrada: els fundadors del Teatre Lliure copiaven les posades en escena de Giorgio Strehler al Piccolo de Milà, Àlex Rigola copiava Frank Castorf i Thomas Ostermeier… Ara, almenys els referents són catalans. En això hi hem sortit guanyant.

“Ogni cosa al suo posto / la donna in casa, la testa sopro il corpo” (Cada cosa al seu lloc / la dona a casa, el cap a sobre del cos). Un cor de tretze cantaires entra per la platea i es dirigeix lentament a l’escenari, on predomina el color blanc. Tot està cobert amb llençols, com una casa antiga que ja no té hostes, només fantasmes. Els vestits semblen túniques de cora grega (quan jo estudiava en dèiem Koré) i les cantaires són vestals, bacants i oficiants d’algun ritual antic. L’escenari és una gran caixa blanca, delimitada per una gran pantalla (blanca) que li fa de sostre baix, convertint l’escena en una pel·lícula panoràmica. Refree i Mazzota seran els únics que vesteixen de negre en un escenari tot blanc, i si el primer se servirà dels teclats, l’electrònica i la guitarra, la segona només necessitarà la seva veu per posar-nos la pell de gallina. Em va tocar estar assegut a primera fila, central, per tant vaig poder veure de ben a prop com Maria Mazzota s’emocionava en algunes cançons: les llàgrimes eren de veritat.

Si Itàlia té forma de bota alta (que xuta Sicília), la Pulla vindria a ser el taló de la bota. Els meus prejudicis havien fet que imaginés un concert alegre i ple de tarantel·la o de pizzica de Salent, i em vaig trobar, més aviat, amb un ritual de dol. Sentiment, gravetat, frases musicals repetides en loop i dramatisme escènic. Un misteriós personatge amb pell de llop (o és d’os? no vaig identificar l’animal) passeja per l’escenari. Els porrons, tan del gust de l’enyorat Bigas Luna, taquen els vestits blancs de les vestals de sang o de vi negre. Tot és la mateixa cosa. Entra una bala de palla enorme, i sembla que el soroll i la festa hagin d’omplir l’escena: fa patir una mica quan a l’escenari volen mostrar disbauxa i la cosa no acaba d’explotar. Si algú patia d’epilèpsia i no ho sabia, dijous a Manresa se’n va assabentar: la llum estroboscòpica ens agrada, però com deia la gran Lola Flores, tot en aquesta vida s’ha de fer “amb mètode”. Encara que no ho pugui semblar pel que acabo d’escriure, Evoé! em va agradar: vaig vibrar i em vaig emocionar. I té moments d’una gran bellesa plàstica.

Divendres al matí vaig haver de treballar una mica (a distància), però encara vaig poder veure algunes peces de l’itinerari artístic de l’Obrador d’arrel. Van ser una sèrie de tastets d’espectacles que podrem veure a la pròxima edició de la Mediterrània, o sigui que ja en parlarem quan arribi el seu moment. Després de dinar a un lloc fabulós i amb una companyia estupenda (secret professional), vaig veure un dels espectacles que més em va agradar d’aquesta fira. Mireu si em va agradar, de fet, que he inclòs el seu títol al titular d’aquesta crònica. L’autoodi és una cosa molt catalana, amigues. I Autoodi també és una proposta de la companyia L’Esbord escrita i creada per Pere Seda i Sònia Arias. Un dansaire i una grallera professionals que es van conèixer de petits a la colla gegantera de Sant Andreu de Palomar. Poca broma. Al passat festival Grec van fer l’espectacle al Museu Etnològic de Montjuïc (dos passis en un dia), i a la capital del Bages el van adaptar al Museu de Manresa. El nostre grup va comptar amb una guia d’excepció: Jèssica Pulla, “la Marta Ferrusola de l’Alt Camp amb les cames de la Laura Borràs”, segons les seves pròpies paraules. La consellera de Cultura Natàlia Garriga, present a l’espectacle, s’aguantava el riure de forma molt elegant, acompanyada de l’alcalde de Manresa. La Jèssica ens va donar una barretina a cada visitant, i va iniciar la visita amb un lip sync memorable (abans en dèiem playback) de la sardana “És la Moreneta”. Des de la versió de La Cubana a la sèrie Teresina S. A. o la interpretació de Yolanda i Kathy Sey a Els Jocs Florals de Canprosa que no veia una meravella semblant. Estimats directors de teatre: menys David Bowie i Radiohead als vostres espectacles, si us plau. I més sardanes!

