Poques persones desperten aquest consens d’afecte i admiració com la Peigis. “No hi havia ningú amb més vitalitat, més sociable, amb més curiositat i més efervescent”, ha dit Laura Serra a l’Ara i no podem estar-hi més d’acord. En Josep Pedrals li agraïa a Twitter el bon gust i saber fer, sense manies ni complexos, vital i crítica, culta i divertida. En Joan Casas ha descrit molt bé la força del seu somriure en aquest article a Núvol, i tothom ha coincidit a agrair-li aquelles abraçades amb què acollia els altres, que tenien la força de “desfer el glaç àrtic i antàrtic alhora!”, com ha dit Màrius Serra. Com deia Jaume Forés Juliana a Twitter veure la unanimitat en el dolor i el condol per la mort de l’Anna et fa veure la grandesa de la seva figura i et fa creure en la unitat del sector cultural.

Més enllà de la seva vàlua personal i professional, ens hem de preguntar quin és el llegat de l’Anna Pérez Pagès. Era una periodista cultural tot terreny, tant pel que fa a l’espectre de les arts que cobria com per la seva versatilitat en els mitjans en què treballava: ràdio, televisió, premsa…

Amb Àrtic, l’Anna va aconseguir mantenir un magazín cultural diari durant gairebé una dècada, un autèntica proesa en un ecosistema televisiu com el nostre, sotmès al vaivé de pressupostos, canvis de direcció i l’acceleració amb què es cremen els projectes en aquest mitjà. Tenia la capacitat de treball i la tossuderia que es necessita per sostenir un programa dedicat a les arts, però el motor per fer-ho era l’alegria i el rigor amb què abordava l’actualitat cultural.

Quan la direcció de betevé es va carregar l’Àrtic i van acomiadar tot el seu equip menys a ella mateixa, va ser un cop molt dur per ella, no només pel sentiment de culpa de ser una supervivent, sinó perquè constatava la incapacitat de la televisió d’aquest país per produir programes culturals sense complexos.

Com tots els periodistes culturals, l’Anna sabia que les coses no passen de debò si ningú no en parla.

Com tots els periodistes culturals, l’Anna sabia que les coses no passen de debò si ningú no en parla, que la seva feina era donar entitat mediàtica i representació a un munt de creadors que passaven pel seu programa. La feina del periodista cultural no és fer propaganda, sinó escoltar des del màxim respecte i traslladar i encomanar el talent dels artistes al públic.

Ja fa uns quants anys vaig tenir la sort de col·laborar amb l’Àrtic, en una etapa en què la Flora Saura encara presentava el programa i l’Anna el dirigia. L’Anna volia abraçar-ho tot, i que hi hagués una mica de Núvol a l’Àrtic i em convidava a fer tertúlia de tant en tant. Potser perquè veia Núvol i l’Àrtic com a projectes germans, tossudament pensats per portar la cultura al centre de la nostra atenció. Àrtic traspuava la vocació de servei públic, hi havia l’ambició de fer un programa de gran qualitat i alhora obert a noves veus, a experimentar sense rebaixar mai els continguts. Hauria estat una falta de respecte als convidats i un insult a l’audiència. Cada vegada que hi anaves la Flora et demanava de comentar una cosa positiva del món cultural (àrtic) i una cosa que no t’agradés (antàrtic). Si avui m’ho tornés a preguntar, li diria que ha estat àrtic haver conegut l’Anna Pérez Pagès i molt antàrtic haver-la perdut tan aviat.

• 

  Obituari

  El somriure més bell del món

  Joan Casas