Danses del món a l’Ésdansa

La setmana passada, en plena onada de calor, el municipi de Les Preses, a la Garrotxa, va acollir la 41a edició de l’Ésdansa, el festival de dansa d’arrel tradicional de Catalunya. Quaranta-una edicions, aviat és dit; però cal viure-ho en primera persona per entendre en profunditat el resultat de quaranta-un anys de festival: èxit d’assistència (10.000 persones segons l’organització, moltes vingudes també des de fora Les Preses), implicació de més de 200 voluntaris (la majoria joves entre 16 i 20 anys), col·laboració institucional entre l’Ajuntament de Les Preses, la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona i l’INAEM, continuïtat dels assistents als tallers, suport a la creació, acollida de companyies internacionals, infraestructura de grans dimensions, tecnologia d’última generació, etc. En definitiva, el Festival Ésdansa compleix les característiques més desitjades per la majoria dels festivals d’avui, com són l’arrelament al territori, la participació de la ciutadania i el retorn social i cultural a la comunitat.

Però, a més a més, en aquest cas, estem parlant d’un festival de dansa i, concretament, de dansa d’arrel tradicional; per tant, l’èxit es pot dir que és doble, en termes organitzatius i de participació i, alhora, de contingut, pel que fa a la dinamització del sector cultural de la dansa, que encara arrossega algunes dificultats per arribar al públic general. He de dir que, després de viure i veure un esdeveniment d’aquestes dimensions, en què la dansa d’arrel és la protagonista, ara que torno a estar a Barcelona, em queda una sensació d’experiència bombolla i el record sembla un somni d’aquells que només saps que és real en parlar-ne amb algú altre que també ho ha viscut. Pels qui hi van cada any, en canvi, deu ser el final habitual de les vacances i el moment de retrobament amb amics i veïns.

Punt de trobada de la dansa tradicional del territori

El festival atreu a tota mena de públic de la zona, però també a persones involucrades en el món dels esbarts i la cultura popular que venen d’arreu del país. De fet, el festival, organitzat pel Cercle de Cultura Tradicional i Popular Marboleny, és el punt de trobada i de referència de gran part dels esbarts de Catalunya, sigui perquè hi actuen o perquè hi venen a fer tallers i a veure les actuacions.

Des de fa uns anys, amb el Pla d’Impuls a la Dansa d’Arrel, a més de les mostres de dansa tradicional catalana, també es fan espectacles de creació contemporània, sigui amb esbarts o amb creadors joves que parteixen de la dansa d’arrel. Així doncs, al llarg d’una setmana sencera, l’Ésdansa transcorre entre activitats i espectacles en diferents punts del municipi. Els grans espectacles i els concerts, al Recinte Ésdansa (una gran carpa amb zona de chill-out per comprar entrepans i begudes); altres mostres tenen lloc a la Plaça Major, davant l’Església de Sant Pere, i les peces amb més necessitats tècniques es representen al Centre Cultural de Les Preses, mentre que els tallers es duen a terme al Bosc de Tosca.

A més dels concerts de Marcel Casellas i de Julivert, les xerrades i una instal·lació –aquest any El paisatge de la cultura popular catalana a través dels seus vestits, a càrrec de Colors.cat–, un dels actius principals del festival és el Campus Ésdansa’T, que sota el lema «Ballar i fer ballar» ofereix tallers per a infants, per a joves de 12 a 16 anys i per a adults. De fet, al final de la setmana, els participants del Petit Ésdansa’T van realitzar una mostra del procés creatiu amb Núria Hontecillas en el marc del festival: una proposta escènica que a partir de la dansa i la pintura emprava el cos com a eina d’expressió i creativitat.

Tots els grups tenien diferents línies de tallers: una més centrada en l’aprenentatge de danses tradicionals catalanes, com és el cas del «Tast de danses lleidatanes» a càrrec de l’Esbart dansaire Sícoris, i una altra de més metodològica, enfocada a la creació, i guiada per artistes participants en el festival (en parlarem en el proper article) i, finalment, una tercera línia de tallers de diferents nivells, amb tots els grups internacionals de folklore que ensenyen les seves respectives danses tradicionals.

Perú, Uganda, Uruguai, Moldàvia i l’Índia a Les Preses

Aquesta és l’altra gran pota del festival, la que mira cap enfora i obre Catalunya al món, acollint fins a cinc companyies internacionals de dansa tradicional d’altres països que, enguany, han vingut del Perú, Uganda, Moldàvia, l’Índia i Uruguai. Totes són agrupacions professionals o amateurs de música i dansaires que ja estan avesades a viatjar pel món mostrant els seus balls en diferents formats i que arriben al Festival Ésdansa a través de la plataforma Festivals du Sud, que s’encarrega de gestionar tota la logística de fins a quinze companyies d’arreu, per garantir la seva participació en diferents festivals europeus que tenen lloc entre juliol i agost.

De les cinc agrupacions acollides enguany a Les Preses, va tenir un paper destacat el conjunt peruà Minchanzaman, format per estudiants de la Universitat de Trujillo, que és una ciutat de costa situada al nord del país. Van ser la meva primera presa de contacte amb el festival en participar en un taller on ens van ensenyar el ball de la Marinera, que es considera el ball nacional del Perú i és pròpia de Trujillo.

Es tracta d’un ball de parella i mocador que sorgeix entre les classes baixes com a forma de flirteig, i és una mostra del mestissatge del país entre la cultura indígena, el colonialisme hispànic i la influència dels esclaus africans, cosa que es pot comprovar, sobretot, pel ritme dels peus. No va ser fàcil seguir-los, però amb els pocs passos bàsics que vam aprendre, ja vam poder intuir l’energia festiva amb què es viuen les danses peruanes, molt diferents entre si.