Els gegants i capgrossos de Manresa, els capitells i els retaules gòtics (amb escenes mítiques com ara “La fugida de Marta Rovira” o “El retorn de Clara Ponsatí”) van ser el marc (incomparable) d’aquest Autoodi. Les contradiccions, la vergonya o el rebuig cap a la nostra tradició són tractats per la Sònia i el Pere amb humor i intel·ligència, en una peça que hauria de girar per cada poble i ciutat de Catalunya. Som un país amb molta propensió a l’autoodi i el provincianisme: només cal veure el públic barceloní, que sempre aplaudeix molt més qualsevol cosa que vingui de fora. Som el país on hi ha gent que afirma que “el català no fa gràcia”, o que “el català no és una llengua per follar”. Som el país on utilitzem el terme “territori” amb aquella alegria, i on persones que no han sortit mai de l’Eixample qualifiquen tot allò que passi al nord de Collserola com “de pagès”. Autoodi se serveix de la gralla i la dansa, dels anuncis televisius de la Generalitat (“Bravo!”) i de les imatges d’arxiu de tota mena per reflexionar sobre els motius que fan que ens odiem tant a nosaltres mateixos. Tampoc cal ser Sílvia Orriols i reivindicar “el cognom i la barretina”, ara. No sigueu Sílvia Orriols.

Cal que ens mirem al mirall i siguem conscients de les nostres ridiculeses, per descomptat, però també hem de valorar i estimar el patrimoni dels nostres cants i danses populars. La Sònia i el Pere se sinceren, perquè odiar sempre ha unit molt: “Odio els trabucaires”, “Odio ser català”, “Odio la pantomima dels hereus i les pubilles”. I sobretot, la que per mi seria la frase-pinyol de l’espectacle: “Odio la superioritat moral dels castellers”. Autoodi finalitza amb una gran sardana col·lectiva i un trago d’un porró de mistela. Com no podia ser d’una altra manera. Ara digueu-me: quants de vosaltres sap ballar sardanes? I abans del “Coti x Coti” dels The Tyets, ja en sabíeu, criatures? I quants de vosaltres balleu lindy hop a Gràcia?

El divendres també vaig veure la peça 360° de Raquel Gualtero. Altre cop al pati del Kursaal, o la demostració pràctica que amb vint minuts es poden dir (i fer) moltes coses. La coreògrafa i ballarina catalana indaga en les seves arrels colombianes amb una peça al voltant del gir. Com un dervix sufí, Gualtero es passa tota la peça girant sobre ella mateixa, en un moviment circular i continu amb alguns canvis de direcció (suposem que per no marejar-se). La seva doble faldilla blava i taronja no para de giravoltar, provocant onades efímeres i una dolça hipnosi col·lectiva a la parròquia. Esperarem si evoluciona cap a un espectacle més llarg. Aneu preparant la Biodramina.

I sola en escena també trobem l’Àfrica Llorens (Moll de l’os) que va presentar el seu solo Foradada a la sala petita de L’Anònima. El circ i el teatre físic s’uneixen en una proposta colpidora i difícil de classificar. Inspirada en la llegenda de la formació de Montserrat, la peça reflexiona sobre el binarisme de gènere amb una protagonista que té trets femenins i masculins alhora. Un pentinat asimètric o una dona amb pèls a les cames no és quelcom extraordinari, avui en dia. Les sabates de taló obliguen a posar el cos (i l’esquena) d’una manera determinada, que les sabates d’home eviten. Tot maquillatge és una màscara: hi ha alguna diferència entre pintar-se els llavis de vermell o embrutar-se la cara amb betum negre? Frida Kahlo era menys femenina, per tenir les celles molt poblades? Què és un home? Què és una dona? He de confessar que Foradada em va desconcertar una mica: i a cada nova cosa que feia la protagonista, el meu desconcert creixia. El penis-micròfon sí que no me l’esperava, Àfrica. I que no és bonic, que hi hagi espectacles que encara ens sorprenguin i ens facin petar el cap?

I fins aquí la meva crònica manresana. Vaig veure alguna coseta més, però ja veureu com en parlen la Júlia Vernet Gaudes i l’Oriol Roger Creus a les seves cròniques. No cal repetir continguts, tampoc. Un any més, una Mediterrània més. Estimeu-vos una miqueta més, catalans. I apreneu a ballar sardanes, coi.