De fet, vaig assistir, també, a la Nit Ésdansa en què participava el grup peruà, i els que també hi van ser, entendran si dic que va ser molt emocionant. La Nit Ésdansa, que té lloc al gran recinte del festival, consisteix en una mostra i taller, alhora, de les danses de dues de les companyies convidades. Se celebra cada nit del certamen (excepte les nits de la gran gala) i, havent fet una demostració, les companyies ensenyen al públic els passos bàsics dels seus balls i dinamitzen tota una coreografia amb els centenars de persones que hi participen.

Jo, que no soc mai la primera a llançar-me a la pista, vaig acabar saltant i corrent amunt i avall als ritmes i passos que ens marcaven els peruans, que s’havien pres al peu de la lletra el lema de «ballar i fer ballar» del festival. El Conjunto Minchanzaman també va fer una mostra de la Marinera i altres danses peruanes, acompanyada d’un tast gastronòmic de ceviche i «causa limeña», un pastís fred de puré de patata i tonyina o pollastre. Tot plegat va ser una petita immersió a la cultura popular peruana, molt alegre i festiva, però molt conscient, alhora, de la seva pròpia diversitat i influències culturals i històriques, que és també font de la seva riquesa i identitat.

Igualment, vaig poder gaudir d’un taller i assistir a la Nit Ésdansa protagonitzada per l’agrupació ugandesa Crane, que ja havia estat al festival el 2010, i que va néixer el 2001 a la capital d’Entebbe, amb l’objectiu de millorar la vida dels joves de la regió. Així com en el cas del Perú era clar que els dansaires i músics havien estudiat en profunditat les danses de la companyia en un nivell que es podria considerar professional, en el cas de Crane es feia evident que portaven la música i la dansa a la sang, que ballar i fer música és una cosa que han après des de petits. Al taller ens van ensenyar els passos per executar, també, una dansa «de flirteig», gairebé d’aparellament, perquè consistia a mostrar les pròpies virtuts (masculines i femenines) amb l’objectiu de seduir a través de la dansa. Ens acompanyaven els músics, amb instruments de fusta, tambors i xilòfons, alguns originaris d’Entebbe.

Va ser molt inspirador veure la idiosincràsia dels ugandesos, que si bé es prenien les coses amb tranquil·litat, a l’hora de ballar es transformaven com si encarnessin l’esperit ritual de la seva comunitat. També va ser divertit constatar com individus tan diferents (origen, cultura, gènere, edat, etc.) poden interactuar i comunicar-se a través de la dansa, en un cercle, sense necessitat de la paraula. Vaig presenciar l’actuació del col·lectiu Crane a la gran gala de les Danses del Món, on van fer una mostra de dues danses diferents pròpies de la seva regió; una de les quals consistia a dur copes de ceràmica sobre el cap. Si per nosaltres podia semblar molt espectacular, per a ells es tracta d’una dansa que serveix per transmetre els valors de cura de la comunitat i de les seves formes de vida.  

L’espectacle Danses del Món, que va tenir lloc el dissabte i diumenge, és el gran esdeveniment del festival, ja que és on actuen totes les companyies internacionals i l’esbart Marboleny, en una carpa gegant amb escenari, pantalles i un equip tècnic de primera. De les altres companyies que vaig veure em van fascinar la Compañía de tango Julio Sosa, que a través de diferents peces, van fer un recorregut pels orígens i diferents formats en què es balla el tango, començant amb un tango de parelles d’homes.

L’elegància, estètica i estilisme contrastava força amb la resta, ja que les arrels tradicionals del tango són fruit de les influències europees i la desaparició de les poblacions i cultures antigues del territori anteriors a la colonització. L’altra agrupació professional va ser el Conjunt Folklòric Nacional Viorica de Moldàvia, que és un dels ballets nacionals del país i es diu que dels millors i més antics ballets folklòrics del món. El cert és que semblava que el ritme de les músiques moldaves, i conseqüentment de les danses, anessin al doble de la velocitat habitual, a més de l’espectacular fisicalitat dels ballarins, que van ser una mostra de virtuosisme per al públic entusiasmat del festival.

Per acabar, també va participar el grup folklòric Guru, provinent de l’oest de l’Índia, concretament de la regió del Gujarat, que té la seva pròpia cultura i creences i que és la regió amb més diversitat de danses tradicionals del país. Els vaig poder conèixer en l’activitat «A cegues» de dissabte al matí, un espectacle multisensorial enmig d’un entorn natural, que consistia en endinsar-se en la cultura d’aquest grup folklòric a través de tots els sentits.

D’entrada, ens van donar uns cascs d’insonorització amb els que vam caminar 10 minuts pel Bosc de Tosca mentre preníem un té amb llet i observàvem l’entorn i, a partir d’aquí, va ser quan es van començar a obrir la resta de sentits. En arribar a una esplanada on ens vam poder treure els cascs, ens vam posar un antifaç per sentir un concert del grup Guru amb els ulls clucs. Un cop tret l’antifaç, vam poder gaudir d’una de les seves actuacions: un ball típic de les bodes a la seva regió. Finalment, també ens van donar per olorar un saquet ple d’espècies i ens van convidar a provar les samosses, plat molt popular a l’Índia (i al carrer Joaquim Costa del Raval).

La setmana vinent us parlaré de la programació d’espectacles locals del festival, tant dels esbarts com dels joves creadors, i acabarem de veure la fusió entre dansa tradicional i contemporaneïtat que màgicament es dona en el festival Ésdansa de Les Preses.